Maria Barbal
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Entrevistes

Com havia començat el seu descobriment de la literatura?
–A l'època de l'institut comença per a mi el descobriment que hi ha una literatura en llengua catalana. Aleshores es començaven a publicar alguns llibres: per exemple, l'antologia de poesia catalana contemporània de Castellet i Molas, que havia sortit aleshores a 62, és un dels primers llibres que em compro. També Solitud, de Víctor Català, i després ja vénen els llibres de la Mercè Rodoreda, que arriben en aquells anys. Per tant tinc els llibres obligatoris que llegeixo a l'institut, de literatura castellana, en la qual a vegades hi havia una escletxa per als grans autors catalans, i després els llibres que veig que es poden anar llegint.

També recordo llibres relacionats amb la formació, com Estimar: el diari de Daniel i Donar: el diari d'Anna Maria, de Michel Quoist [publicats per l'editorial catòlica Estela el 1963 i 1964], llibres que tenen un caire religiós, i que corren molt pels ambients estudiantils d'institut de batxillerat. I recordo també algun llibre del pare Louis Évely, que precisament ve a Barcelona aquells anys i hi ha una mena de motí, perquè entra la policia i en prohibeixi la conferència. Jo em vinculo, amb algunes amigues que són noies guies, de famílies religioses, però alhora obertes, amb interessos culturals amplis, i que em transmeten aquest tipus de llibres. No eren només llibres de literatura, sinó llibres que avui en diríem formatius. O potser fins i tot d'auto-ajuda, i que en tot cas tenen un caire religiós.

A finals dels anys seixanta entra a la universitat. Amb què es troba?
–Em trobo amb unes aules plenes, amb una gran distància entre professor i alumnes, però alhora ja em trobo amb el moviment estudiantil. Hi havia aquesta alternança entre el que eren les classes i el que podies aprendre dels companys, de les coses que et passaven. I hi havia les manifestacions, les preses de posicionament…

Això la porta a militar políticament?
–No. D'això, n'he sigut conscient a posteriori, però jo estava molt espantada per la història familiar, i això fa que en cap moment em plantegi militar. Però sí que em poso a les assemblees, a les vagues, a les manifestacions…

[…]

El 1984, vostè guanya un premi de literatura juvenil, el Joaquim Ruyra, cosa que li permet debutar amb un primer llibre, Pedra de tartera, una novel·la d'apenes cent pàgines sobre l'impacte de la guerra civil en la vida de la dona protagonista, que està cridat a tenir un gran èxit. Vostè en té aleshores trenta-cinc, em diu que de joveneta havia escrit versos, però com arriba a escriure aquest llibre?
–Jo havia escrit altres coses, breus. Algun diari de viatge, alguna narració breu a partir d'una idea que se m'acudia, però havia escrit molt poc. Aleshores. amb aquesta certa maduresa que es pot tenir als trenta-cinc anys, decideixo escriure sobre els fets que havien afectat la meva família i que jo havia pogut assimilar durant aquest temps de vida. És una decisió personal, que ve ajudada de tots els llibres, de tota la literatura catalana que he recuperat, i que sobretot és de la generació anterior, de la generació de l'exili (tant intern com extern), i de tot l'aprenentatge de la llengua que he pogut fer. Tot això conflueix aquí sense un projecte que per a mi fos mentalment clar. Es produeix llavors i d'aquesta manera.

Quan l'escriptor es posa a escriure, té uns referents, perquè ningú no escriu a partir de zero, i ha d'optar per un determinat model de llengua. Com funciona això en el seu cas?
–Jo crec que va funcionant tenint en compte aquesta formació que vaig fent a través de lectures i de coneixement de la llengua, i d'una gran dosi d'intuïció, i en certa manera d'atreviment. Ara no ho sembla, però crec que en aquell moment va ser un llibre atrevit en diversos aspectes i això només ho pot fer algú que no ha publicat res abans i que tampoc no pensa entrar en una línia d'autors literaris, no pensa ingressar en la literatura catalana, no es planteja res sinó que necessita escriure aquella història perquè és una història que està allí, present, sempre.

Què vol dir quan parla d'atreviment?
–Hi ha l'atreviment de l'ús del dialecte, hi ha l'atreviment de parlar de la guerra civil nostra des del punt de vista dels perdedors… Però com deia, és un llibre absolutament ingenu: és alguna cosa que surt perquè tu has arribat allí pels teus camins, que són els que he explicat. El que vull dir és que jo no podria fer una obra com aquella ara, o fins i tot anys enrere no l'hauria poguda fer. Tampoc és cert que l'obra tingués un gran èxit d'entrada. És una obra que es publica en una col·lecció de literatura juvenil, perquè ha guanyat un premi juvenil…

Això em sorprèn!
–No, és ben comprensible, perquè aleshores els concursos literaris tenien unes bases molt rígides, i l'extensió del llibre, que era breu, em va limitar la tria. De manera que vaig acabar optant per un premi juvenil, quan jo no veia que tingués cap especificitat juvenil, la meva novel·la: era prou dramàtica per no considerar-li.

Doncs bé, Pedra de tartera no va tenir un succés immediat. Sí que va tenir una bona resposta immediata de lectors i de crítica, però no va ser un gran èxit. Llavors tampoc no es feia la difusió que es fa avui dia dels llibres. Per tant, de seguida va tenir una bona acollida per part de persones que estaven dins el món literari, que en van parlar bé, i de seguida hi va haver lectors interessats, això sí, però fins que es pot parlar d'èxit, no ho sé. És alguna cosa que va caminant, l'èxit és haver resistit. Aquest és l'èxit, que es veu més amb ulls d'avui, però, que amb els ulls d'aquell moment.

[…]

A vostè li ha passat, que se l'hagi identificada com una escriptora per a dones?
–Crec que tinc lectors de tota mena, però és cert que en un tant per cent molt alt és el femení. I això em sap greu. És a dir, com a escriptora m'agradaria també arribar al lector masculí. També hi ha una tendència, que és bastant general, que l'home llegeix més assaig i no tant novel·la. Fins i tot diria que l'home és una mica reticent a la novel·la. Potser per aquesta idea que la novel·la és ficció, i sembla que la ficció no pot aportar alguna cosa pràctica, positiva, al lector. Això és fals, però també s'entén. I sempre em fa una gran il·lusió quan se m'acosta un lector, home, per fer-me signar un llibre o per dir-me en un club de lectura que segueix la meva obra. M'emociona més, ho reconec, que quan m'ho diu una dona. Les dones s'hi troben més identificades; a part, també he creat una bona colla de protagonistes, i bastants personatges femenins, per sobre dels masculins. Ells tenen una incidència menor en el pes de la novel·la.

Em deia que Pedra de tartera no va tenir un succés immediat, però el fet és que és una novel·la que no s'ha deixat mai de reeditar, que es troba fàcilment a les llibreries, que s'ha traduït a unes quantes llengües… i d'això ja fa trenta anys. Com l'ha condicionada, com a escriptora, aquest èxit inicial?
–Ara és quan en sóc conscient, i ara estic en una situació diríem un pèl incòmoda, en el sentit que m'adono que cap obra meva serà tan interessant per al públic com aquella primera, i per tant m'hi he de mirar molt alhora d'escriure novament, i sobretot alhora de publicar, per aquest motiu. Fins ara, crec que no n'he estat prou conscient, del fet, però en aquest moment em dono per assabentada.

Alhora, naturalment, és una gran satisfacció, perquè hi ha autors a qui això no els passa mai. A mi m'ha passat i, a més a més, diríem que per a mi té un sentit positiu també des del punt de vista humà i personal: és com una compensació a un drama familiar.

Després de Pedra de tartera, publica un parell de novel·les que hi estan relacionades, i que posteriorment inclou dins un únic Cicle del Pallars. La tercera novel·la, Càmfora, va ser particularment ben rebuda, i premiada. Què hi explica?
Càmfora és una novel·la que, en certa manera, es podria considerar la continuació de Pedra de tartera, perquè comença amb una família que arriba a la ciutat de Barcelona des d'un poble del Pallars, que s'estableix en una granja d'aquelles antigues, i viu el fet de l'abandó del patrimoni. Pedra de tartera acaba amb l'emigració cap a Barcelona, i aquesta hi comença. Però la història és molt diferent: són una dona i dos homes, el seu marit i el seu sogre. I els tres personatges fan vies diferents respecte a la relació amb Barcelona. És una de les meves novel·les que crec més ben acabades, i de la qual n'estic contenta encara.

Encara que després agafi altres temes per novel·lar, a la seva obra hi ha unes constants: el desplaçament, l'abandó, el pas del temps i l'envelliment, l'individu anònim atrapat en el gran corrent històric… Sempre hi ha personatges que van i tornen, que viatgen del seu lloc d'origen al d'acollida. Per què li han interessat tan especialment aquests temes?
–No diria que sigui una opció conscient, i de fet m'he demostrat que m'interessaven aquests temes triant-los a l'hora de narrar. Ha passat així. A posteriori m'he adonat d'aquest fet, que sempre tractava el moviment entre un lloc d'origen i un lloc de vida, i el diàleg entre aquests dos mons dins de cada un dels personatges, que a vegades són diàlegs diferents. Suposo que m'interessa perquè d'alguna manera està en la meva pròpia història, tot i que jo faig aquest viatge de molt jove, i m'he pogut estabilitzar en el lloc d'arribada d'una manera més profunda que en el cas de les persones que fan el viatge ja de més grans, en la maduresa o fins i tot en la vellesa. Aquest tema m'interessa perquè hi ha molts aspectes, fins dels personatges, que tenen valor per a mi, com són ara l'adaptació, l'enyor, però també el pas d'una determinada societat a una altra, la de la ciutat, normalment més oberta, amb més elements que fan que el personatge pugui reaccionar com no ho hauria fet al poble.

A Càmfora, per exemple, hi ha el pas d'una societat fortament patriarcal i autoritària, encara, a una societat que perd aquests elements dins la ciutat. I per tant representa un alliberament dels personatges joves, en especial femenins, més gran. A Carrer Bolívia passa una mica el mateix: hi ha el pas de la societat andalusa, on el señorito és l'amo de tot, a una que ho qüestiona. I llavors el personatge pot establir estratègies diferents, en el seu àmbit, perquè una relació que ja estava establerta en un lloc, quan s'arriba a l'altre lloc, varia. A mi em continua interessant, aquest tema. El que passa és que en altres àmbits no el puc tractar perquè no em veig amb capacitat –ni tan sols documentant-me. Hauria de tenir un element d'experiència o de proximitat més gran. Ara podríem pensar en la gran varietat de persones de tot el món que viuen a Barcelona, i aquí hi ha u filó… una temàtica molt extensa.

(Josep M. Muñoz: "Maria Barbal, en la pell de l'altra" L'Avenç, núm. 417, novembre de 2015, p. 12-22)

* * *

—Bella edad, el títol del seu nou llibre, sintetitza dos dels temes fonamentals de l'obra: la bellesa i el temps. ¿La novel·la va néixer de les ganes de parlar d'aquests dos temes o d'un argument que volia explicar?
—El punt de partida va ser la comprovació contínua del poder de la bellesa en la societat actual. Feia un parell o tres d'anys que hi donava voltes i en un moment concret vaig pensar en la protagonista, la Simoneta Vega, i ja vaig començar a rumiar un argument que em permetés parlar de la bellesa. Suposo que no acabo d'entendre la gran importància que donem a l'aspecte físic i les conseqüències que el seu poder comporta. Per això m'interessava reflexionar-hi en una novel·la, per poder-ho comprendre millor.

Una de les conseqüències que se'n recullen al seu llibre és la de l'anorèxia...
— A la novel·la introdueixo un seguit de temes secundaris que tothom associa a la bellesa, com ara el de les models, les operacions d'estètica i l'anorèxia. També n'apunto d'altres, com ara el dels maltractaments i les diferències que hi ha entre com ens veiem nosaltres i com ens veuen els altres. Però la veritat és que no volia centrar-me en cap d'aquests temes concrets, sinó apropar-me a la bellesa amb una visió més àmplia.

Han passat quatre anys des de l'aparició de la seva novel·la anterior, Carrer Bolívia. De fet, les seves sis novel·les s'han anat publicant de forma prou espaiada. No és una escriptora gaire prolífica...
— Vaig fent. És cert que amb Bella edat he tingut molt de temps per treballar el llenguatge, per revisar el text, i fins i tot per deixar-lo reposar i reprendre'l més tard, però no crec que això sigui cap garantia que asseguri que l'obra que he escrit és millor que d'altres.

¿Creu que Bella edat era una novel·la que exigia una elaboració lenta?
—Sí. Necessitava temps per experimentar i descobrir què els anava passant als diferents personatges. Un o dos, de fet, s'han perdut pel camí i no hi apareixen. Potser per això el temps s'ha acabat convertint per ell mateix en un personatge més de l'obra.

¿Per vostè, bellesa i atractiu són sinònims?
—És que és tan difícil definir què és bell i què no ho és! La bellesa és una percepció subjectiva que depèn tant de la nostra experiència com del que des de petits hem après. Jo entenc que l'atractiu està per damunt de la bellesa. Les persones som una suma de moltes característiques, i per això algú ens atrau per moltes més coses que només pel seu aspecte físic. A la novel·la ho exemplifico amb l'Alexandre Peris, un personatge que tothom està d'acord que és lleig, però que, en canvi, resulta atractiu tant per a la Simoneta com per a la seva filla, el seu marit o la seva dona de fer feines.

A les tres parts del llibre ha optat per utilitzar punts de vista diferents. Perseguia algun efecte?
— L'elecció només es deu a l'eficàcia narrativa. Recordo que em va costar trobar el punt de vista més adequat per a aquesta novel·la. Tinc molts folis escrits en primera persona pel Fidel Sala, l'escriptor i protagonista masculí, però després em va semblar que seria més útil la tercera persona, que és la que he utilitzat a la primera i a la darrera part de l'obra; a la part central, en canvi, he mantingut la primera persona inicial. Per contra, la segona part està estructurada com si fos un dietari de l'escriptor, encara que en un principi no sabia si escriure-la en forma d'epistolari.

A la darrera part el ritme s'alenteix...
—Sí, perquè és el fragment en què es dóna resposta a tota una sèrie de preguntes que s'han anat plantejant fins llavors. En aquesta última part, els personatges es reorienten després que hagi passat un fet que ho trasbalsa tot i que els obliga a adequar-se a la nova situació. Alentir el ritme em permetia poder-me esplaiar més en la vida interior dels personatges i parlar sobre el que sentien i pensaven. A la darrera part de Bella edat vaig voler reflexionar sobre la idea tornar a començar, sobre les aparents facilitats que hi ha, però les dificultats que aquest nou inici implica. L'última part és conclusiva, però alhora planteja noves preguntes, que el lector s'ha d'acabar responent sol.

¿Ha triat un protagonista masculí que fos escriptor perquè li era més fàcil identificar-s'hi?
—No vaig voler que Fidel Sala fos escriptor per comoditat, sinó que l'elecció va venir determinada per la protagonista femenina: volia que la parella de Simoneta Vega fos un creador. Després vaig pensar que si el Fidel Sala era escriptor, amb la seva veu jo podria donar una altra visió de la bellesa, cosa que m'interessava, ja que és un tema molt complex i que té molts vessants.

¿Però se sent identificada o no amb les opinions del protagonista sobre l'escriptura?
—Sí, però suposo que qualsevol altre escriptor també hi coincidiria. Tot i que més enllà d'aquestes opinions, som molt diferents: la meva trajectòria literària no té res a veure amb la de Fidel Sala.

¿Creu que en el món actual una persona bella té més possibilitats de ser feliç?
—La bellesa no és sinònim de felicitat. És més, fins i tot, de vegades és un motiu d'infelicitat: hi ha models i actors molt guapos i amb molts diners que tenen serioses dificultats per ser feliços. Per dir-ho d'alguna manera: una gran bellesa imposa molt a la gent del voltant, fa respecte. El que sí que és cert és que la persona bella la majoria de vegades ja té un punt guanyat respecte als menys agraciats a l'hora d'accedir a aquelles feines en què la imatge és molt important, com ara el periodisme televisiu, el món de la moda i les professions de cara al públic.

En altres novel·les anteriors ja hi apareixien personatges que canviaven de ciutat o de població i que s'havien d'adaptar al nou espai. ¿Li interessa la idea del viatge com a matèria literària?
—La migració és una tema cada vegada més actual i, a més a més, sempre ha estat una idea recurrent de la literatura. El viatge implica transformació, reflexió sobre el passat, i per això resulta interessant com a matèria literària. Fidel Sala és un personatge que ha estat molts anys fora del seu país i que quan hi torna pot veure millor que la resta les transformacions que han tingut lloc tant en les persones com en el paisatge.

A la novel·la el temps acaba canviant el que els personatges senten. ¿No creu que hi hagi sentiments per a tota la vida?
— Penso que malgrat la sinceritat i la intensitat dels nostres sentiments, el pas del temps acaba modificant la nostra percepció.

Torna a la novel·la després d'escriure L'helicòpter, una obra teatral, i Camins de quietud, un llibre de viatges. Tenia ganes de reprendre aquest gènere?
— Sí, perquè és el gènere que em fa sentir més còmoda. Podríem dir que els dos llibres anteriors han estat circumstancials, cosa que no vol dir que els hagi fet sense sinceritat o a disgust. Però és cert que la feina continuada la dedico a la novel·la, tant quan directament l'escric com quan reflexiono sobre possibles arguments.

¿No té previst tornar a escriure més peces teatrals?
—No ho descarto, perquè no m'agrada tancar-me portes. Si et sóc sincera, m'agradaria molt poder escriure una obra dramàtica amb cara i ulls, però no sé si en seria capaç.

¿Creu que la seva experiència escrivint L'helicòpter li ha servit a l'hora d'escriure Bella edat?
—No t'ho sabria dir. Si m'ha servit, no n'he estat conscient.

¿Es definiria com una escriptora que a cada nova obra afronta nous reptes, com algun crític ha volgut destacar?
— Potser sí que és veritat, perquè el meu inici com a escriptora va ser molt espontani i, de mica en mica, m'he anat plantejant qüestions noves, encara que reprengués temes que ja m'havien interessat. Per exemple, després de debutar amb Pedra de tartera, a la meva següent novel·la , Mel i metzines, ja em vaig plantejar un protagonista masculí. Després, a Càmfora, vaig decidir passar d'un únic protagonista a tres. Però, de totes maneres, crec que és una evolució normal, com la de molts altres autors.

Acaba de dir que el seu debut literari va ser molt espontani. Per què es va decidir a publicar una novel·la?
— Pot sonar estrany, però vaig publicar Pedra de tartera per necessitat. Sentia que havia d'escriure aquella història i les ganes de fer-ho van vèncer el meu instint de quedar-me callada.

Actualment, per què creu que continua escrivint?
— Per necessitat, també, però per una necessitat diferent de la que vaig sentir amb la meva primera novel·la. Ara escric perquè necessito fer-ho, no perquè hi hagi una història que se m'imposa de totes, totes.

¿Es dedica plenament a la literatura?
— Pràcticament. M'he passat molts anys treballant en el camp de l'ensenyament; més tard, he compartit la docència amb l'escriptura; i, finalment, ara em dedico fonamentalment a fer literatura i, de forma esporàdica, a l'ensenyament.

Després de 18 anys, Pedra de tartera avui encara continua venent-se a bon ritme i ja porta una trentena d'edicions. ¿Creu que escriurà un llibre que superi en vendes la seva primera obra?
— Tinc la sensació que mai arribaré a igualar l'interès que va suscitar Pedra de tartera, però ja ho he assumit i estic tranquil·la: escriure una nova obra em compensa prou per no dependre de si el llibre es ven gaire o no.

Per què pensa que Pedra de Tartera va tenir tant d'èxit?
—Crec que els llibres també tenen la seva fortuna i amb Pedra de tartera hi va haver sort. Suposo que, en part, l'èxit es deu a diferents factors: que és una novel·la breu, que tracta un tema fonamental en aquest país com és el de la Guerra Civil, que es comprèn fàcilment i que el fan llegir a moltes escoles.

¿Ja està treballant en alguna nova novel·la?
—Tinc idees que em volten pel cap, però encara no estic escrivint res de nou. Quan estàs promocionant un llibre és molt difícil concentrar-se en un nou projecte.

(Lourdes Dominguez: "És que és tan difícil definir què és bell i què no ho és!", Avui. Cultura, 23 d'abril de 2003)





--------------------