Autors i Autores

Josepa Massanés
1811-1887

Mon derrer viatge

Tinch de fer un llarch viatge
a ignotes regions estenses,
mes no sé quan de partir
serà lo temps y hora certa,
ni còm ni per hont s'hi và,
ni'l pervindre que m'hi espera.
L'equipatge ha de ser poch:
tan sols una caxa estreta,
la vestimenta, senzilla
sens joyells ni cap riquesa:
negra túnica de llana,
en lo pit una creueta,
y en mon cap un ample vel
que tot lo meu còs cobresca.
Ab exos arreus humils
forsa es que la ruta emprenga;
veig que lo moment s'atansa
sens sentir ni goig ni pena,
puix lo dexar esta vall
més qu'entristirme m'alegra.
Sola per ella fa vía
la cansada ànima meva,
anyorant als que partiren
portantsen ma ditxa entera!
Be'ls crida mon cor, be'ls crida,
be'ls en envía de quexes
ab l'oreig del bon matí
y'ls ventijols del capvespre ;
mes ay! en và; de mon dol
mostraren poca planyensa.
¿Serà per que s'enutjaren
pensant que d'anarhi'm pena,
ò que'l meu amor oblidan
d'aquell regne en la grandesa?
Nó, qu'allí l'esprit lliure
està d'humanes flaqueses.
Per ço, encar que no'm respongan,
no'm dexan; oh, nó, no'm dexan!
puix sovintent en la calma
de nit callada y serena,
quan tot en lo món reposa
menys ma tribulada pensa,
sento uns brunziments estranys
qu'al entorn meu remor ejan
semblants als que fan les ones
lliscant per demunt l'arena.
Després, un lleuger contacte
suaument mos llavis besa
y passa tocant mon front
com una alenada fresca
qu'en mon pit febrós s'infiltra
y li dona fortalesa.
Donchs ¿quí a mon dolor procura
exa benefactora treva?
¿q uí invisible m'afalaga?
¿quí de mos ulls los plors seca
y ab amorosa besada
me tranquilisa y alenta?
Si no es l'Angel de ma guarda
que día y nit prop meu vetlla,
vosaltres sou; sols vosaltres,
animetes, que la eterna
gloria dexau afanyoses
condolgudes de ma pena
y per donarme conort
baxau del cel a la terra.
Ay! si es aixís, si l'Altíssim
compadit de ma tristesa
vos permet que devalleu
pressoses en busca meva,
veníu, veníu, de nou sente
vostra celestial presencia;
vosaltres foreu ma ditxa;
lluny de vosaltres, ¿que'm resta?
Rès aquí ja m'hi detura,
cap vincle en lo món m'aferra;
de partir lo jorn s'acosta,
marxèm, donchs, y que m'atenga
del Redemtor sacratíssim
la misericordia immensa.
Mes ans d'empendre la ruta,
dèxeu que per fi'm desprenga
de la material despulla
tacada per la impuresa,
com crisàlida gojosa
quan reviscolada dexa
la repugnant vestidura
que la empresona y molesta
y, en daurada papallona
trasformada, va lleugera
enlayrantse,... y vola y vola
cap al sol que la enllumena.

(del llibre Poesies Barcelona : Ilustració Catalana, 1908, pp. 148-151)