Autors i Autores

Cecília Alonso i Bozzo (Cecília A. Màntua)
1905-1974

Comentaris d'obra

Cecília A. Màntua (1905-1974) és una autora que els radiofonistes barcelonins dels anys seixanta sentien sovint. Ha passat una oreneta... es va estrenar a la ràdio. En el programa Ràdio Teatre de Ràdio Barcelona el 8 d’abril del 1936, per la Companyia Catalana de l’emissora que dirigia Adrià Gual. La Màntua, que llavors tenia trenta-un anys, era una professional versàtil i prolífica: premsa, cine, publicitat, ràdio i teatre. Escrivia a les revistes cinematogràfiques del moment, va dirigir un temps Feminal i feia poc que s’havia incorporat a la delegació de la productora RKO a Barcelona com a redactora literària. (...) 

L’olfacte escènic de la Màntua, filla d’actriu i dramaturg, és notori i àgil. El continuarà expandint en el radioteatre de postguerra, alhora que introduirà al Paral·lel barceloní musicals amb tocs cinematogràfics. A Ha passat una oreneta... assaja aquests tocs. Un personatge femení misteriós que surt del no-res i s’expressa amb franquesa, un quadre insinuant i al·legòric, una llengua viva i quotidiana, una trama cosmopolita, un sentit del melodrama a la manera del Hollywood més popular per esbandir dels radioescoltes les preocupacions del present. Però a diferència del cine de l’època, no hi haurà final feliç. Ni tancat ni obert.

(Mercè Ibarz: “Dur desig de durar” dins Pioneres Modernes. Dotze autores de l’escena catalana 1876-1938. Tarragona: Arola, 2020, p. 11-27)

* * *

Davant l’angoixa d’un present complicat i hostil, les ficcions de Màntua perseguien per damunt de tot complaure els espectadors: “Mi obra”, aclaria en relació amb Diana a l’oficina (Teatre Romea, 21-VII-1961), “no tiene más ambición, ni otro mensaje, que el de aportarles alegría y de que pasen un buen rato”; i amb el regal del somriure balsàmic i la bonhomia crear el miratge d’una existència regida per normes morals apodíctiques, metabolitzables a través de la identificació sentimental, del retrat estilitzat del quotidià i la pàtina localista. (...)

Amb independència dels valors terapèutics o narcòtics que li vulguem concedir, tot apunta que Màntua va fer ús d’unes determinades receptes de teatre popular amb un grau de consciència prou fi, sabedora que la vida de les seves comèdies depenia en gran mesura dels grups d’aficionats (i sovint eren grups de centres parroquials). Només cal llegir el tipus d’indicacions que escrivia per al muntatge per comprovar-ho. És aquesta consciència la que explica també algunes llicències iròniques com la invenció del personatge d’una criada que es deleix pels serials radiofònics dins Maria Coral i la que corrobora, en definitiva, que l’autora va esmerçar-se a produir l’espècie d’obres que volia fer.   

(Núria Santamaria: “El teatre de Cecília A. Màntua: la tradició en almívar” dins Postguerra. Reinventar la tradició catalana. Lleida: Punctum, 2011, p. 179-205)

* * *

Si una obra no arriba a provocar l’interès del públic és que té una falla per una banda o altra. En canvi, l’èxit és un signe de valors positius, mal que això pesi a determinats intel·lectuals a tots els països. La Pepa maca es troba en aquesta línia mercès a unes qualitats teatrals basades en un llenguatge directe, en una habilitat especial a fer progressar l’anècdota –malgrat que aquesta sigui totalment convencional–, i en uns efectes còmics de molta teatralitat i sovint de bona llei. Llàstima que es basin també, no pas en un sentit profund d’humanitat, sinó en un sentimentalisme a flor de pell i en un afalac als aspectes més circumstancials del sentiment patriòtic sota la forma de folklore local. (…)

És un teatre passat de moda i intranscendent. He dit passat de moda, però no vull dir fora d’època: és fet per a mentalitats de serial i afalaga patriotismes que se satisfan amb folklore i amb triomfs d’equip de futbol. Però és ben fet. Interessa i atreu públic. Compleix, per tant, una funció social. Cal no oblidar que Catalunya no viu dins una normalitat cultural, i Cecília A. Màntua a més de les qualitats que ja he mencionat més amunt, té el mèrit considerable de la seva popularitat: bé que per un costat esmussa el gust del públic, per l’altre l’acostuma a veure amb plaer teatre en català. En aquest sentit fa un servei al país.

(Jordi Carbonell: “El teatre folklòrico-sentimental de Cecília A. Màntua”, Serra d’Or (Barcelona), núm. 1, octubre de 1959, p. 18)