—El 1981 publica a Proa Camí dels arbres i de tu...
—Camí dels arbres i de tu és un llibre sobre la memòria i els records, sobre l'amor i les coses humanes. En el centre del llibre els arbres són els homes, i al bell mig hi ha l'experiència del dolor, potser la més característica de la condició humana, la més inevitable. Saber que el dolor existeix, no tancar-se al dolor dels altres ni d'un mateix, o no fer com si no existís: són temes que hi són presents. El llibre té un to molt treballat, molt líric, amb referents a la tragèdia grega –que em sembla que és la reflexió més important que hi ha sobre el dolor–, sobretot a la tragèdia tal com havia estat rebuda després de la Segona Guerra Mundial, després d'Auschwitz. Formalment, en aquella època vaig escriure molts sonets –i poemes que originàriament eren sonets i que després es van esponjar en altres formes mètriques–. Ara l'he ampliat força, com també he fet amb els poemes en prosa de Per fi la tortuga, que es va editar amb Camí dels arbres i de tu. Per fi la tortuga potser és la reflexió més lliure i articulada de la meva poesia sobre la imatge verbal com a mitjà d'expressió de la realitat exterior fosa amb el món interior del poeta; com a configuració d'un sentit més enllà de les idees, del mètode i de la manera com usualment pensem i vivim la vida. N'acaba sent protagonista la mort, la mort del poeta.

—Després va passar gairebé una dècada fins que va publicar La mà de l'arquer. Parli'ns del llibre...
—La mà de l'arquer és un llibre sobre l'origen de la relació entre les paraules i les coses, amb molta mitologia, molt d'Heràclit, amb més o menys sintaxi i amb una mena de voluntat de reprendre un to que permetés l'accés –no sé si ho vaig aconseguir– a una puresa reinventada i original; un camí que passés per l'amor, la paraula, la poesia, la consciència de la mort. Formalment, vaig mirar d'assolir un to més concentrat, més despullat i essencial. Pensava –tot i que jo escrivia d'una altra manera– en la poesia de Paul Célan, que és per mi l'experiència poètica més imprescindible de la segona meitat del segle XX –així com Eliot ho és de la primera meitat.

—Després va venir un llibre molt més figuratiu, La ciutat dels plàtans, que té com a protagonista la seva relació amb la ciutat...
—Estic fascinat per la ciutat. En tinc prou a seure en un cafè i veure la gent que passa... Al llibre hi ha una tècnica com de mosaic, de rajoles que van component la ciutat de diverses maneres en el record: els carrers com rius, la gent, els llocs per on passen, els pobres, els vells, les seves expressions. Vaig mirar que fossin peces que valguessin per a totes les ciutats, però que fossin, indefectiblement, de Barcelona, que només hi surt amagada en un acrònim i en el títol d'un poema. També vaig procurar que el conjunt del llibre reflectís el record i el present, l'experiència i la idea de la ciutat.

—I després...
—El llibre posterior, Mans lentes d'aigua, que es publica ara per primera vegada, passa per temes molt dissemblants: la mort del meu pare, el casament de la meva filla, el retrobament del cos després d'un càncer, amb la incapacitat d'estar amb els altres que comporta. És un llibre molt arrelat a l'experiència, però reflexiu, perquè no he volgut que fos anecdòtic. També és molt líric, en alguns poemes, i molt marcat per la proximitat de la mort, des de l'antipatia per la serenitat i la resignació socràtiques, tan poc humanes, fins a la desolació que només clivella, de vegades, la continuïtat de la vida, l'amor i la vida dels altres. Amb tots aquests llibres n'he fet un, que aplega tota la meva producció poètica des del 1963 i que incorpora encara un recull d'homenatges i poemes dedicats, una vintena llarga, molt diferents els uns dels altres. El llibre que en resulta l'he titulat D'aspra dolcesa, al·lusió per part meva al fons femení, profund i misteriós, de l'esclat poètic i del desig de viure.

—Parli'ns de la seva relació amb el llenguatge...
—Als meus poemes puc fer servir qualsevol paraula, em són útils totes les paraules de la llengua. Per mi, el llenguatge poètic ha de tenir elements de tipus tècnic, alguna mena de precisió que transporti els conceptes. Tracto de combinar la part reflexiva, més gnòmica, amb una altra més lírica, i això fent servir materials diversos. Sovint tracto de trencar el ritme intern del poema, la formalització i la imatgeria corrents –sigui amb tècniques del collage, o assajant veus, o amb contrapunts irònics–, perquè m'agrada combinar gruixos, espessors diferents. Per dir-ho amb un exemple, tracto de reunir la claredat del poema figuratiu amb la intensitat del poema mític, entenent per mític allò que als anys seixanta en deia Cesare Pavese, que escriure és donar compliment a una llavor mítica.

Pau Dito Tobau: "La meva poesia és la meva biografia moral", Avui Cultura (Barcelona), 4 de juliol de 2002.