Autors i Autores

Miquel de Palol i Felip
1885-1965

Comentaris d'obra

"Camí de llum -subtitulada Narracions d'un crepuscle potser per deixar constància de la seva voluntat d'allunyament dels convencionalismes de la novel·la tradicional- se situa en els camins oberts en la narrativa pel Simbolisme. Palol hi aplica els recursos del llenguatge poètic i intenta presentar la vivència de la realitat abans que la realitat mateixa. Ha escrit Alan Yates sobre aquest aspecte: "El novel·lista empra mitjos tons, evocacions fonedisses, al·lusions i silencis, la sinestèsia ("aroma blanca... com un record"), ecos febles, mots exòtics ("cambra miosòtica") i una decoració artificial i sumptuosa (les festes galanes, la casa aristocràtica de Dama Catalina a l'illa exòtica on mor Maria). L'orquestració d'aquests recursos vol produir un ambient enrarit i misteriós, voluptuosament dolorós, com una projecció de la interioritat dels personatges." En efecte, la novel.la es composa d'un conjunt de sensacions interioritzades tendents a suggerir l'imprecís de l'experiència interior. S'aproxima, d'aquesta manera, a aquell tipus de literatura que intenta situar-se en el domini afectiu, el territori psíquic de l'afectivitat, de la sensibilitat, de la suggestió, que, en tant que "memòria afectiva", havia estat teoritzat com a independent de l'intel·lecte per Théodule Ribot, un pensador que exercí una forta influència sobre la poètica simbolista, les teories del qual desembocaren en Proust."

(Jordi Castellanos: "La novel·la modernista", dins Riquer, Comas, Molas, Història de la Literatura Catalana, v. 8. Barcelona: Ariel, 1986, p. 541)

* * *

"Pel que jo he pogut sentir -i suposo que a gairebé tothom pot succeir el mateix-, l'avi és, per als infants, un ser una mica incomprensible. Pensen que deu ser més que el pare en saber i en poder -i, per tant, més venerable-, però al mateix temps, esdevé més fàcil, més a prop seu, fins gairebé convertir-se en un dels millors amics que tenen. Ah, però quina desil·lusió, quin mal record, pot deixar un home que no respon a aquestes qualitats, o per no haver conviscut amb nosaltres, o per reservar, dins la seva superioritat jeràrquica, totes les tendreses i totes les confidències que l'infant espera. Per això, per parlar amb ells, cal desfer-se de la prosopopeia de patriarca i parlar-los, també, com un infant. Jo no sé si sabré fer-ho. A mi m'era molt plaent que ho fessin."

(Miquel de Palol i Felip: "Prefaci" dins Girona i jo. Barcelona: Tanagra, 1991)

* * *

"Del grup [de Girona], Miquel de Palol és, sens dubte, el poeta més significatiu. Format, fonamentalment, dins el simbolisme, tot i la seva evolució posterior, conservarà sempre una concepció de la poesia com a formalització d'una atmosfera interior, a la recerca de la plasmació de l'estat anímic en la difusa musicalitat dels mots. El seu primer llibre, Roses, (1905), tot i que és un recull força divers, se situa clarament dins la tradició del simbolisme decadentista. Hereu de Baudelaire i de Verlaine, Palol fa de la seva poesia una evocació, fonamentalment de paisatges interiors (Hivernal, Sonatina) o de situacions, d'escenes, que li permeten suggerir el sentiment tot just insinuat, el misteri només entrevist, la nostàlgia pressentida. "

(Jordi Castellanos: "La poesia modernista", dins Riquer, Comas, Molas, Història de la Literatura Catalana, v. 8. Barcelona: Ariel, 1986, p. 320)