"Xavier Fàbregas estudia la semiologia teatral amb la voluntat d'analitzar el teatre com a llenguatge, i aprofundeix la síntesi important del polonès Tadeusz Kowzan recollida a Littérature et spectacle. Tanmateix, com a membre fundador de l'Institut Europeu de Semiologia (1979), Fàbregas pren el pols a les limitacions d'aquelles primeres etapes de la semiologia. Es pot dir que preveu molt aviat l'estancament d'aquella embranzida metodològica en què el trossejament del continuum de la representació en microunitats temporals no podia de cap manera fer entendre la globalitat del treball de creació escènica, com tampoc les interaccions entre els diversos sistemes de signes i el funcionament general de la representació.

Xavier Fàbregas s'interessà ràpidament pel dispositiu de la posada en escena, per la seva lògica interna i per a la materialitat dels signes (veus, gestos, intensitats, ritmes, formes, forces…). La seva anàlisi parteix del 'text espectacular', pensat com a sistema generador de sentit, tal com es pot apreciar en els seus estudis sobre Els Joglars, Comediants, Albert Vidal, La Cubana, entre d'altres. L'estudiós s'endinsa, doncs, cap a unes vies personals d'anàlisi, i amb l'ambició d'explicar-se el funcionament de la representació, amb l'ambició d'incorporar el que conté d'indefinit i d'inefable, busca una 'semiologia en acció' a través del model de la interculturalitat, tal com es pot apreciar a Iconologia de l'espectacle.

Des d'aleshores, valorarà especialment les manifestacions preteatrals i les utilitzarà com a matèria essencial d'estudi: rituals, cerimònies religioses, festes i tradicions catalanes o universals esdevenen per a ell una font de referència, com demostra, entre d'altres, Tradicions, mites i creences dels catalans. Aquesta experiència del fet teatral li obre les portes de l'antropologia cultural, una matèria que Xavier Fàbregas va practicar de manera pionera a Catalunya, tal com recalca Sebastià Serrano quan afirma que 'des de la perspectiva de la teoria de la comunicació […] la seva obra, en els anys de la seva mort, era una de les més consistents que es podien trobar no sols en l'àmbit de la nostra cultura sinó del món'. Escrits importants seran publicats dins aquesta línia, dels quals El fons ritual de la vida quotidiana és un molt bon exemple."

(Maryse Badiou. "De la bellesa d'una corba el·líptica. Apropament a una metodologia", Serra d'Or, núm. 549, setembre de 2005, p. 47)
 

* * *

"En Fàbregas tenia un gran sentit de l'actualitat. Per això sabia escriure per als diaris, perquè sabia trobar aquella referència que podia interessar el lector, aquella frase, aquell gir, aquella imatge precisa. I, sobretot, demostrava una gran habilitat pels títols. En aquest sentit, era molt periodista. Com també ho era per l'agilitat a redactar. Se li podia dir: seu aquí i fes un article de sis pàgines. S'asseia a la màquina i quan arribava a la sisena pàgina hi posava 'Xavier Fàbregas' i l'article estava perfectament acabat. Això, evidentment, és un art, i ell el tenia. […] Vaig començar a investigar sobre el teatre quan no ho feia ningú i en el moment que va sortir en Fàbregas ho vaig deixar de fer perquè no valia la pena; ja ho feia ell i, a més ho feia molt millor. En aquest sentit, la gràcia de la figura de Fàbregas és que és una figura de crisi, una figura que correspon a una situació de crisi o de suplència. Com també m'hi considero jo, en aquest cas. En el camp del teatre, en Fàbregas havia de tocar moltes tecles perquè no hi havia ningú que les toqués. I en va arribar a fer un art, d'aquesta diversitat de dedicacions. En un moment donat, era un líder del teatre independent, feia ressenyes teatrals, història del teatre català i periodisme teatral, com d'altres que hem fet crítica i història i, alhora, moltes altres coses. Ell, en efecte, es dedicava simultàniament a moltes activitats i la qüestió és que totes les feia bé. Aleshores, quan ell desapareix, un s'adona que el país es mou per individualitats singulars i que no hi ha mecanismes de relleu idonis. En Fàbregas, com en un altre moment va ser-ho Vicens Vives, és d'aquelles figures que només poden sortir en situacions de crisi, en situacions que demanen que una sola persona ompli una gran quantitat de buits. Quan s'entra en una situació més normalitzada, no dic pas normalitzada del tot, la lògica demana que cadascú s'especialitzi en una cosa, que agafi un camp i hi treballi a fons. Aleshores, és clar, anirà molt més enllà que els altres, perquè els altres només poden insinuar, esbossar, intentar aproximacions. En Xavier Fàbregas va haver de moure's en el front de la diversitat i en el de l'especialització. En un moment determinat es pot dir que ell 'és' el teatre, i mort ell, és clar, s'han tancat molts camins. N'haurien de sortir d'altres que reprenguessin la seva feina."

(Joaquim Molas. "Un investigador en temps de crisi", Estudis Escènics, núm. 30, desembre de 1988, p. 13-14)