- D'altra banda, aquesta és una forma d'escriure en què el lector es pot perdre fàcilment...
Clar, i aquí és on entra l'ofici. La complexitat aparent que té Els dies del Rainbow crec que l'he superat molt bé amb l'experiència que tinc després d'haver escrit altres novel·les. Tot i això, no dic que sigui fàcil escriure amb tants personatges i amb dos temps que es van combinant aleatòriament, perquè hi ha uns fets que van passar al 1980 i uns altres al 2017. La gràcia és que intento que el lector no es perdi mai.

- Parlant d'aquests dos temps, passa sovint que hem de despertar el passat per descobrir la veritat...
Els personatges del llibre tenen molt present el seu passat. L'amo del bar, per exemple, enyora el passat de quan era popular; després n'hi ha un altre que enyora el passat que no va tenir, és a dir que intenta fer tot allò que en un passat no va gosar fer; o un que feia 35 anys que no tornava al poble i que de sobte es retroba amb tot el seu passat. I pel que fa a la veritat, és una mica relativa, perquè quan acaba la novel·la no és tot com et pensaves.

- En els personatges també hi ha un punt amb què ens podem sentir identificats.
Jo no jutjo els meus personatges. A més, els podem veure des de fora però també es mostra una part que, de vegades, no volem que es faci evident. I d'aquesta part a la novel·la se'n parla. D'altra banda, en el Rainbow veiem un ambient molt costumista, i en pobles petits on tothom es coneix sol haver-hi llegendes i rumors. Al final una de les lectures que es pot fer és que tots tenim una part amagada i que creiem veritats que són mentides o històries inventades sense raó de ser.

- D'altra banda, hem parlat d'una novel·la per a adults però sembla que estàs triomfant en la literatura juvenil.
Jo vaig ser professor durant molts anys i començo a escriure llibres juvenils per això, per l'experiència. Jo mateix m'identifico amb aquest públic i sé com dirigir-m'hi. Ara feia deu anys que no escrivia per a adults i sembla que m'he encasellat una mica en els títols per a joves, però també m'agrada molt escriure per a gent més gran.
 

(Roser Regolf, «Àngel Burgas: "La idea del bar neix del que jo havia sentit dir del Broadway de Jesús"», a surtdecasa.cat, 15/04/2019.)

***

Una peça de Jenny Hollan suma molts interessos seus.

Sí, sobretot el món de l'art, tot i que parlar tan exclusivament d'aquest tema no ho havia fet mai a les novel·les. Tot això ve d'un conte, "Exhibition", del llibre Adéu, amb el qual vaig voler tocar el tema de l'art contemporani, com es feia, la figura de les dones artistes, les performances, les instal·lacions... coses que ja hi eren aleshores, però eren força desconegudes pel gran públic que, de fet, no té per què saber d’aquestes coses. Hi ha, d'alguna manera, una visió divulgativa o pedagògica i Josep Maria Cortada (director del muntatge) ho ha fet encara més evident.

També incideix molt en el paper de les dones creadores.

Sí, perquè m'havia fixat que, les que m'agradaven a mi en aquella època i que encara ho fan, eren dones que treballaven molt amb la seva pròpia vida, que de les mateixes experiències a la vida real en feien peces artístiques: accions, instal·lacions...

Això ho recollia el conte?

Sí, tot era igual, però vaig notar que en el conte no podia expressar tot el que volia i vaig plantejar-me passar-ho a teatre. En el conte parlava, sobretot, d'una peça important de la trajectòria final de Jenny Hollan i, en canvi, l'obra de teatre em donava peu a agafar el personatge de molt abans, els seus orígens, la relació amb el seu poble, amb els comissaris d'exposicions, amb altres artistes, aspecte que en el conte no hi cabien. Tot el procés d'on venia la Jenny.

És un personatge complex.

Un personatge que, d'entrada, no cau massa bé o, com a mínim, l'espectador dubtarà de si li agrada o no, si té empatia amb ella o no. Penso que l'any 2004 encara hauria estat molt més estrany identificar-nos amb ella o amb la seva sensibilitat, en canvi, ara és una mica diferent, la gent està més acostumada a l'exhibició pública, les xarxes socials, el dia a dia a l'Instagram, estem més acostumats a entrar en la intimitat d'algú altre.

(Cristina Vilà, «Àngel Burgas, escriptor: "De la sordidesa de la vida en pot sortir art, bellesa"», a Empordà Cultura, 09/10/2025.)