Autors i Autores

Bernat Metge
1340/46-1413

Antologia

Poc temps ha passat que estant en la presó, no per demèrits que mos perseguidors e envejosos sabessen contra mi, segons que despuis clarament a llur vergonya s'és demostrat, mas per sola iniquitat que m'havien, o per ventura per algun secret juí de Déu, un divendres, entorn mija nit, estudiant en la cambra on jo havia acostumat estar, la qual és testimoni de les mies cogitacions, me vénc fort gran desig de dormir, e llevant-me en peus passegé un poc per la dita cambra; mas sobtat de molta son, covenc-me gitar sobre lo llit, e sobtosament, sens despullar, adormí’m, no pas en la forma acostumada, mas en aquella que malalts o famejants solen dormir.

Estant així, a mi aparec, a mon vijares, un hom de mija estatura, ab reverent cara, vestit de vellut pelós carmesí, sembrat de corones dobles d'aur, ab un barret vermell en lo cap. E acompanyaven-lo dos hòmens de gran estatura, la u dels quals era jove, fort bell e tenia una rota entre les mans; e l'altre era molt vell, ab llonga barba e sens ulls, lo qual tenia un gran bastó en la mà. E entorn de tots los dessús dits havia molts falcons, astors e cans de diversa natura, qui cridaven e udolaven fort llejament.

E quan haguí ben remirat, especialment lo desús dit hom de mija estatura, a mi fo vijares que veés lo rei En Joan d'Aragó, de gloriosa memòria, que poc temps havia que era passat d'aquesta vida, al qual jo llongament havia servit. E dubtant qui era, espaordí'm terriblement. Lladoncs ell me dix:

–Llunya tota paor de tu, car jo són aquell que et penses.

Quan jo l'oí parlar, coneguí'l tantost; puis tremolant diguí:

–Oh senyor! ¿Com sóts vós ací? ¿E no morís l'altre dia?

–No morí –dix ell–, mas lleixí la carn a la sua mare, e retí l'espirit a Déu, qui el m'havia donat.

–¿Com l'espirit? –diguí jo–. No puc creure que l'espirit, si res és, puixa tenir altre camí sinó aquell que la carn té.

–E doncs, ¿què entens –dix ell– que sia jo? ¿No saps que l'altre dia passé de la vida corporal en què era?

–Oït ho he dir –responguí jo–, mas ara no ho crec, car, si fóssets mort, no fórets ací; e entén que sóts viu. Mas la gent, o per tal com ho volria, car totstemps s'alegra de novitats, e especialment de novella senyoria, o per alguna barateria que vol fer, ha mès en fama que sóts mort.

–La fama –dix ell– és vera que jo je pagat lo deute a natura; e lo meu espirit és aquest qui parla ab tu.

–Vós, senyor, me podets dir què us plaurà; mas, parlant ab vostra reverència, jo no creuré que siats mort, car hòmens morts no parlen.

–Ver és –dix ell– que els morts no parlen; mas l'espirit no mor, e per consegüent no li és impossible parlar.

–No em par –diguí jo– que l’espirit sia res aprés la mort, car moltes vegades he vist morir hòmens e bèsties e ocells, e no veïa que espirit ne altra cosa los isqués del cos, per la qual jo pogués conèixer que carn e espirit fossen dues coses distintes e separades; mas totstemps he creegut que ço que hom diu espirit e ànima no fos àls sinó la sang o la calor natural que és en lo cos, que per la discrepància de les sues quatre humors se mor, així com fa lo foc per lo vent qui el gita de son lloc, o quan és corromput lo subjecte en què és, qui s'apaga e d'aquí avant no el veu hom.

(De Lo somni. Barcelona: Quaderns Crema, 1999, p. 53-55)

* * *

Tot açó puix testificar
per tal com de tot he tastat.
Sapjats que ieu hai per espatxat
que, despuis que la nostra maire
fec pecar nostre primer paire,
no ha nascut hom en est món
qui tan grans mals com en mi són
haja sofert, Déus me n'ajut.
Ai, las! Pus així són perdut,
¿per què s’ots tan descominal
que no em lleixats sofrir mon mal
en lloc on no fos conegut?
Més amaria ésser batut
ab vergues de bou en Bolonya
denant tuit, que si en Catalunya
un pèl de mon cap arrencaven.
Ai, las! De tots cells qui m'honraven
he gran desig ésser semblant,
e cadascú ha pasor gran
de veure’s en lo meu partit.
Can me vesien ben vestit
cells qui es fasien mos amics,
disien que ells eren antics
servidors de tot mon llinatge;
mas ara em giten a carnatge
can vesen que no els puix res dar.
Ab res no pot hom tan provar
cascun amic, com en mal temps;
car lo vertader volrà ensems
morir ab vós en tota part.
L'altre us dirà: «De mal són fart,
per què m'haurets a perdonar».
Sabtes què em fa desesperar?
Mantes vets, quan sui en mon llit,
jo cuidara dormir, la nit,
e no puix gens los ulls tancar,
e per força em cové girar
de les vegades més de cent;
e per pauc que estiga durment
no somiu àls mas vanitats,
e que sofrir adversitats
pijors que celles que em devoren,
les quals tots cells que Déus adoren
no porien imaginar
ne escriure, posat que la mar
fos tinta e lo cel paper.
Maleït sia cell qui primer
de terra em llevà quan fui nat;
maleït sia el vilà orat
qui em batejà, com no em matà;
maleït sia qui m’enconà,
com no m'hi mesclà rialgar.
Car més val dejús terra estar
que quan hom sofer pits de mort.
Digats, dona: de què us tinc tort?
Digats, mala mort vos hic lleu!
¿Fiu-vos jamés causa tan greu
que tal pena en deja passar?

(De Llibre de Fortuna e Prudència. Dins Obra completa. Barcelona: Editorial Selecta, 1975, p. 86-88)

* * *

En Itàlia és una província ornada de molts notables castells e viles, apellada lo Marquesat de Saluça, de la qual era marquès un fort noble baró apellat Valter, jove, bell e molt graciós, no menys noble de costumes que de llinatge, e, finalment, en totes coses fort insigne; sinó que, content d'açò que de fortuna li havia dat, no curava de l'esdevenidor e trobava tan gran pler en caçar que totes les altres coses que a fer havia ne menyspreava. E especialment no es curava de pendre muller, de la qual cosa los seus vassalls e sotsmesos ho haguessen sofert, anaren ensems al dit Valter, e la u d'ells, lo qual era de major auctoritat, o per bell parlar o per major privadesa que havia ab lo dit Valter, dix així:

–Molt noble marquès, la tua humanitat dóna a nós audàcia e gosar que, tota vegada que els fets ho requiren, ab devota confiança parlem ab tu, e que ara les voluntats que tots tenim secretes en los nostros coratges la mia veu notofic a les tues orelles; no pas que jo haja algun interès singular en açò, mas per tal com tu, segons que per molts indicis e senyals has sovent provat, mostres e reputes que jo són a tu molt car denant tots los altres. Com, doncs, totes les tues coses plàcien e hagen a nós tostemps plagut, per ço que puixam jutjar que siam benaventurats com aital senyor havem, e serem molt pus benaventurats en l'esdevenidor que tots nostres veïns, suplicam-te humilment que vulles pendre muller, e que açò vulles fer espatxadament, car los jorns se'n van e volen fort lleugerament. E jatsia que tu sies en la flor de ton jovent, emperò la vellesa ensegueix aquesta flor; la mort és proïsma a tota edat: tothom egualment ha a morir, e l'hora és incerta. Plàcia't, doncs, que oges les pregàries d'aquells qui no menysprearien los teus manaments, e comana a nós l'elecció de la muller; car nós la't procurarem tal que ella serà digna d'acostar-se a tu, e de tal llinatge que tots porem estar ab bona esperança d'ella. Deslliura'ns, doncs, d'aquesta trista ànsia en què som, per ço que, si Déus disposava en altra manera de tu, no te n'anasses menys de lledesme successor e nós romanguéssem sens regidor algú.

(De Valter e Griselda. Dins Obra completa. Barcelona: Editorial Selecta, 1975, p.126-127)

* * *

De vostra salut he desig,
Mossèn Bernat, e que el fastig
que vós soferits cascun jorn
vos torn en repòs e sojorn
perquè us poguéssets alegrar.
Ab vós he desig de burlar,
mas lo poder m'han alguns tolt;
quan Déus ho volrà seré solt,
e depuix veurets quant riurem.
Vós e jo quatre peus havem,
mas no ens en podem molt servir.
Solament Déus nos pot guarir,
car no hi és hui bastant natura.
Un remei havem: que no es dura
res al món perpetualment.
Per què viscam alegrement,
car Deús nos triarà lo millor;
mes, si podíets la tristor
llunyar de vós sol un petit,
ja em pens que seríets guarit,
sí Déus m'ajut, en un senyar,
e poríets-me visitar,
puix jo no puc anar a vós,
e romandríem nós abdós...

(De Medicina. Dins Obra completa. Barcelona: Editorial Selecta, 1975, p. 63-64)

* * *

Capità: si no us havem escrit tro ací clarament nostra intenció d'alcunes coses que dejús se contenen, no us en meravellets, car la raó és per tal com d'alcuns fets en què érem en perplexitat què en devíem fer volíem haver consell del Sant Pare, e que hi fossen presents Maestre Vicent Ferrer, lo prior de la Vall de Jesucrist e Mossèn Francesc d'Aranda. E de fet, aprés que per nós li és estat demanat lo dit consell, hui, hora de vespres, lo comte d'Urgell e tots los de les Corts que celebram els catalans, foren denant nos suplicants que ens plagués oir alcunes paraules que ens volien explicar denant lo dit Sant Pare. E nós, volents condescendre a llur suplicació, fom denant ell ensems ab los predits de les Corts los quals nos suplicaren humilment, ab moltes persuasions e belles raons que faeren a fundar llur suplicació, que volguéssem pendre muller, e que açò per cosa del món no volguéssem dilatar si desitjàvem la salut e bon estament de nostres Regnes e terres. E feta la dita suplicació, tantost lo dit Sant Pare pregà'ns e ens aconsellà públicament, presents los dits suplicants, e presents encara los dits Maestre Vicent, lo Prior e Mossèn Francesc d'Aranda, que volguéssem condescendre a la dita suplicació, la qual a son parer era no solament justa e raonable, mas encara expedient e fort necessària, e que no volguéssem l'execució d'aquella diferir. Lladoncs, per nós fo respost al dit Sant Pare e als dessús dits, que, pus ells ho consellaven e los predits nos en suplicaven, que a nós plaïa pendre muller, e que ho faríem tantost. E de fet, ab l'ajuda de nostre senyor Déus, ho entenem a fer fort prestament. E en aquell mateix instant diguem al dit Sant Pare e als de les dites corts, que nós preferíem, e de fet ho compliríem, d'anar personalment en Sardenya prestament. E que puis, complida l'execució dels sards, iríem al Regne de Sicília per visitar e consolar aquell. E que si la Reïna que pendríem per muller era prenys abans nós hic partíssem, llexaríem-la ací; e que si prenys no era, la'ns en menaríem. No-res-menys los preferim de posar soltament lo fet de la justícia en mans de certes persones que hi sien deputades per les corts, e de certes persones que nós hi deputaríem, les quals sens consultar-ne a nós la posen en bon e degut estament.

(De «Martí I comunica al capità Pere Torrelles els seus projectes de matrimoni i de visitar Sardenya i Sicília», dins Selecció de cartes reials redactades per Bernat Metge. Dins Obra completa. Barcelona: Editorial Selecta, 1975, p. 283-284)