—M'has comentat alguna vegada que hi va haver un moment, malgrat tot, que vas dubtar que Històries de la mà esquerra i altres narracions arribés a les llibreries…
—No vaig dubtar-ho; n'estava segur. Va ser pel febrer del 1981. A l'Ateneu se celebrava un homenatge a la memòria d'Edmon Vallès, que havia mort feia uns mesos, després d'una malaltia espantosa, el període final de la qual vaig viure gairebé minut a minut, i que va afectar-me molt. Quan en sortíem –¿et diu alguna cosa la data del 23-F?–, ja s'havia escampat la notícia de l'entrada de Tejero al Congrés… Algú va preguntar-me aleshores quan sortiria el llibre i es va quedar molt sorprès perquè li vaig respondre que el llibre no sortiria mai. Vaig pensar que s'havia acabat aquell començament de democràcia, que tornàvem al pou on havíem estat durant quaranta anys… Sortosament, vaig equivocar-me.

—A les primeres edicions d'Històries de la mà esquerra i altres narracions i d'El cafè de la Granota, les il·lustracions de la portada eren teves. En quin moment vas deixar de pintar?
—La fallida de Montaner y Simón, l'editorial en funcionament més antiga de l'Estat espanyol, que trontollava d'ençà de la mort del propietari, va capgirar-me els plans i va acabar amb el miratge de què t'he parlat abans. La mort, l'any 1982, del meu pare, i les circumstàncies familiars que se'n van derivar, van fer que deixés de banda la pintura –tenia coses més urgents de què ocupar-me– i que suspengués temporalment la redacció d'El cafè de la Granota, encetada arran de la publicació de les Històries de la mà esquerra i altres narracions. De fet, ara només dibuixo les dedicatòries dels llibres. D'altra banda, he reflexionat prou sobre aquest assumpte i estic plenament convençut que la pintura no ha perdut res amb la meva retirada sinó tot el contrari… Si algun dia torno a agafar els pinzells, serà ben bé per distreure'm.

—Tens fama de ser molt meticulós i lent escrivint. No dónes per enllestida una cosa fins que no creus que has arribat a arrodonir-la del tot…
—És una fama d'allò més justificada. Mai no he cregut en el que en diuen inspiració sinó en el treball de cada dia. Escric moltíssimes hores. Per a mi, no hi ha dies festius ni vacances quan estic embrancat en un llibre: tots són feiners. Repeteixo una cosa tantes vegades com calgui abans de donar-la per bona. De Camí de sirga, vaig fer-ne sis redaccions. Quan vaig acabar La galeria de les estàtues, vaig esquinçar més de quatre mil fulls.

—El que no fas mai, és tenir diferents coses començades…
—Amb la meva manera de treballar, no podria. Quan se m’acut alguna idea, la fico a l'arxiu de projectes i allí es queda fins que li toca la tanda.

—Escriure és, en el teu cas, una necessitat?
—Sí. Sóc una mena d'esponja amarada d'històries en potència, que absorbeixo sovint sense adonar-me'n. Quan una d'elles, misteriosament, germina, arriba a fer-se obsessiva i me n'he de deslliurar: l'única manera d'aconseguir-ho és escriure-la. El procés, però, com t'he explicat, pot durar anys…

Mercè Biosca: "Jesús Moncada: el riu de la memòria", dins Escriptors d'avui. Perfils literaris, 1992.

* * *

—Com és l'acte d'escriure, per a Jesús Moncada? Dolorós, plaent, o totes dues coses a l'hora?
—Totes dues coses a la vegada, però jo accepto aquesta part d'angoixa que té el fet d'escriure, justament perquè penso que val la pena si aconsegueixes després el resultat que tu volies. Jo sóc un escriptor que treballa lentament, que em costa de deixar anar un llibre i que, per tant, no sóc un escriptor prolífic. No sóc el clàssic escriptor d'un llibre l'any o dos... Jo publico un llibre cada quan surt, cada quan l'acabo, i si em costa dos anys doncs m'ha costat dos anys, i si me'n costa vint, me'n costa vint... I saps què passa? Per exemple, en els quatre anys que ha durat Estremida memòria, passa de tot: et passa de tot com a escriptor i el passa de tot com a persona i, és clar, aleshores no t'enfrontes cada dia amb el mateix esperit a l'hora de treballar, uns dies estàs més animat, d'altres no n'estàs tant... però jo sempre he cregut en la feina.

—Fins al moment actual, Mequinensa ha estat la font d'inspiració de tota la producció literària de l'escriptor. Això pot canviar algun dia?
—No seria el primer cas, ni de lluny, que un escriptor concentra la temàtica de la seva obra en un nucli molt concret, en una població, com les històries de Ferrara de Vasari, o fins i tot en algun determinat estament social com va fer el Proust de A la recerca del temps perdut... A mi em sembla que això té una importància molt relativa, el que penso que importa és la qualitat de l'obra que fas. No crec que els escenaris on passen els fets sigui determinant per a l'obra literària. A més, com a escriptor, a mi m'interessa parlar de les coses que conec a fons. Perquè ja és prou problemàtic el fet d'intentar d'escriure, i si, a més, hi afegeixes aquesta manca d'informació sobre un tema que vols tractar, si no estàs segur d'allò que expliques, a mi em sembla que val més canviar de tema i anar-te'n a un altre.

Josep Bras: "Jesús Moncada, escriptor", Regió 7, 2 de gener de 1998.