Autors i Autores

Bernat Metge
1340/46-1413

Comentaris d'obra

La prosa de Lo somni és la més perfecta que s'ha escrit en català, si deixem de banda, com cal fer-ho amb els autors genials, l'obra de Ramon Llull. La frase hi és construïda amb una acurada elegància i, per molt que s'allargui, no perd la seva línia sintàctica ni es fa maldestre en subordinacions matusseres. El període és ampli, harmoniós, magníficament equilibrat amb accents disposats amb encert, de manera que la frase esdevé majestuosa i sonora a la faisó llatina. El vocabulari és selecte i triat, molt sovint, en atenció a la bellesa purament fònica del mot; i el llatinisme, usat amb discreció i sense pedanteria, substitueix la paraula vernacle que en algun moment llevaria solemnitat a la frase. Els cultismes de Bernat Metge –que caldria estudiar amb detenció– arrenquen de vegades del valor semàntic del mot en llatí, com quan trobem el verb claudicar emprat en el sentit directe de «coixejar», és a dir, claudicare. La precisió del lèxic és realment admirable i respon al desig de l'autor, que en un moment del primer llibre de Lo somni s'esmena ell mateix per no haver recordat bé «la virtut del vocable».

Bernat Metge sotmet l'idioma a una difícil prova en la qual, per reeixir-hi, el primer que cal és tenir el seu bon gust, la seva mesura i el seu instint de les possibilitats d'una llengua moderna. La demostració de tot això la trobem en els seus successors, principalment en els traductors d'obres clàssiques al català, que, amb una infantil pruïja de reproduir el més exactament possible l'ordre de la frase llatina, caigueren en extrems pedants i decididament dissortats. La superació, més ben dit l'últim extrem, de l'art de Bernat Metge en la redacció d'una prosa culta i afiligranada l'haurem de cercar en estilistes d'alta categoria com Felip de Malla i Joan Roiç de Corella, en el qual el barroquisme, amb el nom de «valenciana prosa», arriba a la seva més ultrada complicació dintre de la dignitat artística i del bon gust.

(Martí de Riquer. "Bernat Metge, escriptor barceloní", dins METGE, Bernat: Obres completes. Barcelona: Selecta, 1950, p. 46-47)

* * *

L'humanisme no consisteix a escriure en llatí de manera elegant i a citar figures de la mitologia, sinó a veure el món des d'un observatori diferent del de l'Edat Mitjana. Bernat Metge s'hi va situar tant com era possible a un home del seu temps i a la seva pàtria. En una carta que va redactar per ordre del rei, el 1402, contra els qui maltractaven els jueus, diu com a retret als qui així obraven, que seguien un «ús antic». En aquesta frase es dibuixa una posició espiritual característica, una aspiració a ésser modern. És un esperit escèptic i crític. Per això empra el diàleg com a recurs literari i adopta el diàleg ciceronià, potser per influència de Petrarca, sense que això li llevi el mèrit d'haver estat el primer a cultivar-lo a la Península Ibèrica. Els temes que discuteix són d'un gran atreviment: la immortalitat de l'ànima i la providència. Sempre amb un subratllat irònic, de matís ben diferent del to satíric i agre que empra tan a fons en la Medicina i en les cíniques codolades del Sermó. També és una novetat el propòsit, poc reeixit encara però rellevant, de «compondre», és a dir, de fondre els diversos elements que utilitza. El Valter e Griseld, per exemple, apareix enquadrat entre un pròleg i un epíleg. En el Somni la mateixa varietat de les fonts mostra clarament aquella intenció, no solament en les que consideraríem d'ordre intel·lectual i especulatiu (teològiques i morals) sinó en els recursos d'índole pictòrica i decorativa (Ovidi, Virgili, Boccaccio). És notable la voluntat de crear-se un estil per la imitació del ritme de la prosa clàssica. Aquesta manera, frenada per un gust molt fi i una orella molt sensible, resulta netament superior a la de tots els seus contemporanis.

(Jordi Rubió i Balaguer. "Bernat Metge", dins Història de la literatura catalana. Barcelona: PAM, 1984, vol. 1, p. 185)

* * *

La singularitat de Lo somni en el context de les lletres catalanes i el fet que hibridi temes i fonts molt dispars, apostant amb força per la innovació en els models culturals, no hauria de fer-nos oblidar que es tracta d'una obra coherent i unitària. Lo somni és una obra calculada en tots els seus detalls, que pertany de ple al terreny de la literatura de ficció, per difícil que resulti emmarcar-la en un gènere precís (¿debat al·legòric en prosa?, ¿diàleg filosòfic i alhora comèdia de costums?). La naturalesa essencialment literària de Lo somni descansa sobre una ambigüitat fonamental: la visió que se’ns hi descriu té l'aparença d'un missatge autèntic del més enllà i Bernat ocupa el paper d'un escollit, d'un convertit a qui s’assigna la tasca de difondre un missatge de salvació (II, 10). Aquesta ambigüitat, que ve a ser un malentès genial, se sosté de cap a cap del text gràcies al fet que el lector d'època identificava inequívocament el Bernat injustament perseguit amb el Boeci empresonat de la Consolació de Filosofia, una obra molt llegida pels catalans lletraferits del XIV i molt usada per Metge al Llibre de Fortuna e Prudència. Boeci, filòsof, polític i traductor del grec, va ser executat per Teodoric el 524, després d'una dolorosa presonia; l'obra seva esmentada va ensenyar als escriptors medievals l'art de la consolació a través de la raó que s'eleva a les veritats eternes. Metge adopta aquest model per presentar el seu alter ego literari, Bernat, com un escriptor penedit dels errors de joventut que obre els ulls de la ment. Des de sant Pau, a sant Agustí, a Ramon Llull, als més propers i laics, Dante Alighieri, Francesco Petrarca i fins el propi Giovanni Boccaccio, d'altra banda, les antigues lletres brinden un ric repertori de conversions al recte camí generadores d'obres imprescindibles.

(Lola Badia. Pròleg a METGE, Bernat: Lo somni. Barcelona: Quaderns Crema, 1999, p. 30-31)

* * *

No sabem si les obres metgianes atesten un humanisme on tiraven forces discordants o bé si alerten d'una renovació que naixia frenada o poruga; ignorem també en quina mesura l'autor era conscient del que s'estava inaugurant. Però comprovem que escrivia sobre temes genuïnament humanístics, ben bé als moments de la seva gestació, amb una gran perfecció formal –mai no se li ha discutit– i amb una molt alta ètica –per la nostra part, ens situem amb la tradició que l'hi atorga.

No es tracta de magnificar una figura, ans d'ubicar les personalitats individuals dins el conjunt europeu quan, lentament i amb cronologia molt dispersa, s'anava diferenciant de l'Edat Mitjana. [...] Per les idees que recollim –d'ètica, teologia i també de teoria literària– el Griselda és un antecedent de Lo somni, diàleg on distingim ja amb claredat trets extremament actuals, com, per exemple, d'arrelar la dignitat humana en una actitud vital i metodològica per sobre d'ideologies i doctrines o bé el que tant ha caracteritzat el pensament i l'art de la modernitat: el clam reivindicatiu davant el mal i la mort.

Es fa obvi, d'altra banda, que l'una i l'altra obres tenen un abast que va més enllà del propi benefici material o interessat de l'autor i que s'han gestat pensant en més beneficis. Metge figura entre els testimonis primerencs que, a força de menysprear la irracionalitat del seu temps, van anar a parar al passat classicista. Per aquesta restauració, Petrarca s'havia basat a la que havia iniciat sant Agustí, com bé sap Metge quan va directament a les Confessions, a l'hora de començar la introspecció de Lo somni. Aquells passos arrossegaren la primacia de la consciència, cosa que Metge expressa clarament i lliurement, bé que en aquells moments ho devien albirar molt pocs.

(Júlia Butinyà Jiménez. Del Griselda català al castellà. Barcelona: Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona / Universidad Nacional de Educación a Distancia, 2002, p. 85-86)

* * *

Bernat Metge és una figura única i solitària en l'àmbit de les lletres catalanes, tot i que no podia sorgir sinó de l'ambient dels professionals de l'escriptura, notaris i cancellers reials. No voldria que aquesta afirmació fos considerada una tautologia, atesa la seva professió. Abans d'avaluar i considerar la cultura de Metge, i per a poder-ne apreciar les novetats, cal que ens fixem breument en el medi social i cultural en què sorgí i es formà.

La importància dels homes de la cancelleria reial per a l'evolució de la cultura catalana ha estat subratllada més d'un cop, però el primer que hi va fixar la seva atenció des d'un punt de vista sociocultural va ser Jordi Rubió i Balaguer. El tema s'hauria de tornar a estudiar amb unes perspectives metodològiques noves i més àmplies. És per això que m'hi vull aturar per plantejar algunes línies d'investigació, deixant de banda actituds triomfalistes i concepcions de l'humanisme que sovint han desviat la perspectiva dels estudis. Hem de pensar, en primer lloc, que no es tracta d'una peculiaritat catalana, sinó d'una tendència europea. Sobretot al segle XIII i durant la major part del XIV –és a dir, entre la decadència de les diguem-ne facultats d'humanitats franceses i la consolidació europea dels studia humanitatis per obra d'humanistes que eixamplaren i modernitzaren els mètodes dels professors de gramàtica de la Itàlia trescentista com un Giovanni del Virgilio o un Pietro da Moglio–, el sector d'estudis per al qual la retòrica i la composició de textos eren eines i finalitats professionals és el dels dictatores. Aquests professionals de l'escriptura, sobre els quals es fonamenta tot l'aparell burocràtic dels estats baixmedievals, es formen en l'estudi de l'ars dictaminis, i és d'aquí que sorgeixen els literats en el sentit que donem al terme avui dia. Hi ha recerques estadístiques que mostren la importància literària d'aquests professionals a la Itàlia dels segles XIII i XIV; no sempre es tracta de gran literatura, però la major part de la producció cultural que sobresurt de les línies romàniques tradicionals o religioses es deu a la ploma d'aquests homes. I és d'aquest cultiu cultural que neix el prehumanisme italià: no oblidem que homes tan determinants per a l'evolució de les lletres europees com ara Lovato Lovati, Albertino Mussato o, sobretot, Francesco Petrarca provenen dels estudis jurídics, dels quals el dictamen constitueix una part important.

(Stefano Maria Cingolani. Introducció a METGE, Bernat: Lo somni. Barcelona: Barcino, 2006, p. 26-27)