Hi ha un aspecte poc estudiat i amb prou feines esbossat en la vida, curta al cap i a la fi, però al mateix temps intensa, d'Andreu Nin: la seva qualitat d'intel·lectual. És cert que tot parteix d'un fet bàsic: en Nin no va ser un intel·lectual que milités en el moviment revolucionari, sinó més aviat i per damunt de tot un revolucionari que per la seva cultura, les seves dots d'escriptor i els seus atributs d'orador pot i ha de ser considerat també com un intel·lectual. A més, l'acció política, millor dit, la militància en una organització obrera, sol amagar la majoria de les vegades la vàlua intel·lectual d'aquells que prefereixen compartir l'acció revolucionària dels treballadors.

El fet val la pena de ser exposat perquè, en general, l'intel·lectual —particularment l'intel·lectual espanyol— ha estat gairebé sempre reaci a participar activament en política, ja que preferia i prefereix mantenir-se per damunt dels partits, en particular dels partits obrers, com si aspiressin a situar-se més enllà del bé i del mal, la qual cosa no deixa de ser una manera de viure al marge de tot. Imitar l'estilista és aïllar-se i desinteressar-se dels altres. En canvi en l'Andreu Nin va predominar des de la seva primera joventut la seva clara vocació política —per deure moral, i no per ambició o simple diversió— i el seu activisme, la qual cosa va provocar que els seus dots intel·lectuals quedessin relegats a un segon pla.

(Ignacio Iglesias: "Andreu Nin: revolucionari i intel·lectual", dins del llibre Andreu Nin. Barcelona: Columna, 1994, p. 27)

* * *

Sense cap mena de dubte, tant a nivell polític com des d'una perspectiva ideològica, Nin representa un dels exponents més lúcids —si no el més lúcid— del marxisme hispànic en el decurs de la primera meitat del segle XX. Ja hem vist com políticament anava concretant les línies estratègiques i tàctiques de la política que defensava, a partir d'una anàlisi constant de la realitat, efectuada metodològicament a través d'uns pressupòsits dialèctics i d'una concepció de classe molt definida. És cert que la seva capacitat analítica no el menava a interpretacions originals, i que aquestes sempre parteixen d'una estratègia general que, per la seva banda, Nin no feia més que assimilar a la seva pròpia capacitat intel·lectual.

Per aquesta raó, el pensament de Nin no es presenta com una entitat independent, més o menys monolítica i factible de valorar en una perspectiva concreta. En primer lloc, quan Nin elabora teoria política ho fa en funció del seu programa d'actuació, d'un pragmatisme polític que representa una de les característiques fonamentals de la seva participació en el moviment obrer. És important tenir en compte aquesta qüestió, en tant que va limitar la realització i el desenvolupament d'una activitat intel·lectual intensa. Projectes que havia pensat portar a terme, com per exemple el seu llibre sobre Salvador Seguí, "el Noi del Sucre", que havia anunciat en algunes ocasions, es van acabar convertint en meres entelèquies. Pensem que en la història mateixa del pensament marxista, les grans obres històriques han estat elaborades en moments d'inactivitat política dels seus autors. Des de Marx a Althusser això representa una pauta fàcilment verificable. Marx va escriure El Capital en un moment de relaxament en les seves tasques organitzatives del moviment obrer internacional. Les obres de contingut ideològic més dens de Lenin foren escrites durant les èpoques dels seus repetits exilis, abans de la revolució d'octubre de 1917. I potser avui no podríem parlar de pensament gramscià, si Gramsci no hagués passat durant onze anys per les presons feixistes de Roma, apartat de la política activa.

Pel que fa a Nin, només trobem un període de temps que va romandre involuntàriament apartat de l'activitat política. Foren els darrers anys de la seva estada a Moscou. Per bé que en condicions objectives i subjectives poc propícies per al desenvolupament d'una activitat teòrica, Nin va aprofitar aquesta temporada per treballar en les seves obres teòriques més importants, obres teòriques que, insisteixo, sempre posseeixen una vessant pràctica inalienable. Per bé que la majoria d'aquestes obres van aparèixer a Espanya alguns anys després, sens dubte, la seva elaboració o almenys la preelaboració daten d'aquest període.

Com ja he dit, el pensament de Nin, tal i com apareix a les seves obres de producció teòrica, no representa una aportació original dins del marxisme, ni un tot orgànic o doctrinari homogeni i fàcil d'estudiar com a tal. En la majoria de les seves obres, Nin partia de pressupòsits ideològics fixats i definits per Marx, Lenin o Trotski per tal de desenvolupar-los, tot analitzant les seves característiques més importants. En aquest aspecte, podem valorar la tasca de Nin com a autènticament original, en tant que molts dels seus estudis són inèdits dins de la literatura marxista. I això sol ja representa una aportació important.

(Pelai Pagès. Andeu Nin: una vida al servei de la classe obrera. Barcelona: Laertes, 2009, p. 325-326)