Formalment, no descobrirem pas ara el mestratge de Josep Colet, capaç d’oferir en els seus llibres, no sols una pirotècnia de rimes (i la rítmica abraça mètrica, estròfica, i també de rimes i accents) sinó també un reguitzell de reptes solucionats amb una perfecció impecable. En el llibre esmentat abunden els metres decasíl·labs —amb altres incursions, com ara alexandrins i fins i tot la gosadia d’uns hendecasíl·labs cesurats 7+4, al poema “Feina”— i l’estrofa dominant és el sonet de caire shakespearià, amb quatre rimes als dos primers quartets, bé que també ens dóna mostres assolides del sonet clàssic, amb dues rimes als quartets esmentats, com ara als cinc darrers. Val a dir que en els sonets shakespearians és on queda palesa la fusió de forma i fons de la seva poesia, perquè li permet acabar la composició amb un escarit epifonema o frase sentenciosa final amb què rubrica el sentit de tota la composició. Un epifonema en què, vulgues o no vulgues, se’ns dóna a conèixer i revela les seves interioritats. Afegim, tanmateix, que a més d’aquesta difícil estrofa (de la qual, per si encara fos poc, ens n’ofereix variants que van dels sonets semirimats fins al circular de rima interna passant per l’epigramàtic o el sonet d’art menor poliestròfic) en desplega d’altres: una octava reial i un romanç per acabar la primera part i, dins la segona, dues composicions amb sextets, quintets i una nova rimada d’apariats.

Aquestes formes harmonitzen absolutament amb el seu estil.

(Lluís Busquets Grabulosa: “Penso que penso, un llibre sapiencial” a Penso que penso. Poemes del pensar enfora i endins. Barcelona: Comte d’Aure, 2014, p. 10-11.)

* * *

La creu dels mots és un llibre d’una homogeneïtat remarcable que se situa en una cruïlla de camins, en aquell punt on conflueixen impulsos oposats i contradictoris. Els títols dels poemes són formats per dos mots antònims que s’entrelliguen talment com ho fan les contradiccions a cada punt de la nostra vida. Amb tot, l’autor ens fa avinent la proximitat i la complementarietat dels contrastos: “Sembleu molt diferents i us assembleu / i fins teniu, sovint, semblant la veu”. O bé: “La vida ens fa, la mort ens duu: / néixer i morir pot ser tot u!”. L’homogeneïtat pot resultar encara més sorprenent i meritòria si tenim en compte que trenta-quatre anys separen l’elaboració de la primera part de la segona. “Que veinte años no es nada”, afirma el cèlebre tango; ben mirat, ni vint, ni trenta, ni quaranta anys no són res quan som capaços de junyir-nos a uns fils argumentals que són eterns i immutables.

(Miquel-Lluís Muntané: “Pròleg” a La creu dels mots. Barcelona: Parnass, 2010, p. 12-13)

* * *

L’aspecte més visible i immediat de l’exploració del nostre autor és el formal: la indagació de més de tres-centes formes estròfiques, en una combinació de rimes i de ritmes, en diàleg amb tota la història de la poesia. En una època en què les inquietuds investigadores dels poetes han apuntat més aviat cap al trencament de l’estrofa i l’abandó de la rima, cap a la visualitat i la dislocació, Colet ha viscut la seva experimentació en un afany de reviscolar formes estròfiques fecundes però oblidades i en una proposta de noves formes inexplorables fins ara, que l’han dut a publicar diversos volums en col·laboració amb Esther Martínez-Pastor- una gran poeta, autora d’una vintena de llibres rics i diversos, que el dia que siguin publicats en forma conjunta donaran una bona mesura del seu talent i sensibilitat extraordinaris: El món de les tercines, El món de les quartines, Els sonets nous, Diàleg: poesia a quatre mans: un tresor de propostes que han donat fruit no tan sols en l’obra d’aquests autors sinó també en la de nombrosos amics i deixebles dels cursos i seminaris de preceptiva literària.

(David Jou: “Pròleg” a Experiments i experiències. Barcelona: Comte d’Aure, 2008, p. 12-13.)

* * *
 

A mi em correspon de tocar l’aspecte estrictament poètic de l’obra. Amb l’evident dificultat que això representa. Perquè en aquest text la poesia és inseparable del tema. Fins al punt que resulta gairebé impossible de trobar un sol vers exempt de secretismes, d’influxos magicotel·lúrics, un sol poema lliure de grups de misterioses cursives torbadores. Només cal veure que en cada pàgina hi ha un nombre considerable de mots específics (una mitjana de dotze?), obscurs i juganers alhora, que interfereixen l’amable lectura horitzontal a què hom té dret, i que obliguen a un exercici d’interpretació diferida. I per bé que el llibre conté un vocabulari terminològic annex, això no salva l’obstacle de la interrupció sinó que compromet, encara més, la independència legítima i natural de la poesia.

Això no obstant, en Josep Colet és en Josep Colet. És a dir, el poeta que està per damunt d’exigències i de contingències. I tots els lectors —iniciats o no en els ritus màgics— que siguin bons amants de la paraula ben dita i ben escrita se sentiran a bastament compensats, d’aquells possibles inconvenients, pel mestratge de l’autor, qui, malgrat el rigor temàtic, no escatima imatges belles, metàfores inesperades, hàbils construccions al voltant de l’eix de la rima, moments, en fi, de gran volada.

(Màrius Sampere: “Pròleg” a Macumba. Barcelona: Columna, 1996, p. 12-13.)