Li agrada dir que gasta humor de gentleman anglès, que el seu alter ego literari és Xèspir, que és una mena de Quixot idealista i somiador, que fa moltes coses i no n'acaba cap, que és un ceballut autèntic. Però en realitat, el que és Joan Cusco i Aymaní (Sabadell, 1922) és un nen gran, un nen a qui un s'imagina vestint corbata i pantalons curts, a qui un li endevina la il·lusió als ulls. Un nen que, amb quatre anècdotes i tres punts suspensius, construeix el seu propi món. Ingenu. Entranyable.

—De ben jove, va començar una novel·la que mai no ha acabat i que es deia El obrar del obrero. De què anava?
—Doncs miri, allò, era influència de tota la lectura social russa que havia fet. Em vaig creure que jo podia ser un segon Dostoievski, a qui a mi m'enamorava llegir. O un Tolstoi, un Màxim Gorki…

—Somiar li ha agradat sempre, oi?
—Sí. Recordo que a casa teníem un gran jardí i amb la colla del carrer formàvem una espècie de cabanes. Allà dins jo els explicava històries de cow-boys, de sioux. D'imaginació, gràcies a Déu, no me n'ha faltat mai. Potser n'he abusat i tot. Quant estava a la mili, alguns companys s'havien quedat al cafè España, de Tetuan, per escoltar les meves històries, encara que ja haguessin comprat les entrades per anar al cinema…

—Tantes històries, per què? Per fugir de la realitat?
—Jo crec que són un complement de la pròpia realitat. Imaginar és reviure encara…

—Quina diferència hi ha entre la gent que ha passat una guerra i el que no?
—Una guerra comporta uns grans sacrificis, unes grans penúries i això marca, dóna una empremta diferent. Els que han viscut un guerra realment saben què és el sacrifici. S'ha patit fam, has vist gent com moria desnutrida. per força, et dóna una experiència que enriqueix l'home…

—És en aquest sentit que s'ha d'entendre quan diuen allò de 'és que el jovent ho té tot tan fàcil'?
—Això és un tòpic. Els joves tampoc no ho tenen tan fàcil. És una forma de valorar més la teva pròpia existència, però realment la vida és dura ara i ho serà sempre. La vida no és un país imaginari, no és Xauxa…

—Parlem de la seva joventut. Què significava per un noi de 21 anys anar-se'n al Marroc tres anys a fer el servei militar?
—Jo m'ho vaig agafar d'una forma molt serena. Hi ha una anècdota que ho exemplifica tot: quan travessàvem l'estret de Gibraltar, un company es va aixecar i va fer, a davant de tothom, el gest de llançar els testicles a l'aigua. Després va dir: 'apreneu aquesta lliçó, a partir d'ara, deixem de ser homes'. I és evident que canvia molt la vida. Però mai he renegat de res del que he viscut…

—S'hauria fet insubmís ara vostè?
—No, no. És un temps hipotecat, un temps perdut, però de totes les circumstàncies, n'has de treure el millor possible. Allà s'adquireix una cosa que també val a la vida civil: la veterania és un grau. Els vells tenim un avantatge sobre els joves: hem viscut més, hem vist més.

—Des del Marroc escrivia cròniques pel Sabadell. Quan van tornar, en canvi, es va dedicar al tèxtil. Dit amb una frase que a vostè li agrada fer servir: "tot el que no són pessetes, són punyetes" pensava en aquell moment?
—Sí, perquè llavors el món intel·lectual, el dels artistes, era força menyspreuat. Pobrets, els veia bastants curts d'armilla. Vaig pensar que allò no em podria solucionar el demà i crear una família, com tots pensem fer. Va ser una decisió d'aquelles del To be or no to be i vaig acabar triant l'opció pràctica…

—I en canvia ara només fa coses per l'amor a l'art.
—Totes aquelles inquietuds literàries que havia tingut de jove les vaig tancar a pany i forrellat en un calaix. Ho vaig deixar tot. Quan vaig confiar la successió d'una empresa en un fill, vaig obrir el calaix i vaig engegar aquella etapa que sempre havia somiat.

—És més fàcil vendre paño o cultura?
—Les dues coses són difícils. El que s'ha de portar, sobretot, és un bon producte. Sempre ho he procurat. Que es vengui o no, ja és a gust del client. I el client, sí que no el pots manipular…

—"Déu m'ha donat salut i feina". Són les dues coses més important de la vida, la salut i la feina?
—Sí, sí. La salut, principalment, perquè ho condiciona tot. Només cal veure una persona sana i una estigui malalta…

—És creient?
—Crec molt en Déu. Alguna vegada ja ho he dit, encara que pugui semblar una mica irreverent. Déu és el meu soci…

—Hi parla vostè amb Déu?
—Sí, i tant. És el millor interlocutor que tinc…

—Què li explica?
—Doncs, miri, les meves coses, els meus sentiments. Almenys és un interlocutor que t'escolta i no t'interromp mai. Et deixa dir, et deixa dir i t'obres de veritat. Durant la vida, tens incògnites. Et preguntes molts perquès, com els nens petits. L'única explicació és pensar en Déu, creure-hi…

—Més frases seves: "Tinc més cebes al cap que cabells". S'imagina Joan Cuscó sense Sabadell?<(i>
—No, crec que ceballuts com jo seríem capaços de fer-ne un de nou. Si no el tinguéssim, en faríem un altre…

—A Anglaterra, potser?
—Per què no? És un país amb el que sempre m'he sentit molt identificat. Potser perquè tinc un humor anglès. Fins i tot, durant la Segona Guerra Mundial, un vell amic –en Cabeza– portava partes clandestins de Barcelona i els comparàvem amb el que deia la premsa de l'època…

—Què admira dels anglesos, a part de l'humor?
—Em fa l'efecte que és aquest sentit conservador que tenen, de respecte i fidelitat per les seves coses...

—Si fos anglès, me l'imagino vestint bombí i paraigua.
—Sí, segur. Jo admiro les persones que s'assemblen a aquells gentlemen anglesos..

—El seu alter ego literari és Xèspir. Per què Xèspir?
—Miri, la lectura per mi és el gaudi suprem. A la meva joventut, podia recitar paràgrafs sencers de l'obra de Shakespeare. Un de la colla em treure aquest mot. Quan vaig començar les col·laboracions amb el Sabadell vaig utilitzar aquest pseudònim perquè així mig amagava aquella persona que, com a industrial, se li exigia que fos molt formal, molt seriós i no que, com feia jo, se'n rigués d'ell mateix...

—I el Quixot Cuscó, contra quins gegants lluita?
—Més que gegants, veig naps, jo. Sí, m'identifico molt amb el Quixot. Moltes coses les he volgut imitar i espero que aquest esperit quixotesc no em deixi mai…

—El rellegeix sovint?
—El vaig tenir molts anys a la tauleta de nit. Juntament amb un altre llibre que m'ha influït molt, com El Criterio, de Balmes. Però El Quixot és el més profund que he llegit mai…

—Els punts suspensius són el millor recurs quan ni se sap com acabar l'article?
—Sóc d'aquest tarannà que toco tantes tecles que no n'acabo mai cap. Per això, i perquè vull donar una oportunitat al lector perquè m'ajudi a completar la frase. D'aquesta forma, s'estableix una comunicació molt directa…

—Li agradaria que Mossèn Geis veiés on ha arribat la revista Quadern, que vostè dirigeix?
—Se'n faria creus, se'n faria creus. Ell va ser el primer que va conèixer aquest projecte i, en veure'm tan il·lusionat, encara que pensés que duraria de Nadal a Sant Esteve, va animar-me a tirar endavant. Mossèn Geis, i ho dic amb tot el respecte, és una de les persones que més he estimat a la meva vida…

—Per què Quadern és a punt de complir 17 anys i 100 números, per què té un públic o per què hi és vostè i la seva tenacitat a darrera?
—Em fa l'efecte que hi ha un maridatge perfecte. El Quadern existiria sense aquest públic tan collonut i tan fidel. Aquest crec que és la unitat principal de la parella. L'altre ha estat jo. Però m'agradaria que quan quedés vidu el Quadern, trobés un altre Cuscó per tornar-se a maridar. Això és el que jo voldria. ja estic acabant els torrons…

—Una cosa és el desig i l'altra, la realitat. Realment creu que pot existir un Quadern sense Joan Cuscó?
—Ho voldria creure, però sóc bastant incrèdul, en aquest sentit. I la realitat m'ho està confirmant. Em sap greu haver fet néixer un ser, haver-lo ajudat a créixer i a formar-se i que ara no pugui deixar-lo en bones mans perquè pugui continuar fent-se més gran i més bo. M'agradaria equivocar-se, però sóc molt escèptic. Sempre dic que ni hi ha res millor que poder rectificar…

(Albert Om: El 9 Nou, 3 d'abril de 1995, p. 14-15)