[La llarga migdiada de Déu] (...) La llarga migdiada de Déu duu implícita la fascinació pel món hebreu de l’autor, que es reflecteix amb cura, amb un profund respecte i admiració. Coll aposta per una narració coral, que alterna la veu narrativa entre els seus personatges amb fluïdesa i coherència. Aquesta narració compartida ofereix una perspectiva molt afinada, única, de cadascun dels seus personatges, que l’autor construeix amb tota la seva complexitat i en mostra l’evolució al llarg de la novel·la. El conjunt és una trama plena de riquesa argumental, que ens obre les perspectives d’una àmplia galeria de personatges molt diferenciats entre ells. La duresa de la guerra els afecta i el travessa de manera diferent. Els protagonistes tenen una visió moral de la vida diferent i discrepen i xoquen constantment entre ells.

La narració és igualment dispar: en alguns punts narra en primera persona, en altres, tercera; alterna veus en present i en passat. Aquesta elecció estratègica permet apropar-nos als personatges i justificar les seves accions més enllà de la legitimitat moral. La guerra apaga l’empatia, la comprensió, la humanitat. I queda el caos que ho consum tot, amb la mort sempre a l’aguait. És inevitable que aquesta actitud bèl·lica canviï els personatges, que accentuï o minvi la seva humanitat. Però la gran qualitat d’aquest narració coral és precisament la perspectiva rica, complexa, plena de matisos i de contradiccions que genera la novel·la. Coll compara l’ambiciosa estructura del llibre amb un arbre. Les seves branques es van entrellaçant, creixen, es barregen. Però al final formen part del mateix tronc. (...)

(Alba López. "Despertar a Déu", Núvol. El digital de cultura, 2 de febrer de 2023. En línia)

* * *

[L'any que va caure la roca] A L'any que va caure la roca, Coll ens situa al poble de Malpui, una ombra fictícia de Pessonada, la localitat natal de l'autor. Tornem, doncs, al Pirineu, als entorns de Carreu, el poble tacat de Dos taüts negres i dos de blancs (Premi Crexells 2013). Aquesta vegada, però, l'origen de la tragèdia no és humà. El desencadenant de la història és una catàstrofe natural que deixa la població sepultada. Són set els supervivents de la catàstrofe. Set hereus orfes i joves que passen de sentir-se involuntàriament lligats al poble a haver de construir-ne un de nou. Coll és hàbil a l'hora d'encaixar amb naturalitat, sense xocs, una esllavissada imaginària i central en una trama impregnada de realisme.

(Gerard E. Mur. "Del dictat de les muntanyes", Núvol. El digital de cultura, 3 de setembre de 2020. En línia)

* * *
 

[Al mateix riu d'Heràclit] Un Heràclit explicant-se a ell mateix hauria resultat poc creïble. No només s'hi hauria perdut la sensació de profunditat històrica, sinó que hauria exigit un estil narratiu acordat amb l'aurèola enigmàtica del personatge central. Coll, escriptor d'ofici, evita assenyadament aquesta possibilitat i opta per la veu externa d'Eleudos. Això li permet construir un caràcter de ficció que, sense menyscabar l'Heràclit real, acabi substituint-lo en la imaginació del lector. Però li permet, sobretot, accentuar el caràcter novel·lístic de la història i recordar al lector que es troba davant d'un text literari, una construcció artificiosa amb regles pròpies. [...]

En un temps en què les certeses s'esfondren, quan tot és qüestionable i els grans relats ja no expliquen res sobre el món que ens envolta, l'honestedat de Pep Coll és digna d'esment: només pot ésser fidel a la literatura. La ficció pot constituir-se com el magma que sedimenta en un tot més o menys homogeni el producte final. L'autor assumeix la impossibilitat de capir la veritat i es lliura al dolç plaer de la invenció, al joc d'omplir les zones d'ombra ―que en el cas d'Heràclit són vastes extensions de negror quasi infinita― amb la paraula lluminosa que endreça el caos i ens reconforta.

(Antoni Isarch. La Lectora. Revista digital de crítica literària, juny 2020. En línia)

* * *
 

[Dos taüts negres i dos de blancs] Hi ha un treball intel·lectual de primer ordre en la tria lèxica i en l'anàlisi psicològica que podem aparellar a la perfecció. Sovint les paraules ja són una anàlisi psicològica fenomenal, extraordinària. Pep Coll organitza la novel·la a través dels personatges. L'ordre que imposa és jeràrquic: primer el burgès propietari de les terres, després els masovers, les dones, la constel·lació de secundaris i finalment els assassins… Hi ha un rosari de secundaris que arrodoneixen els principals. Una obra d'orfebreria! Primer sembla un ordre didàctic, després esdevé un ordre metòdic, enlluernador. Sembla que hi ha com dos grans moments en l'obra: un moment d'obertura, de radiant felicitat, molt breu, i un de tragèdia que comença amb la Guerra Civil, continua amb la dictadura i abasta fins a l'actualitat més propera. En la segona part hi ha personatges expressats amb una gran capacitat de fer sentir i fer veure el que els passa pel cap. Notabilíssima penetració psicològica de l'ànima d'alguns pagesos. Els capítols finals són sensacionals. Vull dir que, com els vells actors consumats que després de la mitja part mostren el seu talent expressiu i modelen llurs emocions davant del públic, el novel·lista fa una narració simplement per treure's el barret.

(Andreu Loncà. Segre, 29 de setembre de 2013)
 

* * *
 

[Dos taüts negres i dos de blancs] El resultat és una novel·la coral que té formalment poc a veure al non ficcion de Capote o el reportatge narratiu de Porta, i un detall ho subratlla: davant l'espaordidora atenció mediàtica que Dick Hickock i Prerry Smith van aixecar als Estats Units, davant l'origen televisiu de la investigació que Porta va aixecar sobre el Palanca, els fets de Carreu van quedar impunes i oblidats. Potser per això, i malgrat l'esforç documentat, els principals sospitosos són els únics que Coll presenta amb pseudònim. Potser per això, la seva confessió, tan versemblant, s'ha de considerar literatura […]

Menys centrat en el qui que en els perquès, en la tensió i la intriga que en la multiplicitat de visions dels fets, Coll ha renunciat però a opcions que haurien enriquit el llibre: l'humor intuït en capítols com el de la traductora a la contraposició entre tradició i modernitat que s'apunta, per exemple, amb el tema de les reserves forestals. A canvi, i aquest és un dels secrets de Dos taüts… el retrat de les misèries que el franquisme va permetre per vantar-se de modèlic és esplèndid, potser el millor que s'ha escrit de l'època. Gràcies a aquest exercici de memòria, l'autor de Les senyoretes de Lourdes ha fet molt més que investigar literàriament una atrocitat: ha exorcitzat dimonis, ha esquivat l'ombra de Porta i Capote, ha recuperat el seu millor to i ha ressuscitat la complexa vitalitat d'uns paratges que, despoblats no només físicament, a massa ignorant li sonen encara al ruralisme d'Els sots feréstecs.

(Ricard Ruiz Garzón. El País. Quadern, 26 de setembre de 2013)
 

* * *
 

[Dos taüts negres i dos de blancs] Cada capítol afegeix informació i dóna una nova perspectiva sobre els fets sense caure en repeticions: l'acció i la cronologia avancen a mesura que canviem el punt de vista. El to és contingut i distanciat, però quan arriba la descripció del crim no s'estalvien detalls i tot plegat fa esgarrifar de debò. És com si el Pep Coll expert i gairebé antropòleg dels Pirineu hagués preparat una ració d'uns embotits d'allà, la girella: eixarreïda, dura i gustosa.

Però és que a més, el llibre té un detall que ens ha robat el cor, i que obeeix a una casualitat, però quina una! Un dels personatges històrics que va tenir a veure amb el crim, perquè era el propietari de les terres on va passar, era el pare del poeta Carles Sindreu. La novel·la hi dedica un parell de capítols, un dels quals conté un episodi hilarant en què uns pastors analitzen un poema avantguardista ("I ja està? Sí que és curt!", s'exclamen. L'altre és més seriós, i fa reflexionar sobre la naturalitat amb què els botxins, ja sigui d'un crim rural o d'un crim de guerra, conviuen amb nosaltres.

(Marina Espasa. Ara, 21 de setembre de 2013)
 

* * *
 

[Nius] Més que una gran història, Nius és un aplec d'històries molt humanes que s'encreuen les unes amb les altres. Són històries d'animals (caderneres, formigues, un gripau, una guineu o una papallona) que acostumen a trobar el final a mans dels humans; i són les històries d'aquests humans (una família de nicaragüencs que treballen al càmping, una Jove parella d'escocesos en plena efervescència del sexe, un matrimoni de francesos jubilats, o diverses famílies de Saragossa, d'Amsterdam, de Tolosa…), molts dels qual acabaran arrossegats per la força de la natura indòmita, o bé salvats gràcies a una carambola de l'atzar.

Sense dogmatismes, Pep Coll ens diu que per més que els humans (al Pirineu o al Japó) transitem per aquest món amb arrogància, en el fons som més fràgils i més vulnerables que un niu de caderneres. De la mateixa manera que la roda d'un vehicle pot esclafar un gripau amb vuitanta ous a l'esquena, la barrancada pot endur-se una vuitantena de campistes per davant. I talment l'aigua tèrbola dels barranc, la prosa àgil i fluïda de Pep Coll se'ns endú, en una tensió constant que va creixent amb un molt bon pols narratiu, fins al finals de la novel·la.

(Llorenç Capdevila. Segre. Lectura, 4 d'abril de 2011)
 

* * *
 

[Les senyoretes de Lourdes] Pep Coll obre les senyoretes de Lourdes amb l'escena dels voltors que esquarteren el cos incorrupte de la santa Bernadette Soubirous i n'extreuen alguns òrgans. El cos mutilat és embenat de manera que només li queda descoberta la cara. Recordeu els últims retrats de Frida Kahlo? Després d'un patiment terrible a causa de la seva columna trencada, la pintora acaba amagant el cos i deixa al descobert només la cara, envoltada d'unes precioses randes blanques. Quant de patiment no han cobert aquests mantells brodats.

Un cop el cos de la santa és exposat en una vitrina, la narració ens trasllada a un matí en què tres noies van a buscar llenya. El paral·lelisme entre uns ossos animals que les nenes portaran a vendre i el comerç amb les relíquies augura ja d'entrada un teixit narratiu treballat i dens. Olors de vegetació humida, soroll del molí, gust de cera de les espelmes en la boca d'una criatura afamada i d'herbes amargues i de terra durant els èxtasis: l'escenari és convincent. Les aparicions no són més que una excusa per reconstruir la vida en un poble pirinenc a mitjan del segle XIX. L'autor s'emporta els lectors lluny d'estereotips i de les biografies autoritzades…

(Simona Škrabec. El País, dijous 28 d'abril de 2008)
 

* * *
 

[El salvatge dels Pirineus] Ventura Mir es un náufrago, pero a diferencia de Robinson Crusoe, lo que le rodea no es el mar sino las montañas del Pirineo catalán. No quiere ser rescatado y sabe lo que sucede en su entorno, de hecho, controla mejor las vidas de los que habitan en el pueblo de abajo, que los propios aldeanos.

La historia de este peculiar y un poco voyeur náufrago y las diferentes reacciones ante alguien que se obstina en estar solo, es parte de la trama de El salvatge dels Pirineus, con la que el leridano Pep Coll ha ganado el 25 Premio Sant Joan Caixa Sabadell.

Es una novela histórica y la acción se sitúa en el pueblo de Malpui (Pallars Jussà) en el año 1835. Mir no aprueba las oposiciones a notario y cuando vuelve a casa, su padre le recuerda que ya no es el heredero. Decide irse a vivir a un lugar inaccesible, rodeado de acantilados. Y ahí, en un bancal, "podrá realizar sus ideales, será propietario y podrá ejercer de notario", explica Coll. Legislará sobre los derechos de cada una de las plantas, de los animales, de los pájaros... Y se obstinará durante 12 años en no ser rescatado.

(Sílvia Marimon. "Pep Coll gana el Premio Sant Joan con la historia de un náufrago voluntario", El País, 22 de juny de 2005)
 

* * *
 

[Els arbres amics] La feina de podar tota mena d'espècies es converteix en alguna cosa més que un ofici per al Florenci: una passió, una manera d'entendre el món. Per als qui l'envolten, una bogeria.

Nascut dins la soca d'un roure, de jovenet adopta el bedoll com a espècie preferida i s'hi acaba identificant. "El bedoll no dóna fruits, la seva fusta no és especialment resistent i cap animal en menja les fulles: en canvi, canvia molt de colors, és un arbre artista", explica Pep Coll. Amb el temps, el Florenci acaba convertit en "un escultor de la fusta viva". Fins i tot s'avança als temps –és nascut l'any 1918– i realitza espectaculars obres de land art als boscos del Pirineu.

Pep Coll no es va plantejar escriure un llibre ecologista, però reconeix que la manera de relacionar-se amb l'entorn que es desprèn de l'obra té molt a veure amb el respecte i l'aprofitament dels recursos naturals. Al Florenci no li interessa la política i passa per la Guerra Civil com un estrany. Ell sent la crida dels arbres: de tota mena. El seu viatge vital el porta de l'alta muntanya –freixes, bedolls– als cultius mediterranis de la conca de Tremp –olivera, ametller– i als fruiters de l'horta de Lleida –pereres, pomeres, presseguers–. De fet, són els tres ambients on ha viscut el mateix Pep Coll, que rellegint-se cada cop troba que el llibre té més elements autobiogràfics. Però el que remarca més és "la metàfora de l'esporgador com a mestre: redreçar l'arbre quan és petit però deixar-lo que tingui la seva identitat, aquesta és la feina d'un mestre i d'un bon esporgador".

Per al llibre, l'escriptor s'ha inspirat en històries d'arbres de diferents cultures, des d'algunes de recollides per Joan Amades fins a d'altres procedents de Nord-amèrica. Els arbres amics també té una segona part a mode de guia o catàleg dels arbres que surten al text, dibuixats per Carles Cubeiro i amb una breu explicació científica.

(Ignasi Aragay. "Pep Coll escriu la història d'un home boig pels arbres", Avui, 8 de setembre de 2004)
 

* * *
 

[L'abominable crim de l'Alsina Graells] Pep Coll se toma en broma el género policiaco. Ni el joven inspector leridano de los Mossos d'Esquadra, Sergi Massanés, ni el viejo capitán franquista de la Guardia Civil de Montblanc, embarcados en una absurda lucha de competencias, consiguen esclarecer el asesinato de Feliciano Morán, diputado del Parlament de Catalunya por el Partit Espanyol del Nacionalisme Autèntic (PENA), ocurrido en un autocar que viaja de Barcelona a Lleida. Una muerte, a primera vista, sin sentido. Y nada en esta Catalunya de 1999 en que se ambienta la novela, parece tener sentido. El autor de Muntanyes maleïdes recrea, con precisión y humor, un mundo merzquino y asfixiante, con políticos deshonestos, policías inoperantes, campesinos aprovechados, escritores oportunistas, nacionalistas obcecados. Ninguno de los pasajeros del autocar se salva de la crítica. El interrogatorio del implacable Massanés deja en ridículo a la pareja de independentistas que utiliza el vehículo para sus expansiones sexuales, a la burguesa de derechas aquejada de aerofagia, a la poetisa fracasada y creadora de la "novela mulata", combinación de género negro y aventuras, a la versión femenina del Senyor Esteve, al propietario rural a sueldo de Bruselas. Si alguien se salva es el negro que, por miedo, calla. Y, por necesidad se mantiene al margen de todo. Muy recomendable.

(Anna M. Gil. La Vanguardia, 11 de juny de 1999)
 

* * *
 

[El segle de la llum] Un dels gran atractius d'El segle de la llum és l'instint de supervivència que demostra posseir en qualsevol circumstància el narrador. Segons els dictats de la tradició familiar, Manel Gavarri havia de preparar-se per continuar l'ofici de sanador de porcs i dur una vida discreta, marcada des de la infantesa amb un principi i un final, sense permetre que el futur li pogués insinuar algun tipus de sorpreses o de canvis. Però a les acaballes de la seva vida, cec, amb xacres físiques, amb una mena d'aura mítica plenament acceptada tant per ell mateix com per la gent que l'envolta, Manel Gavarri pot enorgullir-se d'haver estat capaç d'esquivar amb estil -i sense gaires escrúpols- els cops de la mala sort i les contingències polítiques i socials i ser admirat com un dels principals impulsors de la reforma turística del Pirineu lleidatà. A l'entremig hi ha tota una evolució professional i moral, no exempta de gestos i decisions que es fan antipàtics però que aconsegueixen al mateix temps, que el lector tingui la sensació d'estar molt a la vora d'un autèntic retrat humà, amb totes les seves debilitats i exercicis d'egoisme i de prudència de qui ha sabut sempre acostar-se a qui li calia en el moment més oportú.

El lector un cop acabada la lectura d'El segle de la llum, està ben convençut que no només és cert que és la gran novel·la del Pirineu català, sinó que també és una de les dues o tres novel·les publicades aquest any que valdrà la pena de recordar.

(Ponç Puigdevall. Presència, 12 d'octubre de 1997)
 

* * *
 

[Muntanyes maleïdes] Pep Coll, de quien conocíamos su Quan Judes era fadrí i sa mare festejava (1986), y cuyo enunciado ya demuestra el gracioso y malintencionado tono del libro, es un hombre del Pallars y sabe de los recovecos, maravillas e insidias de estos parajes sobrecogedores. Él nos da a entender lo sombrío de les Muntanyes maleïdes, el talante de los hombres que viven bajo su vigilante mirada (la Maladeta), muy propicio a suscitar un mundo féerique. Son, en general, hombres que no han perdido el sentido de lo sobrenatural y van más lejos del "big-bang". Son hombres limpios de corazón, pues todos detectan el misterio.

A Pep Coll le asiste un lenguaje expresivo, claro y, cuando se tercia, poético. El libro, además tiene un tono directo, pero tierno, con una soltura propia de un escritor que sabe adónde va y qué es lo que quiere expresar y con qué matices expresarlo cumplidamente.

El libro aparece dividido en apartados correspondientes a nieves, lobos, osos, serpientes, moros, sitios encantados, brujos, muertos, curas, diablos, pastores, santos, payeses, tontos, discretos, frailes, bandoleros, mujeres, encantamientos…

(Joan Perucho. La Vanguardia, 30 d'abril de 1993)
 

* * *
 

[La mula vella] Pep Coll no cal que es mogui del Pallars , pot, si continua així, universalitzar-lo com va fer Ramuz amb la seva regió particular suïssa. La mula vella és un símbol del món pallarès en allò que té d'emigració, afebliment i alhora perdurabilitat i revitalització. Sempre sota l'estrella del sacrifici, però: les mules pallareses, quan ja no tenien res a fer en el desenvolupament d'una agricultura que perdia la força de la sang, i, per tant, s'esfumaven les fires substancioses del Pirineu... van anar a parar a l'Índia, a les escorrialles de qualsevol guerra nord-hindostànica.

(Josep Vallverdú. Segre, 16 d'abril de 1989)