Vicenç Llorca
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Biografia

Vicenç Llorca nascut a Barcelona el 1965, es defineix com un humanista del segle XXI, és a dir, una persona que intenta fer de la paraula literària i l'amor a la cultura una eina per fer créixer la llibertat i la sensibilitat humanes en el món. Amb això, se sent hereu de la tradició de l'humanisme des de la Grècia homèrica a la Toscana renaixentista, i solidari amb el dolor globalitzat que hem heretat del segle XX. Per això, ha acompanyat a la seva obra un sentit d'acció que la defineix com un compromís renovat amb una societat sovint d'altes definicions tecnològiques però de baixes fidelitats humanes.

Enamorat de les ciutats, Barcelona ha estat i és la pedrera d'on extreu bona part dels materials que constitueixen la seva obra. Igualment, Ciutat de Mallorca i València ocupen un lloc destacat en el seu desenvolupament com a escriptor. La primera es fa present en llibres com Salvar-se en la paraula (1995) i En absència de l'àngel (2000). La segona marca moments determinants com les trobades entre autors de la seva generació entorn dels Premis Octubre als anys vuitanta; la primera reunió com a Secretari General de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana amb els seus presidents, en Joan Fuster i en Tísner (1991), o l'obtenció del Premi de poesia Vicent Andrés Estellés (1995) per Atles d'Aigua. Finalment, ha mantingut una intensa relació amb la ciutat on ha viscut la seva infantesa i joventut: Santa Coloma de Gramenet. Des de l'àrea metropolitana, ha assajat una visió de Catalunya pròpia i ha col·laborat en la vertebració social, cultural i institucional d'una ciutat que estima de manera especial. Amb altres poetes colomencs, publicà per primer cop en llibre a l'antologia Miscel·lània-6 (Laertes, 1983). Sevilla, Lisboa i Boston han format part també d'aquesta mirada lírica a la temàtica urbana en el llibre Ciutat del vers (2005).

De la intersecció entre aquesta vocació humanista i l'amor per les ciutats, apareix la construcció del símbol literari de la plaça com a lloc del pacte, de la transacció i l'acord entre les persones; com a símbol físic de la voluntat de la construcció de la vida. Ho podem resseguir en els seus llibres de poesia com Places de Mans (1989) o en els d'assaig com L'entusiasme reflexiu (1997). I, tanmateix, la plaça com a tema literari arriba al seu punt àlgid amb la proposta d'un retrat de Catalunya a través de les seves places a Places de Catalunya (2003).

Ara bé, l'espai urbà és només una part de la realitat. L'altra ve donada pel reconeixement del cosmos, de la natura i els seus sofisticats i bells ecosistemes. Per a Llorca, ser és ser-hi, i, per tant, tot acaba i comença amb la concreció de ser en un lloc i un temps determinats dins el misteri que convenim a anomenar immensitat i eternitat. El tema de l'hàbitat, de la relació del jo amb una complexa xarxa de relacions amb els altres i amb allò altre marca pregonament la seva poesia i, especialment, la darrera etapa composta pels llibres Atles d'Aigua (1995) i Cel subtil (1999). I si l'amor, entès com a força creadora de sentit vital, recorre tota la seva obra –és el tema principal de Places de Mans-, Llorca el tracta a partir De les criatures més belles (2006) com a energia de donació entre pares i fills, tot establint un diàleg secret i pregon amb les generacions que han estat i les que vindran. Precisament, aquest diàleg l'ha dut a compondre un llibre on el tema principal és la paternitat i, dins d'aquest apartat, la paternitat des de l'experiència de l'adopció. D'aquesta maner, ens proposa un emocionant viatge líric a Rússia a L'últim nord. La seva paraula també s'ha endinsat en el tractament de l'amistat com a tema literari, i ho ha fet de manera especial en el llibre de poesia L'amic desert (1992) i en el de narrativa En absència de l'àngel (2000).

El 2010 Llorca ha reunit la seva poesia al volum Les places d'Ulisses. Poesia reunida 1984-2009. El llibre s'estructura de la manera següent. S'enceta amb una introducció de l'autor, "Invitació al viatge", on explica les característiques d'una proposta com aquesta i les bases de la seva poètica. Després, i amb els pròlegs originals, es poden llegir els llibres publicats organitzats en tres etapes i una fase prèvia. Així, tenim "Els orígens. Els ulls de Telèmac" (1984); "Les places d'Ulisses. La poesia del ser" (1985-1992); "La passió del geògraf. La poesia del ser-hi (1993-2005) i "Celebració de l'arribada. La poesia del ser-ne" ( (2006-2008)". Finalment, el poeta ofereix un apartat titulat "altres poemes" on recull composicions inèdites en llibre fins el 2009. L'obra es clou amb un epíleg, "El cosmos redimit", on l'assagista Xavier Pérez i Torío reflexiona sobre la poesia llorquiana i les seves característiques. En total, 317 poemes disposats al llarg de més de cinc-centes pàgines.

El 2011 Vicenç Llorca ha debutat com a novel·lista amb Tot el soroll del món (Columna Edicions). Aquest important pas en la seva trajectòria el concep com un creixement com autor des de la seva experiència poètica i assagística anterior. La història planteja el viatge de Francesc Bertran (poeta i professor que ha quedat vidu des de jove) l'any 2002 a la República Dominicana, on coneix Marta Ros, una empresària que viu separada i té una filla. A partir d'aquí, comença un viatge dins el viatge que els duu fins a Haití. L'obra planteja, si més no, tres grans esferes temàtiques. En primer lloc, és una novel·la d'amor, ja que els personatges han de reinventar-se a partir dels fracassos anteriors i lluitar per la felicitat del seu destí tot confiant en una segona oportunitat. En segon lloc, es tracta d'una novel·la de viatge que es desenvolupa a República Dominicana i Haití, i que planteja la vida com a viatge i el mateix viatge de la vida a través dels ulls dels protagonistes, turistes occidentals que, en la seva desubicació, apareixen com una mena de nàufrags existencials dins una illa. Finalment, la novel·la proposa una reflexió sobre el món contemporani des de la seva complexitat, les seves contradiccions i, en qualsevol cas, des del soroll que genera i que esdevé la metàfora de la desharmonia que ens envolta. El marc històric se situa a través dels personatges, d'uns quaranta anys d'edat, en la Catalunya de tombant de segle, entre la fita de les Olimpíades de Barcelona de 1992 i la nova època que simbolitza el després de la caiguda de les Torres Bessones de Nova York el 2001.

Com a crític, ha realitzat una tasca constant de seguiment de la literatura catalana contemporània mitjançant nombrosos articles en premsa i uns quants llibres d'assaig. Entre ells, destaca la reivindicació de Màrius Sampere com un dels poetes actuals més importants en el llibre Màrius Sampere. Assaig de revisió del realisme històric (1989), i l'argumentació de Miquel Àngel Riera com un dels grans novel·listes de la literatura catalana contemporània a Salvar-se en la paraula. Aproximació a l'obra de Miquel Àngel Riera (1995).

Creu que el canon l'acaben fent els escriptors en virtut del diàleg que s'estableix entre ells al llarg del temps. Personalment, admira el turment amorós d'Ausiàs Marc, la irrupció del geni en Verdaguer, la intuïció de la puresa en Maragall, la lluita pel concepte en el vers de Riba, la invenció d'un surrealisme medieval en Foix, la tendresa cruel de Rodoreda o la capacitat de veure els ulls al monstre de la vida de Pla. Entre les seves lectures predilectes de la literatura universal es troben la Bíblia, Homer, Plató, Marc Aureli, els trobadors en bloc, Petrarca, Shakespeare, Cervantes, Quevedo, Goethe, Schiller, Schelling, els simbolistes francesos amb Baudelaire al cap, Leopardi, Cavafis, Proust, Yourcenar, Saint-John Perse, Eliot, Rilke, Valéry, Machado, Juan Ramón Jiménez, García Lorca, Guillén, Borges, Pessoa o Paz…

L'entusiasme reflexiu és més enllà d'un llibre d'assaig que aborda les relacions entre els sentits i la metàfora en el món contemporani, una vertadera poètica de Llorca. Poètica no entesa com un manifest, ja que defuig l'enumeració de l'ideari, sinó com l'expressió d'una actitud, l'actitud d'un jove poeta davant la dimensió intel·lectual que ha heretat i l'època que li ha tocat de viure. Potser per això hi trobem una bona síntesi de tot el que s'ha comentat. I, sobretot, hi trobem la convicció que el conjunt de l'esforç de tots els que han treballat en l'art de la paraula potser no ha pogut fer que la història fos millor, però, en canvi, ha contribuït al creixement de la intel·ligència i la sensibilitat, a fer que la humanitat se sentís una mica més digne en la causa d'habitar aquest món.



--------------------



Vicenç Llorca













L'autor amb "Tísner", i Joan Fuster
+ ampliar






Foto realitzada per Daniel Mordzinski






Fotografia realitzada per Anna Solans. Any 2011.
+ ampliar






Fotografia realitzada per Anna Solans.
+ ampliar