"Arnold Wesker és un dramaturg que ha tingut una bona acollida entre nosaltres: Les arrels, la primera obra d'ell que ens arribà, ha estat representada una vegada i una altra, i sabem que hom prepara l'estrena de Sopa de pollastre amb ordi i de La cuina. Ara el GTI ens ha ofert, al teatre L'Aliança del Poble Nou, Tot amb patates (22 de març), en una bona traducció de Jordi Bordas, i sota la direcció de Màrius Gas. Wesker és un dels dramaturgs actuals amb un llenguatge més entenedor i més directe; d'extracció obrera, escriu per al poble i sap que això l'obliga a ésser planer, però que alhora l'obliga a no ésser esquemàtic, car la realitat no ho és, d'esquemàtica, i representar-la, transmetre-la, requereix sempre un esforç considerable. Tot amb patates ens exposa la destrucció d'uns homes a mans d'una institució que menysprea l'individu, que només cerca alienar-lo, amb una radical irracionalitat. Els qui han estat empresonats dins les rodes de l'engranatge procuren la caiguda d'aquells qui encara frueixen de llibertat: Leviatan no pot consentir que ningú s'escapi del seu ordre perquè cada bri d'independència significa una crítica a la seva mateixa existència, una crítica que no pot ésser discutida per la raó sinó que ha d'ésser aixafada pel terror. A Tot amb patates hi ha tres elements en pugna: el món dels oficials, el dels reclutes, i, enmig dels dos, el del caporal Hill: Hill ha d'imposar la disciplina però alhora la pateix i l'odia. El drama, bé que sense realçar cap dels personatges a la condició de protagonista, ens narra la rebel·lia de Pip Thompson i la seva claudicació davant unes forces que el sobrepassen. La crítica de Wesker no es limita a l'Exèrcit britànic; com a rerefons hi ha la presència d'una societat injusta que no ha estat construïda a la mesura de l'home, sinó a la mesura d'uns interessos que consideren l'home un perill. El realisme de Wesker a Tot amb patates no és un realisme de primera intenció: és un realisme amb clau.

Màrius Gas muntà l'obra en teatre circular; tanmateix, el dispositiu ideat per Fabià Puigserver resultà poc funcional ateses les característiques del local, i algunes de les escenes perderen part de l'eficàcia que hom n'hauria pogut esperar. Això no treu que Tot amb patates fos un muntatge d'una absoluta dignitat amb alguns moments realment brillants. La direcció d'actors es mostrà també força treballada. Caldria fer-li el retret d'haver tingut poca cura de la pronunciació; que hom vulgui treure a escena tipus amb accent diferent no pressuposa que aquest accent hagi d'ésser deficitari. Víctor Petit féu un Pip Thompson contingut i ric de matisos, i Carles Velat reeixí en la seva difícil comesa. Vicenç Molins, Camil Garcia Casar, Frederic Roda i Fàbregas, Carles Porrera, Francesc Melo, Àlex Santiró i Jordi Pau es repartiren, amb un to just, la resta dels reclutes. Vicenç Manuel Domènech féu un caporal Hill d'una gran justesa, i el mateix cal dir de Francesc Balcells, Alfred Lucchetti i Joan Matas. Francesc Torelló, Carles Fruns i Lluís Quinquer tingueren cura dels oficials. D'altres actors s'acontentaren amb papers de figurants –Nadala Batiste, Carlota Soldevila i el mateix Màrius Gas–, i gràcies a això les escenes de conjunt assoliren un to i una qualitat poc freqüents. Tot amb patates fou escenificada cinc vegades a l'Aliança, i d'altres representacions semblen immediates; el seu muntatge ha constituït un esforç notable del GTI, esforç que ens agradaria de veure aplicat a obres d'autors del país, els quals, a causa d'una mentalitat provinciana, semblen tenir barrades les portes a la programació de la companyia."

("L'Arnold Wesker del Grup de Teatre Independent del CICF", Serra d'Or, núm. 123, desembre de 1969; de Teatre en viu. Barcelona: Edicions 62, vol. 1 (1969-1972), 1987 p. 29-30)