El nen ja estava mort quan el van trobar. 
La Mila els va fer aturar abans d'assenyalar amb el braç el lloc on reposava. Estava ajagut damunt d'una roca, recargolat de tal manera que, des d'on era, van pensar que es tractava, primer, d'una pilota, després, d'un munt de roba vella. 
El vent bufava amb força i xiulava a les orelles mentre es dirigien cap a la roca on hi havia l'embalum de roba que la Mila havia descobert. Quan van ser-hi a la vora van descobrir que es tractava d'un cos. El cos d'un nen. Un nen mort. 
A cap d'ells el va esgarrifar la descoberta. Era un nen mort, sí, però tots n'havien vist més d'un, de nen mort. Anava vestit amb roba vella i bruta (com la que duien ells) i mal calçat (com la majoria). En Hamir li va ventar una puntada de peu suau, per si reaccionava (no ho va fer) i després va empènyer el cos amb el mateix peu per tombar-lo i poder veure-li la cara. 

No coneixien aquell nen. Cap d'ells l'havia vist abans. Devia tenir vuit o nou anys i la seva pell era més aviat fosca. Sabien que feia tres dies que havia arribat un grup procedent de Síria, i aquell nen mort podria ser un d'ells. 

(Fragment d'Els contes de Lesbos. Barcelona: Bambú, 2023, p. 11-12)

***

El despertador va sonar a les set, com cada dia. No havia arribat cap correu. La meva mare va comentar que feia mala cara. "Em va costar adormir-me", li vaig dir. Vaig esmorzar a la cuina, sol. Després vaig marxar cap a l'institut. A l'hora del pati, amagat en un racó, em vaig connectar a Internet des del mòbil. No hi havia cap missatge nou a la safata d'entrada del correu. Abans de guardar-me l'aparell a la butxava, vaig buscar a l'agenda el número de la Júlia Roca. Va saltar la bústia de veu. "Em dic Lucas Bilbo —hi vaig deixar enregistrat— i soc un amic de la Rut Fàbregues, de l'institut. Sé que aquest cap de setmana seràs aquí. Si us plau, que em podries trucar? He de parlar amb tu sobre una cosa que em va dir la Rut". 

[...]

DONA: Aixequi's. No soc una dona rancorosa. (Dubta, s'allunya unes passes, li dona l'esquena. Sospira teatralment abans de parlar). Us donaré una última oportunitat. Haureu de sotmetre-us a les meves indicacions i començar a preparar la capsa negra per

El text s'acabava d'aquesta manera abrupta, amb un "preparar la capsa negra per" sense continuació ni punt final. Es tractava d'un text de teatre 1, per tant, vaig deduir que l'havia escrit la mateixa Rut. Així doncs, estava bé. I s'havia amagat. Algú l'acollia a casa seva, algú li deixava l'ordinador per escriure i enviar correus. No era presonera de ningú. No la tenien segrestada contra la seva voluntat, com temien els seus pares. 

L'ESCENA 3 que havia llegit implicava l'existència d'unes escenes prèvies 1 i 2 que no m'havia enviat. La Rut, un cop més, em feia testimoni involuntari d'una situació seva personal que em superava. Havia desaparegut, ningú sabia on era, i així i tot es posava en contacte amb mi, un company pràcticament desconegut del seu institut per fer-me saber que estava viva. 

(Fragment de L'actor Lucas Bilbo. Barcelona: Edebé, 2017, p. 40-42)