En aplegar tota la seva obra lírica fins al moment, Carles Miralles ha volgut apel·lar no a la dolçor de sabor dels fruits al punt de saó, sinó a la complexitat de gust d'una fruita en concret: «Un any encara hem pagat el tribut / agradós de les castanyes torrades / a la llar i hem tret de les entranyes / de la magrana els grans d'aspra dolcesa». És un senyal de maduresa: de maduresa vital, però també de maduresa creativa. S'han escolat gairebé 40 anys d'ençà de la publicació dels seus primers poemes. En l'endemig, han passat moltes coses, el poeta ha tret uns quants llibres. No gaires. L'existència es pot representar en una mà que dóna nous als nens o, segons com encara millor, en uns dits que descalcen una magrana. El bon poeta és aquell que sap detectar els enrevessaments d'un gust o els replecs d'un sentiment. Reconeguem que la magrana, ferida la seva carcassa externa de cascall, ofereix una suggestiva contradicció de sabor (l'aspra dolcesa del títol) que s'adequa molt bé al sentit dels nostres dies. Vull dir: no als dies actuals, sinó a l'actualitat del viure. Contradictori, dolorós i joiós en percentatge variable.

Miralles escriu aquest poema, magnífic com molts dels d'aquest llibre inèdit fins ara
(Mans lentes d'aigua), després d'un període vital brogent com la cassola en forn. «Les paraules dolces» destil·len «una saviesa amarga». Es tracta d'un recull de poemes que confita el clarobscur, l'agredolç. La paradoxa s'hi fa sensible, el poeta la hi pinta amb colors. No la disfressa. Un té la sensació que la «mà del temps» vetlla, pesada com un gos, darrere cada un dels poemes; presta per a la carícia o el clatellot. La tensió lírica és similar a la de La mà de l'arquer (que el prologuista Molas considera el seu llibre «més dens i incisiu»). Però alhora hi ha una proximitat de referents, una qualitat entranyable en el que es diu –mesurant-ho amb precisió, esclar, perquè ni una gota sobrera de pathos no n'amargui el resultat– potser més deutora de La ciutat dels plàtans. Aquest Mans lentes d'aigua representa la més grata sorpresa de l'obra lírica completa de Carles Miralles. També, bé que en una mesura més discreta, constitueix una feliç inclusió l'últim dels llibres que figuren aquí, Homenatges, poemes dedicats i de circumstàncies.

Jordi Llavina: "L'agredolç i el clarobscur", Avui Cultura, 31 d'octubre de 2002.

* * *

L'últim poemari de Carles Miralles, La ciutat dels plàtans, suposa certament un punt d'inflexió en la seva breu però sòlida obra lírica. La novetat es troba, substancialment, en el to i en la mirada, no pas en les urgències que hi canta, ja habituals, com ara la bellesa mundanal, la vida efímera o bé la poesia com a plaer i purga necessaris. En aparença menys intel·lectualitzat però tant o més elaborat que els anteriors, així el nou volum participa igualment del discurs metapoètic de clara ascendència ribiana, però bandeja la solemnitat èpica i l'anelada tel·lúrico-cosmogònica que impregnava –posem per cas– La mà de l'arquer (1990). Miralles, dels llibres precedents, en salva la gravetat, el dring i el color, però, arraconada una certa magnimitat oracular, ara la seva poètica s'humanitza malgrat que continua valent-se de referents vistosament èpics o tràgics, que actuen com a rerefons literari i prou del que s'hi diu.

Antoni Pladevall i Arumí: "Carles Miralles, «La ciutat dels plàtans»", Revista de Catalunya (Barcelona), núm. 101, novembre de 1995.

* * *

Carles Miralles utilitza com a punt de partida allò que, tot sovint, constitueix el punt d'arribada de la tasca poètica: la reflexió sobre la pròpia poesia, de la poesia amb el món que ens envolta, i del poeta amb el món -gràcies i mitjançant la poesia. Aquests conductes i canals són, evidentment, els vells laberints i els paranys pregons que sempre han temptat l'escriptor, els que li han obert l'accés als grans secrets de la paraula, però també són el miratge equívoc, inabastable i fugisser que, en tants casos, ha fet que el seu camí s'extraviés per sempre. Penso que aquesta recerca es palesa ja en el primer llibre, al llarg de tot l'itinerari espiritual que s'inaugura amb la imatge de la casa abandonada -imatge de la nostra pròpia estranyesa i sorpresa de trobar-nos en el món, en un sentit molt heideggerià. [...]

Crec que la serenitat amb què Carles Miralles s'enfronta al conflicte incert i nobilíssim de trobar una essència de la poesia que ens justifiqui -perquè transmuta en coneixement les intuïcions i sentiments de les nostres paraules i de la nostra experiència moral- prové del bagatge cultural formidable i abassegador que ha anat decantant en aquests versos. Que la veritable cultura ens sobreviu -tant si això agrada als nostres components més vitalistes com si no- és d'una obvietat terrible i reconfortant. El que cal, però, és no confondre aquesta supervivència i aquesta serenitat en la decantació dels mots de l'experiència, amb una possible placidesa en el tracte amb el món i amb les paraules. La voluntat de perpetuació del cant es revela, ben sovint, com una tasca dolorosa, inútil, plena de sofrences. El poeta, malgrat ser «l'endeví, el poeta, orb lúcid, / capaç de veure-hi en la fosca, sol», també és aquell qui s'enfronta al «no-res sense nom» amb por de no poder trobar els mots que li permetin tornar a anomenar el món i les coses del món. En l'implícit homenatge pavesià de Per fi la tortuga, els mots que són com «maons», però la construcció que n'hem de fer és tan dubtosa que el poeta es veu temptat pel silenci total: «No escriure mai més. Mai més».

Francesc Parcerisas: "Pròleg" a Camí dels arbres i de tu / Per fi la tortuga, 1981.