L'ESGLÉSIA
 

A Mn. Llorenç Riber.

Petita església de muntanya,
feta dels rocs de l'espadat,
sens més redós que un mal teulat
ni altre cloquer que una espadanya!

Què té aquest sostre humil de canya 
que el cor s'hi troba agombolat 
i on fins la freda eternitat 
porta suau calor d'entranya?

Petita església on renaixia 
a nova vida un llunyà hivern, 
quants déus caiguts des d'aquell dia!.

Sols tu amb la creu de ta espadanya 
romans encar quelcom d'etern, 
petita església de muntanya!

(De l'alba al migdia: poemes lírics: 1918-1928. Barcelona: La Revista, 1929, p. 28)
 

* * *

L'ESCOLA

 

A E. Diez-Canedo.

Parets blanques de calç, 
trespol d'humil rajola, 
bancs durs, feixucs, iguals... 
Tal fou la nostra escola.

El portal era obert, 
dins les ombres callades, 
a tot el rosa i verd 
de tanques i marjades.

Pel finestró mal clos 
entraven les abelles, 
florien clares flós, 
guaitaven les estrelles.

Quiet era el carrer 
i la plaça que hi dava; 
el brogit d'un teler 
tan sols hi ressonava...

(De l'alba al migdia: poemes lírics: 1918-1928. Barcelona: La Revista, 1929, p. 29)

* * *

Terra de nostres batalles, 
terra dels nostres amors, 
heus-les aquí, les deixalles 
del teu passat gloriós.

Són engrunes de ta vida, 
són esmicolats bocins 
de la gran cançó espargida 
als quatre vents dels camins.

-Càntics d'amor i de guerra 
modulats a mitja veu-, 
són les cançons d'una terra 
que confia, espera i creu.

Canta-les al qui et bescanta 
i al qui es riu del teu demà: 
Poble que en sa llengua canta, 
tard o d'hora reviurà!

(Cançons de la terra. Palma: Moll, 1947, p. 16)

* * *

L'ETERN MISTERI

A Josep M. López-Picó

Etern misteri de les coses!
No el trenquis en flor abans d'obrir.
¿No veus com tremeixen les roses
que neixen rient al matí?

iNo sents com brunzen les abelles 
al buc, dins la nit vigilant? 
¿No veus tremolar les estrelles, 
cascuna amb son cor fulgurant?

Per rompre el gran vel no sospiris. 
No sents sos replecs, dia i nit? 
¿No esmentes el créixer dels 
lliris dins l'aire del vespre adormit?

No trenquis el son de l'eruga 
que grua el seu somni filant: 
la que ara s'adorm, malastruga, 
caldrà que desperti volant...

¿No sents el teu cor com palpita, 
tostemps amb daler més pregon? 
No torbis l'angoixa infinita 
que cóva el misteri del món!

Gener, 1955.

(Pedrís al sol i altres poemes. Palma: Publicacions de l'Excm. Ajuntament de Palma de Mallorca, 1956, p. 26-27)