Autors i Autores

Joan-Lluís Lluís

Entrevistes

Tot i que al passaport de l'escriptor i periodista Joan-Lluís Lluís diu que és francès, ell reivindica el dret de sentir-se català. A Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos (La Magrana) explica que l'autoproclamat "país dels drets humans" és en realitat un viver de destrucció lingüística i d'extermini de les petites nacionalitats que hi conviuen en el territori.

—Per què un llibre contra França i els francesos?

—Perquè hi ha tot un seguit d'aspectes sobre França que em sembla que no es coneixen prou. A més, m'agraden força els llibres del tipus "conversa
amb algú". Estan de moda i trobo que són una manera distesa, clara i amena d'explicar temes complicats.

I per què una conversa amb un gos i no amb una persona?
—Perquè no tenia clar a qui adreçar una crítica als francesos. Tinc fills, però són petits, i no volia amargar-los amb els meus arguments, ja que han nascut i viuen a França i encara tenen il·lusions. La idea del gos em va semblar una bona opció.

La primera frase del llibre és molt clara: "Aquest llibre és un pamflet"...
—En el seu sentit estricte, un pamflet és un llibre clandestí utilitzat per atacar algú o alguna cosa. Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos no és un llibre clandestí, però sí que representa un atac clar i contundent. És un pamflet argumentat, perquè si critiqués per criticar l'únic que estaria fent és calumniar. El meu objectiu no era l'insult, sinó la crítica raonada.

Volia obrir els ulls als seus lectors catalans o, en realitat, als seus veïns francesos?
—És que nosaltres també ho som de catalans: catalans del Nord, però catalans! Però contestant a la teva pregunta: el llibre l'he escrit pensant en la gent d'aquí, els catalans del Sud. Hi explico coses que a Perpinyà són més que sabudes, però que aquí no se saben.

Què creu que passaria si el seu llibre es traduís al francès?
—Demanaria a La Magrana que durant un temps em posés un guardaespatlles! No és broma: hi ha sectors del nacionalisme francès molt agressius!

Existeix la possibilitat real d'aquesta traducció?
—És difícil. Hauria de tractar-se d'una editorial petita, independent i amb una filosofia prou oberta per acceptar l'autocrítica. Un miracle!

Per què?
—Perquè França és incanviable. No accepta la crítica. De fet, els seus habitants estan convençuts de viure al millor país del món. L'única manera de fer que França canviés seria que s'anés diluint progressivament dintre d'Europa. També és possible que, ja que els francesos es creuen perfectes, França fos tan inamovible que no sabés adaptar-se als canvis i acabés podrint-se per sota.

Els francesos són tan dolents com els pinta en el seu pamflet?
—Són pitjors! Hi ha moltes coses que m'he callat per por de no semblar exagerat. De fet, hauria pogut anar molt més enllà i entrar a criticar camps com els de la justícia o la diplomàcia francesa...

No tenen res bo?
—Sí, esclar. França és una democràcia i és un dels països on segurament hi ha més llibertat. El problema és que n'estan tan convençuts que pensen que això els serveix per justificar qualsevol mesura que adoptin, per repressiva que sigui. França creu que pel fet de ser el "país dels drets humans", se'ls pot saltar quan convingui.

[...]

Creu que a França, llengües com ara el català o el bretó estan condemnades a morir?
—Desgraciadament, molt haurien de canviar les coses perquè no fos així. De fet, les llengües minoritàries tenen ja tan poca força que el govern ja no les veu com una amenaça per al francès i per això permet que s'estudiïn a l'escola.

Com descriuria la situació del català a la Catalunya Nord?
—El parla molta gent, però molt pocs l'estudien. Ha passat a ser una llengua que només s'utilitza en família o entre amics, en àmbits privats.

Els joves el parlen?
—Les generacions més joves són les que més el desconeixen. Són més conscients que els pares o els avis que el català és una llengua i que té una història mil·lenària al darrere, però no fan el pas de parlar-lo, perquè pensen que el català que ells parlen no és prou bo comparat amb el que parleu aquí. A més, els seus pares i els seus avis, que són els que els haurien de transmetre les ganes d'utilitzar-lo, van aprendre a l'escola que parlar català era sinònim de càstig...

(Lourdes Domínguez: "Els francesos estan convençuts de viure al millor país del món", Avui Cultura, 2 de gener del 2003, p. XI)

* * *

Cau sobre Barcelona una mena de xocolata bruta, tan àcida que obliga a tapar els monuments antics, com si es tractés d'una proposta de l'artista Christo. A moltes cases, hi ha esclaus sexuals. També alguns pateixen el somni Marinetti, terrible malaltia que no et deixa gairebé dormir perquè et fa veure el futur. La gent s'avorreix fins i tot comprant les millors marques en una ciutat desdibuixada... En fi, abúlia, falsedat, descomposició, malson. En aquest context, l'Assassí gairebé et fa un favor quan fa hores extres després de deixar de repartir per Ikea; l'Oreneta suporta com pot la malaltia mentre espia pels terrats i l'Esclau pensa que avui li han fet poc mal i que podria ser pitjor. Això és Aiguafang (La Magrana), la suggerent darrera proposta de Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 1963), la vuitena de la seva bibliografia i que només fa que ratificar-lo, com ja va demostrar amb El dia de l'ós (premi Crexells, 2004), com una de les veus a escoltar de la narrativa catalana actual. Si més no, la més inquietant.

—El lector, especialment el barceloní, agrairia pensar que Aiguafang és ciència-ficció...

—No sé quin gènere és perquè no és una novel·la futurista, però tampoc és una novel·la-assaig sobre la societat actual.

Doncs a la plana 99 parla de barcelonins, explícitament...
—Bé, volia un espai reconeixible, però la ciutat del llibre no és una metàfora de Barcelona sinó del contingut mental de la societat.

Inusual a les nostres lletres.
—És que la literatura catalana és una mica maniaga, que diem a la Catalunya Nord; està plena de bondat, gentilesa, té un punt tou en relació a la novel·la europea, fa poca exploració literària, mira poc l'avantguarda i així hem perdut l'anticipació, les ucronies... Hi ha cert provincianisme literari.

La societat que dibuixa és molt decadent.
—Està marcada per un estat de descomposició i hi ha una vacuïtat de la vida, estan avorrits de viure i hi predomina l'aparença.

Fins i tot la gent es pinta les dents de colors...
—M'estranya que no es faci ja, arribats al pírcing d'avui.

També és angoixant les diverses pors que traspuen els personatges, la violència del carrer.
—Sí, tot això que descric podria passar aquí ara; i si avui la violència és menor a la del llibre és perquè encara hi ha un vernís de civilització que ens protegeix, però aquesta civilització no és adquirida, s'ha de treballar, i cada cop la seva capa és més prima.

Per què sura tot això ara?
—La buidor ja fa temps que es manifesta, la tenim dins però, és clar, si treballes dotze hores, no la veus... És curiós, però és la mateixa civilització la que provoca aquesta buidor; l'aiguafang cau sobre el cap de la gent. Aquesta pluja és el quart personatge de la novel·la.

[...]

La pluja bruta, la foscor, la ciutat... ¿Blade Runner?
—Només he vist el film una vegada i, efectivament, quan estava escrivint em va venir al cap... i em vaig prohibir tornar-la a veure fins fa poc. Em va passar també
amb La taronja mecànica.

Sobta molt l'absència total del món espiritual
—És un dels aspectes clau de la degradació d'una societat perquè és dels que permeten estructurar-la: s'han perdut tots els valors, eines cabdals per la llibertat; sóc ateu, però tinc certs valors cristians que crec necessaris.

De Perpinyà estant també es veu el món així o només és visible des d'una versió 2.0 de la Barcelona que s'ensorra com el Titànic?
—Aquest fenomen ja passa arreu, pobles inclosos. D'altra banda, Barcelona no té gens de mala premsa a Perpinyà.

Cap on miren més, cap a París o cap a Barcelona?
—Infinitament més a París, però també molt a Barcelona. És possible que fins i tot estigui una mica mitificada: França, avui, és el campi qui pugui del liberalisme, mentre hi ha certa enveja de Catalunya pel seu grau d'autonomia i per haver salvat la seva llengua.

La seva quina és?
—Se'm dóna millor el francès, però m'hauria perdut si hagués escrit en aquesta llengua. En el català, sóc autodidacte al 90% i tinc algunes dificultats. Però això m'ha ajudat: haig d'anar al cor de la llengua i m'obliga a ser més precís.

(Carles Geli: "Em vaig prohibir tornar a veure Blade Runner i La taronja mecànica", El País. Quadern, 9 d'octubre del 2008, p. 6)