Autors i Autores

Àngels Moreno

Entrevistes

Es pot comprovar que no té els cabells verds, com Neus, la protagonista, però què diria que hi ha de vostè en ella?
—Ja em preguntaren, quan vaig publicar el meu primer llibre, si em sentia identificada amb la protagonista. Neus, de Secrets inconfessables, i Mineta, la protagonista de Potser a setembre, són completament oposades i, per tant, no puc ser totes dues alhora. Però sí hi ha una part de mi en tots els personatges. És inevitable.

Creu que Neus és el prototip de dona actual?
—Té molts trets de la dona actual. Però tampoc és una persona que te la pugues trobar quotidianament. Se n'ix de la normalitat. És una supervivent amb molt de caràcter. Buscant la felicitat aparta allò que se li posa per davant, a manotades.

(Marta Insa. Levante-EMV, 2 d'abril de 2004)

* * *

La novel·la està protagonitzada per dones i està escrita per una dona. Cada vegada hi ha més autores valencianes. Aporten una manera diferent d'escriure, de veure la realitat?
—Després de no sé quants segles de silenci al País Valencià, després del segle d'or (per cert que els escriptors de més relleu eren en bona part també de Gandia) [...] després hi va haver un desert, un silenci total en la literatura valenciana perquè érem analfabets en la nostra llengua [...] amb la introducció del valencià a l'escola apareix una nova llavor d'escriptors. [...] Entre ells, naturalment, també hi ha dones [...] crec que les dones tenim moltíssimes coses a dir.

També ara, a Gandia, a les Comarques Centrals, sembla que ho ha molta efervescència. Potser per la pràctica més normalitzada del valencià?
—Això és essencial. Si no ens una llengua per a expressar-te no pots tirar endavant. Potser la terra és molt fèrtil. En qualsevol cas hi ha ara un bon planter d'autors. L'altre dia vaig assistir al teatre Olímpia d'Oliva a la presentació d'un llibre de poesia d'una xica joveníssima, Gregori (Àngels). Estava el teatre de gom a gom [...] El llibre ja estava en la segona edició i la poesia és minoritària. Això vol dir alguna cosa.

(Ferran Bono. El País, 4 de març de 2004)