[Els crims de la mel] Quan Galderic, l’hereu del Rebollé, “una masia de la Rua que pertany al municipi d’Abella”, l’u de desembre de l’any 1953 es presenta a la caserna de la Guàrdia Civil d’Isona per confessar que la nit anterior havia matat un gitano que li robava la mel, el caporal Primer Lacuriza està esmorzant amb la seva dona i no pot acabar d’aclarir si a la tarda aniran al cine del poble o a la representació, a Tremp, d’El gran teatro del mundo. I aleshores el lector s’adona que Pep Coll (Pessonada, Pallars Jussà 1949) ha encertat en la tria de l’obra de Calderón de la Barca perquè descriu amb justesa el que ha estat llegint en els tres primers capítols que l’han conduït fins aquí, una pacient reconstrucció, gairebé etnològica, del gran teatre del món rural a la postguerra, i que la burlesca veu narradora  d’Els crims de la mel, com si no fos capaç de creure’s de debò el que relata, com si fos conscient que si no maquillés una mica el to es precipitaria sense remei a una forma de realisme social anacrònica en excés, anirà descabdellant fins al punt final.

(Ponç Puigdevall: Quadern. El País, 29 de novembre de 2024)

* * *

[La llarga migdiada de Déu] (...) La llarga migdiada de Déu duu implícita la fascinació pel món hebreu de l’autor, que es reflecteix amb cura, amb un profund respecte i admiració. Coll aposta per una narració coral, que alterna la veu narrativa entre els seus personatges amb fluïdesa i coherència. Aquesta narració compartida ofereix una perspectiva molt afinada, única, de cadascun dels seus personatges, que l’autor construeix amb tota la seva complexitat i en mostra l’evolució al llarg de la novel·la. El conjunt és una trama plena de riquesa argumental, que ens obre les perspectives d’una àmplia galeria de personatges molt diferenciats entre ells. La duresa de la guerra els afecta i el travessa de manera diferent. Els protagonistes tenen una visió moral de la vida diferent i discrepen i xoquen constantment entre ells.

La narració és igualment dispar: en alguns punts narra en primera persona, en altres, tercera; alterna veus en present i en passat. Aquesta elecció estratègica permet apropar-nos als personatges i justificar les seves accions més enllà de la legitimitat moral. La guerra apaga l’empatia, la comprensió, la humanitat. I queda el caos que ho consum tot, amb la mort sempre a l’aguait. És inevitable que aquesta actitud bèl·lica canviï els personatges, que accentuï o minvi la seva humanitat. Però la gran qualitat d’aquest narració coral és precisament la perspectiva rica, complexa, plena de matisos i de contradiccions que genera la novel·la. Coll compara l’ambiciosa estructura del llibre amb un arbre. Les seves branques es van entrellaçant, creixen, es barregen. Però al final formen part del mateix tronc. (...)

(Alba López: "Despertar a Déu", Núvol. El digital de cultura, 2 de febrer de 2023. En línia)

* * *

[L'any que va caure la roca] A L'any que va caure la roca, Coll ens situa al poble de Malpui, una ombra fictícia de Pessonada, la localitat natal de l'autor. Tornem, doncs, al Pirineu, als entorns de Carreu, el poble tacat de Dos taüts negres i dos de blancs (Premi Crexells 2013). Aquesta vegada, però, l'origen de la tragèdia no és humà. El desencadenant de la història és una catàstrofe natural que deixa la població sepultada. Són set els supervivents de la catàstrofe. Set hereus orfes i joves que passen de sentir-se involuntàriament lligats al poble a haver de construir-ne un de nou. Coll és hàbil a l'hora d'encaixar amb naturalitat, sense xocs, una esllavissada imaginària i central en una trama impregnada de realisme.

(Gerard E. Mur: "Del dictat de les muntanyes", Núvol. El digital de cultura, 3 de setembre de 2020. En línia)

* * *

[Dos taüts negres i dos de blancs] El resultat és una novel·la coral que té formalment poc a veure al non ficcion de Capote o el reportatge narratiu de Porta, i un detall ho subratlla: davant l'espaordidora atenció mediàtica que Dick Hickock i Prerry Smith van aixecar als Estats Units, davant l'origen televisiu de la investigació que Porta va aixecar sobre el Palanca, els fets de Carreu van quedar impunes i oblidats. Potser per això, i malgrat l'esforç documentat, els principals sospitosos són els únics que Coll presenta amb pseudònim. Potser per això, la seva confessió, tan versemblant, s'ha de considerar literatura […]

Menys centrat en el qui que en els perquès, en la tensió i la intriga que en la multiplicitat de visions dels fets, Coll ha renunciat però a opcions que haurien enriquit el llibre: l'humor intuït en capítols com el de la traductora a la contraposició entre tradició i modernitat que s'apunta, per exemple, amb el tema de les reserves forestals. A canvi, i aquest és un dels secrets de Dos taüts… el retrat de les misèries que el franquisme va permetre per vantar-se de modèlic és esplèndid, potser el millor que s'ha escrit de l'època. Gràcies a aquest exercici de memòria, l'autor de Les senyoretes de Lourdes ha fet molt més que investigar literàriament una atrocitat: ha exorcitzat dimonis, ha esquivat l'ombra de Porta i Capote, ha recuperat el seu millor to i ha ressuscitat la complexa vitalitat d'uns paratges que, despoblats no només físicament, a massa ignorant li sonen encara al ruralisme d'Els sots feréstecs.

(Ricard Ruiz Garzón: El País. Quadern, 26 de setembre de 2013)

* * *

[El salvatge dels Pirineus] Ventura Mir es un náufrago, pero a diferencia de Robinson Crusoe, lo que le rodea no es el mar sino las montañas del Pirineo catalán. No quiere ser rescatado y sabe lo que sucede en su entorno, de hecho, controla mejor las vidas de los que habitan en el pueblo de abajo, que los propios aldeanos.

La historia de este peculiar y un poco voyeur náufrago y las diferentes reacciones ante alguien que se obstina en estar solo, es parte de la trama de El salvatge dels Pirineus, con la que el leridano Pep Coll ha ganado el 25 Premio Sant Joan Caixa Sabadell.

Es una novela histórica y la acción se sitúa en el pueblo de Malpui (Pallars Jussà) en el año 1835. Mir no aprueba las oposiciones a notario y cuando vuelve a casa, su padre le recuerda que ya no es el heredero. Decide irse a vivir a un lugar inaccesible, rodeado de acantilados. Y ahí, en un bancal, "podrá realizar sus ideales, será propietario y podrá ejercer de notario", explica Coll. Legislará sobre los derechos de cada una de las plantas, de los animales, de los pájaros... Y se obstinará durante 12 años en no ser rescatado.

(Sílvia Marimon: "Pep Coll gana el Premio Sant Joan con la historia de un náufrago voluntario", El País, 22 de juny de 2005)

* * * 

[Muntanyes maleïdes] Pep Coll, de quien conocíamos su Quan Judes era fadrí i sa mare festejava (1986), y cuyo enunciado ya demuestra el gracioso y malintencionado tono del libro, es un hombre del Pallars y sabe de los recovecos, maravillas e insidias de estos parajes sobrecogedores. Él nos da a entender lo sombrío de les Muntanyes maleïdes, el talante de los hombres que viven bajo su vigilante mirada (la Maladeta), muy propicio a suscitar un mundo féerique. Son, en general, hombres que no han perdido el sentido de lo sobrenatural y van más lejos del "big-bang". Son hombres limpios de corazón, pues todos detectan el misterio.

A Pep Coll le asiste un lenguaje expresivo, claro y, cuando se tercia, poético. El libro, además tiene un tono directo, pero tierno, con una soltura propia de un escritor que sabe adónde va y qué es lo que quiere expresar y con qué matices expresarlo cumplidamente.

El libro aparece dividido en apartados correspondientes a nieves, lobos, osos, serpientes, moros, sitios encantados, brujos, muertos, curas, diablos, pastores, santos, payeses, tontos, discretos, frailes, bandoleros, mujeres, encantamientos…

(Joan Perucho: La Vanguardia, 30 d'abril de 1993)

* * * 

[La mula vella] Pep Coll no cal que es mogui del Pallars , pot, si continua així, universalitzar-lo com va fer Ramuz amb la seva regió particular suïssa. La mula vella és un símbol del món pallarès en allò que té d'emigració, afebliment i alhora perdurabilitat i revitalització. Sempre sota l'estrella del sacrifici, però: les mules pallareses, quan ja no tenien res a fer en el desenvolupament d'una agricultura que perdia la força de la sang, i, per tant, s'esfumaven les fires substancioses del Pirineu... van anar a parar a l'Índia, a les escorrialles de qualsevol guerra nord-hindostànica.

(Josep Vallverdú: Segre, 16 d'abril de 1989)