No és pas sense confusió, lector gentil, que t'ofereixo de seure en el meu rústic pedrís abans no posis el peu a la llinda del nou i graciós palau. Palau en el bell estil de Mallorca, tot delicat i primfilat –tu saps que en aquell màgic indret fins els turons tenen un punt de coqueteria, i les mateixes coves et sorprenen amb elegàncies d'alabastre–, i voltat de vells xiprers itàlics i de roses romàntiques de França, i de flors folklòriques portades d'indrets camperols, que et semblen ací més agençades per virtut dels doctes artificis de la jardineria. L'escut del noble senyor, com et vagarà de veure, és un Colom Volador, entre un llorer i un desmai, damunt una penya decorativament abrup­ta, i amb un fons de mar històrica i de cel versàtil d'abril.

Quietament protectores, vetllen, de la façana estant, les estàtues de la Fe, de la Terra, de l'Esperança i la Malenconia; escoltaràs en l'atri com gorgola una fontanella que amoroseix el clos d'herbei, florit de violetes, i diries que ella ploriqueja en l'ombra i que, tot just el sol se li atansa, riu darrera les últimes llàgrimes com una petita enamorada; en els intercolumnis adés et vagarà de destriar-hi un àngel lamartinià, adés una fada qui porta gerds i ribes d'indrets muntanyans inaccessibles, adés la presència assolellada d'una dolça noia de Provença, adés el numen somrient d'Horaci vessant delícies en la sàvia contentació en el poc ben assaborit, adés les singulars imatges que forma en l'aire la pols, tota recança, d'uns pergamins de Catalunya. 

(Josep Carner: "Pedrís", prefaci de l'obra De l'alba al migdia: poemes lírics: 1918-1928. Barcelona: La Revista, 1929, p. 7-9).

 

* * *
 

Cal tenir sempre ben present, en examinar o jutjar la creació lírica de Guillem Colom, que el poeta fou l'últim representant de l'anomenada, i discutida, Escola Mallorquina. Mort ell, el 1979, l'Escola "ha travessat definitivament el llindar de la història". Aquesta filiació comportava, al costat d'uns mèrits –equilibri, serenitat, depuració lingüística, musicalitat, classicisme de to romàntic– que hom no li pot regatejar i que influïren prou decididament en unes quantes figures excelses de la poesia del Principat, certes condicions o particularitats, de caràcter permanent, que a la llarga havien de portar el sistema, massa clos, a un atzucac. Els seus cultivadors eren, els més, d'origen rural. I s'hi mantinguEren aferrissadament fidels. D'on la passió de l'Escola pel camp, pel paisatge, per la natura. Com Miquel Costa i Llobera, com Maria Antònia Salvà o com Llorenç Riber, Guillem Colom –ho subratllava Miquel Ferrà fa prop de quaranta anys– "només va haver d'obrir els ulls per trobar-se dins el seu món poètic". Nascut a Sóller, el 1890, descobrí de seguida els seus temes, les seves fonts d'inspiració, als cingles de Montnàber, als boscos i als tarongerars que volten la masia, a la vida pagesa "dins l'escenari de la vall paradisíaca". […]

No, el camí del poeta no és pas tothora un esclat de vida beata, còmodament actuada, ans un deuium iter; la seva edat d'or no és una fórmula per a nodrir les il·lusions i les ambicions quotidianes del pagès. Hauríem de parar esment, i potser ens n'hem oblidat massa, en la càrrega de malenconia, de desencís i de depressió que, ja des dels seus primers anys, i no solament en hores tràgiques de la seva plenitud –reflectides sobretot en "Neu al cementiri", de Primavera d'hivern–, s'abat damunt la poesia, una mica pertot, de Guillem Colom. Tan aviat és "l'enyor del passat" que l'angunia com se sent "las de tants desenganys", de "tants de somnis morts eternament", i es refugia en "la gran delícia incompresa / de fer-se vell a poc a poc". L'accent de l'elegia va colpir, de la joventut a la vellesa, les seves experiències de la realitat humana, per bé que ell sabia dissimular-ho externament amb unes inesgotables reserves d'asserenament, de benvolença i d'humanitat sana, contagiosa i juvenil. Quina tràgica ironia traspua el sonet "Al meu ¡ seient"! Són especialment colpidors, en aquesta llarga línia elegíaca, els seus poemes extrets, a França, d'unes impressions de la Primera Guerra Mundial, en De l'alba al migdia, i, més tard, les al·lusions, no pas massa freqüents i potser distants, als estralls de la nostra guerra civil, en Ofrena mística i Terra endins, acrescudes, en "Les cabanes", per la sensació de les muntanyes, on "la llengua mare encara és lliure / del dogal que volgué fer-la emmudir".

(Miquel Dolç: "Guillem Colom, una vida votada a la poesia", dins de l'Antologia Lírica. Palma: Moll, 1984, p. 10-13).