Estan callats, mirant des de la seva taula la porta de la granja. Ell fuma amb les celles enlaire, ella plega minuciosament el tiquet del berenar.
Per fi entra el pare. Es treu el barret. S'inclina i la besa.
–Hola, Mònica. Hola, Albert.
Ell s'incorpora i li estreny la mà.
–Vol seure aquí?
–No, no, ja esteu bé –es gira al cambrer–. Un cafè.
Ell aixafa el cigarret, ella segueix plegant el tiquet. El pare somriu.
–Vaja, vaja.

Ara tots tres miren cap a la porta.
–Escolteu…
Porten el cafè. El pare va seguint atentament els moviments del cambrer, la tassa, l'ampolla d'aigua, la copa, la cullereta, el sucre.
–Escolta, Albert, la Mònica, per què anar amb embuts? ja t'ha explicat una mica que jo…
Mònica deixa el paperet damunt de la taula i es mira les ungles, movent els dits.
–Ja sé que vas de bona fe; fixa't, mai no m'he oposat que vinguessis a casa… que us veiéssiu. Eh? molt bé. Fa més d'un any, no?
L'Albert afirma amb el cap.
–Sí.
–Fa molt temps, ja, i les noies, ja saps què passa…
Ell no diu res.
–Ja saps què passa, no? Vinga a sortir sempre amb el mateix noi, i la gent que s'hi fixa i s'ho diu, i que si això, si allò, que tomba, que gira… Si tot s'encarrila cap al matrimoni va bé, però si passen els dies… en fi, tu ho comprens.

El noi comença a fer giravoltar el cendrer.
–Vostè ja sap que vull…
–Sí, ja sé, ja sé. Però el temps, és el que passa… Ara fan córrer que si puges a casa no és per festejar amb la Mònica, sinó per quedar-te a dinar. Que si no ja l'hauries deixada… Comprendràs que…

Mònica es mira el pare amb odi. Albert segueix fent girar el cendrer, ara més a poc a poc.
–Jo no et puc dir que no et quedis a dinar… Has de prendre alguna determinació, Albert. Vols alguna cosa més, una cervesa?
–Gràcies.
–Tu tampoc, Mònica? Eh? No sé, us veig molt apagats, com tristos. Al revés, nois, hauríeu d'alegrar-vos que… Després, Albert, que tot seria diferent si us veiéssiu d'amagat, però el vostre festeig és tan públic, tan… com diré?… no seré jo qui us digui de no besar-vos davant de la gent… ho trobo natural, però compromet la noia, això sí, avui dia –somriu– encara la compromet, no?

El noi atura el cendrer i comença a fer-lo voltar en direcció contrària.
–No és veritat?
–Sí.
–Naturalment. Tu tens seny i comprens les meves raons, que són de pes. A més, la Mònica es fa gran, i una noia, a una certa edat, no pot perdre el temps. Ja ha passat dels vint anys…
Mònica se'l mira i diu amb veu ronca:
–Vint-i-un.
–Veus? No és cap nena, els pares no ens adonem mai que… No vols prendre res, Albert? Sou joves i no teniu malícia, afortunadament per a vosaltres; per això he volgut aconsellar-vos… És un moment decisiu.

Es mira profundament, greument, el noi. Se sent només el refrec del cendrer que volta.
–Els meus arguments són convincents, no?
El noi queda quiet. Li sosté la mirada un segon, després es mira les sabates.
–Sí. D'acord.
El pare avança el cos, li posa una mà a l'espatlla.
–Molt bé, Albert. No ho dubtava.
Després toca un moment la galta de la noia i s'aixeca.
–Vaig a comprar el diari i cap a casa. No tornis massa tard. No et moguis, home –se'l mira–. Molt bé, Albert.

Miren com se'n va, com es posa el barret en sortir a carrer. Després es queden contemplant la porta. Ell encén un cigarret, les celles enlaire, ella comença a desplegar el tiquet.
–Què et passa?
Ella tanca els ulls. Es posa una mà a l'estómac.
–Altra vegada? T'acompanyo.
I mira, al fons, la fletxa que indica 'Lavabos'.

(Del llibre Varietés)

* * *

Estimada Olga,

És tan bonic que em demanis 'per favor' qualsevol cosa que tinc el deure de fer…!

Amb la teva manera de ser no m'has fet sentir, mai, que cap deure fos feixuc. Ni el de donar la cara públicament per defensar els drets dels qui són com tu.

Tot va començar quan, una tarda, em va venir a veure a casa un matrimoni, els Martínez de Foix. Jo no els coneixia. No recordo com va començar la conversa, però al cap d'una estona em van explicar el seu cas: eren pares d'un fill deficient mental i formaven part d'una entitat que s'havia fundat feia poc, Aspanias, Associació de Pares de Nens i Adolescents Subnormals. S'adreçaven a mi, van dir-me, perquè jo escrivia a la premsa i podia ajudar-los a difondre l'existència de l'associació i a sensibilitzar la societat sobre un tema que pràcticament era tabú.

La seva discreció va ser exquisida, perquè en cap moment van insinuar res que pogués fer-me suposar que sabien que em trobava en el seu mateix cas. És clar que ho sabien, i per això m'havien vingut a veure, però el respecte per la meva llibertat va ser exemplar. O sigui que ho van fer molt bé. La prova és que no vaig trigar gaire a parlar-vos de tu, Olga, i em sembla que quan ho vaig fer es van sentir molt més tranquils, i jo també.

A partir d'aleshores vaig incorporar-me a Aspanias i, encara que modestament, hi vaig col·laborar bastant temps. La resta de la junta hi treballava molt més, en la pràctica, i dedicaven generoses hores i esforços a fer inacabables gestions, que sovint topaven amb la incomprensió, increïble, de governadors civils i tota mena d'organismes, i amb la reticència, més comprensible, dels pares que tenien fills com tu. Perquè ho has d'entendre, Olga: la gent s'havia acostumat a amagar-vos, i no els hem d'acusar, ara, d'una manera que podria ser injusta. Què hauria fet, jo, uns quants anys enrere? què hauria fet, en aquell mateix moment, si hagués viscut en un altre ambient, si hagués tingut una altra formació o un altre caràcter, si –vés a saber– no m'haguessin compromès els Martínez de Foix o, fins i tot, si tu no haguessis estat una persona tan agradable i afectuosa, Olga –i desvetlladora de sentiments de solidaritat?

Però és cert que només uns quants pares –i n'hi havia milers– acceptaven el fet. Calia fer alguna cosa perquè es deslliuressin del sentiment de culpa –erroni–, del sentiment de vergonya –socialment heretat–, del sentiment d'impotència i de fracàs vital. Calia airejar el problema, com se sol dir, i treure'l al carrer. I per treure'l al carrer havíem de sortir-hi nosaltres. Si nosaltres no donàvem la cara, com podíem reclamar res?

A mi em van encarregar una part d'aquesta feina, perquè jo els podia ajudar a redactar notes per a la premsa i acompanyar-los –com a persona ja una mica coneguda– a fer algunes visites. I em vaig trobar escrivint articles exposant –com a pare– la manca d'atenció pública envers els subnormals, i presentant des d'un escenari uns primers festivals artístics que, més que recollir diners, el que volien era convertir en notícia un tema massa silenciat.

T'he de dir, Olga, que ni jo em movia pensant en tu, ni els meus companys en els seus fills. Vèiem clar que ja no érem a temps de resoldre els nostres casos, però que havíem de treballar per les generacions futures. Per posar en marxa un moviment que hauria de permetre, als qui serien el dia de demà pares de nens subnormals, trobar-se en una situació més favorable des de tots els punts de vista: atenció mèdica, centres d'educació a l'abast de tothom, ajut econòmic, suport social…

Havíem engegat, aleshores, la nova cançó, que em va donar tantes alegries i, un dia, una lliçó molt amarga. Vaig rebre un anònim que vaig estripar immediatament però que he recordat sempre. Deia: 'sembla mentida que tenint una filla mongòlica tinguis la barra i la insensibilitat de sortir a cantar.' El desconegut volia ferir-me, però aconseguí d'enfortir el que jo pensava (i que continués cantant amb més motius, encara).

Per l'anònim comunicant, jo havia de convertir-me en 'víctima' de tu, Olga… i en automutilar-me com a persona acabar fent-ne a tu víctima de la meva pertorbació.

Ja fa temps que ho tinc molt clar: el primer dret que tenen els fills subnormals és tenir una pares normals.

Normals vol dir uns pares que acceptin el seu fill deficient com un ésser humà que s'incorpora a la seva vida, no que la destrueix.

Normals vol dir uns pares que comprenen que la relació amb el fill ha de ser compatible amb la natural relació amb la resta de la família, amb els amics, amb tothom.

Normals vol dir uns pares que no s'ensorren davant la dissort, sinó que saben estimar les petites o grans satisfaccions que dóna, també, la vida.

Normals vol dir uns pares que no frueixin autocastigant-se, per una patologia de la consciència.

Normals vol dir uns pares que en comptes d'alimentar malaltissament la seva excepcionalitat de pares, alimentin constructivament la seva normalitat de persones.

Els teus amics i tu, Olga, necessiteu pares capaços de riure, d'engrescar-se amb qualsevol projecte, d'anar a ballar i de sopar amb amics, de ser alegres per encomanar-vos alegria i no tristesa, de ser centrats per encomanar-vos benestar i no angoixa; pares que no sempre estiguin pensant en vosaltres, perquè necessiteu una pares mentalment i afectivament oberts i saludables.

Més que els altres infants, necessiteu uns pares normals.
I que cantin.
A tu t'agrada molt cantar, Olga. Si sabessis com em fa feliç, que cantis…!
I ara digue'm: si tu cantes, per què no puc cantar jo? Oi?

("Uns pares normals…", del llibre El teu nom és Olga)

* * *

Ho he anat fent a poc a poc, això d'abandonar els adjectius.

S'han quedat amb mi, és clar, els indispensables, que són els absolutament vulgars: gran, petit, alt, baix, net, brut, ample, estret, llarg, curt… són els adjectius que serveixen per explicar les coses, les coses tal com són, no com nosaltres veiem les coses; la mena d'adjectius que he citat, doncs, són els instruments de la modèstia expositiva, i útils perquè el lector entengui què diem. Els altres adjectius, es poden fer servir amb una d'aquestes dues intencions: per aconseguir auto-satisfacció literària (legítima) o per impressionar el personal (legítima).

Amb el temps m'he adonat que quan mirem les coses no veiem mai adjectius. Ni quan mirem una posta de sol, que ja és dir. Els adjectius no els veuen ni els advocats, ni els químics, ni els caps de departament, ni els informàtics. Ningú. Naturalment, ni els escriptors. Els únics adjectius que veiem en les coses pertanyen a la citada família dels vulgars: una fulla verda. Els escriptors han fet cas dels crítics i han pactat que dir 'una fulla verda' no és literatura. Dir 'un verd tendre' ja comença a fer bonic, senzillament perquè un verd que sigui tendre és bonic, però tendre és encara una realitat objectiva del verd, apreciable per una majoria, i per tan no hem sortit de la vulgaritat. Tothom pot veure que aquell verd és tendre.

La literatura adjectivista consisteix a posar darrera les coses alguns adjectius que no responen a la realitat sinó a la imaginació. Un verd fatigat, per exemple. Això ja comença a funcionar, literariàment. Si d'una alzina diem que presenta un verd compacte i fatigat ja ens acostem a la condició d'escriptor. És a dir, a la condició de la persona que es diferencia de les altres persones perquè no es limita a veure les coses través dels ulls sinó que, per l'orgull professional de veure-les diferents, s'esforça a veure-les a través dels adjectius. […]

("Adjectius", del llibre Inventari de jubilacions)