La llibertat de l'escriptor

Quadern Divulgatiu, 44: XIX Seminari sobre la Traducció a Catalunya
Solana, Teresa

La majoria de les llengües del nostre entorn no tenen cap mena de problema a l’hora d’incorporar en els textos de creació literària paraules i expressions que reflecteixen l’ús que els parlants fan de la llengua sense que ni crítics ni lectors se n’escandalitzin. Reproduir els barbarismes, els calcs sintàctics i les incorreccions gramaticals dels parlants forma part del joc literari des dels inicis mateixos de la literatura, i als escriptors se’ls pressuposa la llibertat de poder jugar amb la llengua més enllà de la rigidesa que imposa la convenció de les normes que dicten les acadèmies sense necessitat d’haver d’emprar cursives ni cometes que posin de manifest les formes incorrectes que apareixen en els textos. Ni els lectors ho necessiten ni és la funció de la literatura ser un manual al servei de les acadèmies de les llengües. El joc de la ficció és una altra cosa.

En català, però, les coses van d’una altra manera. La justificada preocupació pel futur del català –preocupació que comparteixo– fa que alguns argumentin que reflectir en els textos de ficció el que sovint s’anomena «català popular» no té sentit perquè, en realitat, el «català popular» no existeix. Perquè, què és el «català popular», pregunten? El que parlen els habitants d’un poblet remot dels Pirineus? El que hom pot escoltar en una petita ciutat de les terres de l’Ebre? A Lleida? A Barcelona? I, en el cas d’una gran ciutat com Barcelona, el català de quins districtes, de quins barris, de quins carrers? La diversitat de dialectes, subdialectes, sociolectes i cronolectes és tan gran –afirmen– que no es pot parlar de «català popular»: en realitat, el «català popular» només seria un català dolent, pobre, i en conseqüència no cal incorporar-lo a la tradició literària.

Des d’un punt de vista estrictament formal, tenen raó, com la tenia Zenó quan afirmava que la tortuga guanyaria sempre a Aquil·les en una cursa en la qual el guerrer donés avantatge al rèptil. Però, com succeeix en l’argument del deixeble de Parmènides, una cosa és el raonament –que en ambdós casos és aporètic i té l’objectiu de provocar, mitjançant la pròpia lògica interna del llenguatge, una paradoxa que qüestiona o nega el món sensible– i, una altra, la realitat. L’argument del deixeble de Zenó és impecable, però, en el món sensible, sabem que la tortuga no guanyaria la cursa. En la Catalunya contemporània, qualsevol persona amb orella pot constatar que el català que parla la immensa majoria de catalanoparlants és sensiblement diferent del que empren les elits culturals i intel·lectuals (que no econòmiques) del país, i que aquest català diferent té alguns trets comuns que passen per un ús simplificat dels pronoms febles i la incorporació de calcs sintàctics i paraules i expressions castellanes traduïdes o adaptades fonèticament al català.

Segurament la confusió prové del fet que l’expressió «català popular» no fa referència, com intuïtivament podria semblar, al català que utilitzen les «classes populars» per expressar-se. El «català popular» no és un sociolecte, perquè funciona transversalment. Per dir-ho ras i curt, és, bàsicament, un català esquitxat de castellanismes. D’aquí que alguns diguin que no és català.

En un món (suposadament) ideal, el «català popular» es correspondria amb el sociolecte de les classes populars catalanes: un català correcte des del punt de vista normatiu però en el qual hi trobaríem expressions populars genuïnament catalanes que denotarien l’ascendència social dels parlants. En aquest món (suposadament) ideal, una persona que es mogués en els cercles de l’alta societat diria alguna cosa com ara: «La bossa de mà que la meva senyora s’ha comprat a Hermès és molt maca», mentre que la immensa majoria segurament diríem: «La bossa de mà que la mestressa s’ha comprat a la botiga dels xinesos fa molta patxoca». Però com que no vivim en un món ideal, és més fàcil que escoltem, respectivament: «El bolso que la meva dona s’ha comprat a Hermès és molt maco» i «El bolso que la meva dona s’ha comprat a la botiga dels xinos és molt xulo». (Per descomptat, alguns considerarien encara millor: «La bossa de mà que la mestressa s’ha comprat a la botiga del barri de tota la vida fa molta patxoca». Però això són figues d’un altre paner).

El segon argument que s’utilitza per defensar que el «català popular» ha de quedar al marge de la tradició literària és que és una llengua que està en perill. El fet de traslladar al llenguatge literari paraules i expressions que no són genuïnament catalanes –la principal característica del «català popular», en realitat– afavoriria la desaparició del català en un moment i un context en els quals la nostra llengua pateix el risc real de ser engolida pel castellà. Reflectir el «català popular» en les novel·les o les traduccions –afirmen– és donar carta de naturalesa a la corrupción i l’empobriment de la llengua. És una manera d’intentar acabar amb el català des de dins. La quinta columna. Els traïdors.

Això també és discutible. Si del que es tracta és d’evitar que el català desaparegui dels carrers, entestar-se a negar l’actual divorci entre el català que parla una certa elit i la resta (o una immensa majoria) de catalanoparlants potser no sigui el millor camí. Acusar els catalanoparlants de no parlar bé la seva llengua, que l’empobreixen quan hi introdueixen paraules o expressions castellanes en les converses, que malmeten la gramàtica, que no saben utilitzar correctament els pronoms febles, en definitiva, que la traeixen i la corrompen amb el mal ús que en fan, no sembla l’opció més intel·ligent si el que es pretén és estimular l’ús social del català, especialment entre els més joves. No oblidem que les normes acostumen a dictar-les senyors acomodats (i algunes poquíssimes senyores), d’una certa edat, d’una cultura i un estatus social, mentre que qui proporciona vitalitat a les llengües són majoritàriament els joves. Si les noves generacions decideixen continuar parlant en català –encara que sigui aquest català que alguns consideren imperfecte–, el català no desapareixerà.

En català, però, les coses van d’una altra manera. La justificada preocupació pel futur del català –preocupació que comparteixo– fa que alguns argumentin que reflectir en els textos de ficció el que sovint s’anomena «català popular» no té sentit perquè, en realitat, el «català popular» no existeix. Perquè, què és el «català popular», pregunten? El que parlen els habitants d’un poblet remot dels Pirineus? El que hom pot escoltar en una petita ciutat de les terres de l’Ebre? A Lleida? A Barcelona? I, en el cas d’una gran ciutat com Barcelona, el català de quins districtes, de quins barris, de quins carrers? La diversitat de dialectes, subdialectes, sociolectes i cronolectes és tan gran –afirmen– que no es pot parlar de «català popular»: en realitat, el «català popular» només seria un català dolent, pobre, i en conseqüència no cal incorporar-lo a la tradició literària.

Des d’un punt de vista estrictament formal, tenen raó, com la tenia Zenó quan afirmava que la tortuga guanyaria sempre a Aquil·les en una cursa en la qual el guerrer donés avantatge al rèptil. Però, com succeeix en l’argument del deixeble de Parmènides, una cosa és el raonament –que en ambdós casos és aporètic i té l’objectiu de provocar, mitjançant la pròpia lògica interna del llenguatge, una paradoxa que qüestiona o nega el món sensible– i, una altra, la realitat. L’argument del deixeble de Zenó és impecable, però, en el món sensible, sabem que la tortuga no guanyaria la cursa. En la Catalunya contemporània, qualsevol persona amb orella pot constatar que el català que parla la immensa majoria de catalanoparlants és sensiblement diferent del que empren les elits culturals i intel·lectuals (que no econòmiques) del país, i que aquest català diferent té alguns trets comuns que passen per un ús simplificat dels pronoms febles i la incorporació de calcs sintàctics i paraules i expressions castellanes traduïdes o adaptades fonèticament al català.

Segurament la confusió prové del fet que l’expressió «català popular» no fa referència, com intuïtivament podria semblar, al català que utilitzen les «classes populars» per expressar-se. El «català popular» no és un sociolecte, perquè funciona transversalment. Per dir-ho ras i curt, és, bàsicament, un català esquitxat de castellanismes. D’aquí que alguns diguin que no és català.

En un món (suposadament) ideal, el «català popular» es correspondria amb el sociolecte de les classes populars catalanes: un català correcte des del punt de vista normatiu però en el qual hi trobaríem expressions populars genuïnament catalanes que denotarien l’ascendència social dels parlants. En aquest món (suposadament) ideal, una persona que es mogués en els cercles de l’alta societat diria alguna cosa com ara: «La bossa de mà que la meva senyora s’ha comprat a Hermès és molt maca», mentre que la immensa majoria segurament diríem: «La bossa de mà que la mestressa s’ha comprat a la botiga dels xinesos fa molta patxoca». Però com que no vivim en un món ideal, és més fàcil que escoltem, respectivament: «El bolso que la meva dona s’ha comprat a Hermès és molt maco» i «El bolso que la meva dona s’ha comprat a la botiga dels xinos és molt xulo». (Per descomptat, alguns considerarien encara millor: «La bossa de mà que la mestressa s’ha comprat a la botiga del barri de tota la vida fa molta patxoca». Però això són figues d’un altre paner).

Tots sabem com i per què s’ha produït aquesta contaminació (personalment, a aquestes altures prefereixo la paraula «transvasament ») de paraules i expressions castellanes en el català. No cal insistir-hi. La qüestió, però, és que ens agradi o no aquesta contaminació ja forma part de la història de la nostra llengua. És la petja que ens ha deixat la Història, sobretot entre les classes populars catalanoparlants que, durant el franquisme, no van tenir l’opció que va tenir la burgesia barcelonina d’educar els seus fills en algunes poques escoles selectes, tolerades pel règim, on s’ensenyava català. Unes classes populars que, cal no oblidar- ho, van decidir continuar parlant en català malgrat l’ambient hostil i repressiu de la dictadura, en la majoria dels casos sense saber ja llegir-lo ni escriure’l. El seu també va ser un esforç heroic pel que fa a la supervivència de la llengua: si només hagués depès dels homes i dones de lletres, a hores d’ara segurament tindríem una gran literatura però una llengua morta. I menystenir totes aquestes generacions de catalanoparlants perquè el seu català no és com van decidir que havia de ser el català un grup de savis eminents és, si més no des del punt de vista de la gratitud, injust.

Demanar als escriptors que s’inventin una realitat que no existeix i que descriguin en les seves novel·les una societat on tothom, des del catedràtic de filologia fins al senyor que escombra els carrers, parla el mateix bon català normatiu, és limitar la seva llibertat de creadors. Exigir-los que s’inventin uns registres «populars» amb l’esperança que els lectors els faran seus quan, en realitat, tenim pocs lectors en català perquè sovint la pròpia llengua s’erigeix com a obstacle, no contribueix a solucionar el problema, sinó a agreujar-lo. Podem discutir si el fet que les senyores diguem bolso enlloc de «bossa de mà» i que els senyors s’apoderin sempre del mando i no del «comandament» portarà a la desaparició del català. Personalment crec que no. En qualsevol cas, el que no es pot demanar als escriptors és que s’autocensurin i que, per no despertar les ires dels guardians de la norma, foragitin les classes populars catalanes de l’àmbit de la ficció literària atès que no poden reproduir la seva manera de parlar, o que es vegin obligats a deformar-los la veu fins a tal punt que als lectors els resulti impossible l’exercici de suspensió de la incredulitat que sempre requereix la literatura.

Però que ningú no s’equivoqui. El fet de no renegar del «català popular» no és incompatible amb estimar la llengua i estar a favor de la immersió lingüística a les escoles. No és incompatible amb aplaudir la quota del català als cinemes, amb emprenyar-se amb els jutges que es neguen a jutjar-nos en català, amb fer pedagogia quan viatgem a l’estranger i explicar –perquè sempre hi ha algú que ho pregunta– que els escriptors catalans que escriuen en castellà no estan perseguits a Catalunya. Fins i tot no és incompatible amb votar «sí» en un referèndum per a la independència. Com tampoc no és incompatible amb la tasca de recuperar paraules i expressions genuïnament catalanes, d’inventar-ne altres de noves a partir del català i d’estimular la lectura dels nostres clàssics, aquí i més enllà de les nostres fronteres.

Teresa Solana (Barcelona, 1962) és llicenciada en Filosofia per la Universitat de Barcelona, on també va cursar estudis de Filologia Clàssica. La seva activitat professional ha estat centrada en el camp de la traducció literària. Ha dirigit la Casa del Traductor a Tarassona i és autora d’articles i assaigs sobre traducció. L’any 2006 es va donar a conèixer com a novel·lista amb Un crim imperfecte, que va obtenir el premi Brigada 21. Posteriorment ha publicat el recull de contes Set casos de sang i fetge i una història d’amor (2010), i les novel·les Drecera al paradís (2007) i Negres tempestes (2010), que ha rebut el III Premi Crims de Tinta. Les seves novel·les s’han traduït a l’anglès, l’alemany, el francès, l’italià, el castellà i el romanès.