—Quina és, al seu parer, l'actual situació de les llengües minoritàries a l'Estat espanyol?
—S'ha avançat considerablement en tots els aspectes relacionats amb l'ensenyament; no tant en l'ús públic de les respectives llengües.

—I dins d'aquest context, quina és la situació actual del català?
—La reflexió anterior és vàlida també per al català. Al País Valencià concretament el seu ús no ha estat suficientment incentivat per l'administració pública i el resultat és que, de totes les autonomies amb llengua diferent a la castellana, la valenciana és la que menys s'ha distingit per les seues mesures a favor de la llengua pròpia i la que més ràpidament està dilapidant una cultura i una llengua diferenciades amb un ús públic cada vegada més limitat i restringit.

—Com creu que pot afectar el procés d'unificació europea a les llengües minoritàries?
—Si el procés d'unificació condueix a una Europa de les regions i de les nacionalitats, les llengües d'àmbit restringit hi han de tenir el seu lloc sense cap mena de dubte: l’Europa unida hauria de ser també l'Europa del suec, del noruec, del finlandès o suomi, del danès, de l'holandès, del grec; i en un futur ben pròxim la de l'eslovè, el txec, l'eslovac, el lituà, l'estonià, etc. I hauria de ser també l'Europa del català, el gal·lès, el basc i altres llengües sense estat.

—La irrupció de les noves tecnologies i l’ús creixent de l'anglès, com poden afectar la salut del català?
—No vull fer profetisme ni menys encara catastrofisme, però sembla evident que l'anglès s'està convertint ja en una mena de koiné o lingua franca imprescindible per a les relacions tecnològiques i científiques i cada vegada més per a pràcticament totes les manifestacions de la cultura. Ara per ara el present parla anglès i això augura un pròxim futur cada vegada més anglòfon. El problema precisament és saber en quin lloc quedaran les altres llengües.

—Avui diumenge se celebra la Festa per la Llengua. Com valora iniciatives com aquesta o com la del premi Sambori, en el qual han participat uns 14.000 xiquets i xiquetes valencians? I quin paper ha de jugar l'escola en el procés de recuperació de la llengua?
—Tant la Festa per la Llengua com el premi Sambori són mostres de la nostra voluntat de futur. Una administració pública coherent amb els interessos i la cultura del valencians hauria de promocionar i subvencionar aquests actes i manifestacions. Pel que fa a l’escola ha de jugar un paper imprescindible per al coneixement i manteniment de la llengua. És una de les poques esperances.

—Durant el franquisme, a les aules es castigava l'ús del català, però, en canvi, als patis dels col·legis no se sentia cap més llengua; actualment, augmenta cada dia el nombre de xiquets escolaritzats en català, però als patis s'escolta preferentment el castellà...
—Les causes d’aquest fet són múltiples i difícils: la presència massiva d'uns mitjans de comunicació bàsicament en castellà: televisió, premsa, ràdio, cinema, etc. Una vida oficial i pública que es fa en castellà: la llengua pròpia, encara que ensenyada i usada a les aules, queda en la pràctica confinada a un ús privat.

—Parlem de literatura: el 90 % dels escriptors valencians utilitzen habitualment com a llengua de creació el català; en canvi, el 90 % dels lectors valencians lligen habitualment (o exclusivament) en castellà. Quin futur li espera a una literatura que es mou en un context així?
—Un futur ben difícil. Més difícil encara que el seu present. Però, tot està relacionat. Si l'administració autònoma (i també l'Estat) no fa el gran esforç de protecció a tots els nivells de la pròpia cultura i de la pròpia llengua, els seus dies estan pràcticament comptats. Això vol dir que tenim unes administracions públiques que no tenen en compte el passat i el present del nostre poble, que no respecten la cultura, que no tenen el més mínim interès pel nostre futur.

—En els primers anys de la Transició, es va estimular la producció literària en català al País Valencià en la creença que, a mesura que els xiquets i xiquetes escolaritzats en català s'anaren incorporant al mercat, aniria creixent també el nombre de lectors en català. Tanmateix, en l’actualitat, els llibreters es queixen que, quan els joves deixen l'escola i l'institut (i per tant les lectures obligatòries), es converteixen en lectors de literatura en castellà...
—Tot està ben relacionat. La base fonamental és fer que la llengua siga necessària i que s'use a tot arreu i en totes les situacions. Mentre això no siga una realitat, la literatura, les edicions en català, la lectura i l'ensenyament no seran més que intents, ben lloables, de retrassar un imparable procés de substitució lingüística i cultural.

—La nostra literatura té, doncs, una dependència massa gran de les lectures obligatòries? I afecta aquest fet a la seua qualitat?
—Aquesta dependència afecta sense dubte la qualitat de les obres literàries, perquè l'escriptor pensa ja en un producte que puga ser acceptat sense problemes pels editors: un número no massa elevat de pàgines, uns temes que puguen ser fàcilment digerits pels professors i els seus alumnes, etc. Tota una sèrie de condicionaments que fan que la nostra literatura actual siga en general, llevat d'escasses excepcions, repetitiva i poc innovadora.

—Els gallecs i els bascos, actualment, exporten literatura; per què nosaltres no (o en tan escàs grau)? No tenim qualitat suficient?
—No es tracta exclusivament de qualitat que pense que la hi ha en la literatura catalana actual; cal tenir també en compte les modes i les tendències i el fet que alguns excel·lents escriptors gallecs i bascos han sabut donar a les seues obres un aire de (pos)modernitat que els nostres escriptors no han trobat o no han volgut buscar.

—Com s'explica que hi haja encara tantes dificultats perquè les editorials valencianes penetren en els mercats català i balear i viceversa?
—Les raons probablement són múltiples: tres diferents administracions, ben sovint poc coincidents pel que fa als temes culturals i literaris; un ensenyament que no té massa en compte la riquesa i les particularitats lingüístiques de les diferents regions; un evident xovinisme d'alguns sectors culturals del Principat (o de les Illes i del País Valencià, encara que en menor escala); una escassa consciència d'unitat lingüística, etc.

—Durant la Transició, es va renunciar a la bandera i al nom a canvi de mantenir la llengua al marge de discussió. Estem ara en el camí de renunciar també a aquest element per la via dels fets consumats?
—És un perill evident aquest. Anem de renúncia en renúncia a canvi de no-res. La darrera és la llengua, la unitat de la llengua i el manteniment de la llengua com a vehicle de cultura i com a símbol més representatiu de la nostra identitat com a poble.

—Quin paper pot jugar (o ha de jugar) l'Acadèmia Valenciana de la Llengua en aquest procés?
—L'Acadèmia Valenciana de la Llengua que vol crear Zaplana amb la complicitat d'alguns sectors de la suposada "progressia" valenciana. El paper d'aquesta Acadèmia —innecessària com és, redundant en el millor dels casos— pot ser nefast, el sancionament de les diferències, petites diferències al principi, que poden conduir al trencament amb la llengua comuna."

(Vicent Usó i Mezquita: "El valencià és minoritari i està poc incentivat", Cuadernos, Mediterráneo (Castelló), 9 d'abril de 2000)