La notícia dels assassinats de Carreu es va estendre com taca d'oli entre els masos i poblets que aquells anys plantaven encara ben vius per les serres meridionals del massís del Boumort, escampada pels qui baixaven al mercat setmanal, per l'enrenou dels tricornis que anaven amunt i avall amb els cavalls i per la cautela que havien de prendre els estraperlistes d'oli, de bestiar i de fesols. El rumor de la matança va arribar a les poblacions importants que ja figuren als mapes de carretera, com la Pobla de Segur, Tremp, Isona i Organyà. I aquí es va aturar. Cap diari ni revista no van dedicar ni una sola ratlla a l'assassinat múltiple. En aquells primer anys de la postguerra una censura estricta de premsa impedia que els crims i delictes d'una certa consideració sortissin als diaris o que es difonguessin per la ràdio. Calia donar la imatge que la nueva Espanya era un paradís de pau on tothom complia al peu de la lletra els dictats de Franco i els manaments de la llei de Déu. Aquells dies de primers de març de 1943 La Mañana de Lleida, l'únic diari de la província, esmentava a la crònica de successos el cas d'una senyora que s'havia punxat el dit amb l'agulla de cosir i havien hagut d'assistir-la a la Casa de Socors.

(Dos taüts negres i dos de blancs. Barcelona: Proa, 2013, "El jutge en funcions", capítol 10)

* * *

El Mingo era de bon conformar. A pesar de sirgar festa i feina com una bèstia, sempre el veies content i satisfet. Mentre treballava, no parava mai de cantar, i si la feina era molt bruta, com és ara treure fem del corrals, estalzinar la xemeneia o netejar el pou de la comuna, la cançó encara era més bonica. Un dia que la mare a l'hora de sopar li va preguntar per què feia sempre aquella cara de pasqües, ell va respondre que era per la sort de viure, perquè la vida, mestressa, és com un rellotge trobat. I tot seguit, per explicar l'exemple del rellotge, ens va contar un fet que li havia ocorregut de jove, quan estava llogat a casa Perutxo de Malpui. Resulta que una vegada ell es va trobar un rellotge d'or en una font del terme, cosa que li va fer suposar que el propietari se'l devia haver tret per rentar-se les mans i després se l'havia descuidat vora la tolla. Era un rellotge preciós, d'or massís que lluïa fins i tot a la nit amb la llum dels estels. El mosso en va donar veus pel poble, i vist que no sortia l'amo, el duia sempre al canell, sense amagar-se de presumir-lo davant de tothom. Al cap d'uns quants dies va aparèixer l'amo, un guàrdia civil de la Pobla, a qui el Mingo va tornar el rellotge sense cap ombra de disgust. I quan el civil, que ja donava la joia per perduda, li va dir que muchísimas gracias, ell va replicar: "Sóc jo, senyor civil, el qui hi he d'estar agraït. Gràcies a vostè, jo he pogut lluir aquest preciós rellotge durant uns quants dies". I per això, segons ell, la vida era justament una cosa així com un rellotge que havíem trobat en una font i que era ben nostre mentre el propietari no ens el reclamés.

(El segle de la llum. Barcelona: Empúries, 1997,  capítol 7)

* * *

No hem sabut mai a quina hora de la nit el poble va desaparèixer de la faç de la Terra. Érem molt joves, llavors, i tot i així ens sentíem els més desgraciats del món. La condició d'hereu ens havia condemnat de per vida a quedar-nos a casa amb els pares i padrins, mentre que els nostres germans havien tingut el privilegi d'anar-se'n a la ciutat, a treballar en una feina neta, a continuar els estudis, o a fer el que els vingués de gust. Com deia l'Esteve del Guillot, la desgràcia ens venia d'haver heretat dels vells un munt de béns inútils. Pitjor que ser uns desheretats. Dissabte fèiem cap tots a la discoteca. Per bé que la majoria ens hi deixàvem caure amb poc entusiasme, teníem ganes d'escapar-nos d'aquell món de vells, de bèsties i de rocs, de carrers empedrats, bruts de fem, abonyegats per les roques enormes que sobresortien de les cases com tumors d'un mal lleig.

Havent sopat ens entreteníem bona estona al bany ensabonant-nos de cap a peus, perfumant-nos a raig d'ampolla per treure'ns del damunt la pols dels camins, les brosses i cospins enganxats als cabells, la pudor de fem que arrossegàvem tota la setmana. La mare ens havia deixat damunt del llit la roba neta i planxada. La majoria dels nostres vells veien amb bons ulls la sortida nocturna del dissabte. L'esperança que a la discoteca trobaríem una dona per casar-nos podia més que la por a l'accident de cotxe, a l'alcohol o a altres porqueries encara pitjors que ells sortosament ignoraven. Es negaven a admetre que les dones havien fugit del país com de la pesta, que les poques que hi havien quedat, el rebuig de la ramada com en deia el Bepgròs, s'estimaven mil vegades més aparellar-se amb un castellà mort de gana abans que amb un pagès del poble més rònec i miserable del Pallars. Tanmateix, els dissabtes d'hivern la discoteca semblava el mercat del mascle. I així i tot, suportàvem tres o quatre hores de patxum-patxums eixordadors tot fent veure que ens divertíem, només per poder presumir l'endemà que havíem passat la nit al Yellow. Si ens quedàvem engorronits a casa, ens sentíem encara més desgraciats. La nit del dissabte era sagrada per nosaltres: encara que s'ensorrés el món, hauríem tocat el dos del poble.

(L'any que va caure la roca. Barcelona: Proa, 2020, p. 11-12)

* * *

Dimarts, 4 de maig de 1943

Abans d’agafar el llapis em rento les mans i així i tot, els dits m’han quedat verdosos, les ungles negres i la pell rasposa de tant arrencar males herbes. Després de ploure surten amb un estirada suau de les entranyes terra amb tota l’arrel. Perquè les remolatxes es facin ben grosses i panxudes, diu el Ramon que s’han d’eliminar les males herbes de l’entorn, que els xuclen la humitat. El primer dia vaig demanar-li que m’aclarís quines eren exactament “les males herbes”, com es podien distingir de les altres,“les bones herbes”. Em va explicar que primer em fixés com eren les fulles de remolatxa i que arrenqués totes les que eren diferents. Vaig dir: “O sigui, que si enmig d’un camp de remolatxes hi trobo, com ara, una planta de blat de moro o una mata de patates, també l’he d’arrencar”. I ell: “Ja veig que ho has entès. Les males herbes són les que creixen en un bancal que no és el seu”.

A posta de sol ha vingut l’Aurora per ajudar-me a traginar fins a casa els feixos d’herbes pansides. Són pastura per als conills. Els primers temps de la colònia la dona sempre em preguntava pels meus pares, trobava curiós que tinguéssim una rellotgeria. Això de poder calibrar el temps exacte li devia semblar cosa de bruixots o de màgics. Ja fa temps que no me’n pregunta, deu pensar que si algun dia en tinc notícies per carta ja l’hi diré. O no caldrà que l’hi digui, ella m’ho coneixerà a la cara. Si avui m’ho hagués preguntat, li hauria dit que els meus pares són com males herbes a Alemanya. Igual com jo ho sóc a França i com ella i la seva família ho deuen ser a l’Espanya de Franco. Em consolo pensant que la mala herba no ho és per la seva natura sinó pel lloc i per l’època que li ha tocat de néixer. 

(La llarga migdiada de Déu. Barcelona: Proa, 2023, p. 275)

* * *

Ell, per dir alguna cosa, va mostrar interès pels viatges amb bicicleta al cine d’Isona el diumenge a la tarda.
- Ara hi ha d’anar ell sol –va aclarir la dona- El Leandro sense la pel·lícula setmanal no podria viure. Jo amb el nen a la panxa, no em vull enfilar al quadre de la bicicleta. Però no et pensis que tingui cap disgust, al contrari. A l’hora de tornar a casa, vaig a esperar-lo a la collada. Hi vaig molta estona abans que es faci de nit. M’agrada veure com es fa fosc. Veus que la nit va pujant pujant des de les clotades, a poc a poc però sense parar. Com en una inundació. Arriba un moment que em cobreix del tot. Llavors penso, si tarda gaire, m’ofegaré. I començo a patir imaginant que potser s’ha obert el cap en un revolt o que al cine ha trobat una dona guapa com la que ha sortit a la pel·lícula, o que l’Agustí l’esperava amb l’escopeta i li ha disparat com va fer al gitano. Ruqueries així. No t’ho creuràs però m’agrada patir una estona perquè encabat la sorpresa és més bonica. I la sorpresa és una llumeta com un estel que forada la nit i va venint cap a jo fent pampallugues. Tornem a casa tots dos a peu, empenyent la bicicleta, un a cada costat del manillar. Pel camí m’explica la pel·lícula. La porta tota dintre del cap enrotllada com una madeixa. I va descabdellant-la a poc a poc amb tots els detalls, tan bé que veig les figures damunt la pista de terra. No t’ho creus, oi? Com si el far de la bicicleta fos la màquina de fer cine.

(Els crims de la mel. Barcelona: Proa, 2024, capítol 16)