ROSA MORENT

Il·lusió que m'abrigaves l'ànima
amb un teixit de llum nusat de joia,
vist a través del teu filat se'm feia
tan avinent l'amor i tan benigne,
que ja les mans bullien de sa febre.

I, tot el que hi ha en mi de carn i flama,
l'anhel com un gran vent ho removia.

Aquest poder, aquest poder maligne
del desencís que em va tallant els nusos,
qui l'ha aixecat, quina hora me'l portava?

Cau als meus peus la il·lusió desfeta.
I amor va defallint com una rosa
que ans de morir, la glacial bravada
sent de la mort, en caure-li una fulla.

INCERTESA

El teu record, m'és ara un pebeter
tot cisellat de joia i d'esperança.
Prò els torterols de fum qui me'ls reté,
que munten amb recança?...
Fum vacil·lant i dens —nuvolet gris—
ets boira de captard, o matinada?
Auguri d'un amor esborradís,
o d'una amor ressuscitada?...

(Poemes. Barcelona: La Revista, 1931)

* * *

TERRA DE VENT

Terra del bell reposar
i de frisances despertes,

Empordà,
planter d’ànimes obertes!

Clarors i esbatanament
—mel i sal de Grècia antiga—
a ta bellesa present
la del passat s'entrelliga.

Tu em duus, jo al cor t'he posat,
ensems amador i amada.
Terra del cel esventat,
terra de l'ampla abraçada.

                                    1928

EL TOMB DELS DIES

Albada. No claror, sinó promesa
de llum.
Alba distant que ets un foc i un perfum,
i ets vel o xarxa encesa
trenada d'esperances i neguits.
Alba que en el morir de tantes nits
saps posar-hi l'esclat de tantes roses...
Ara has tornat totes mes nits flairoses.

Matí. Riure del sol victoriós
per sobre de les ombres ajaçades.
Matí triomfant: arriben les clarors
com veles desplegades
al cel i al vent.
Hi ha un tremolor de joia renaixent
en cada flor i en cada branca nua,
i en el més fi parlar que s'insinua
totes les veus tenen ressò de cant.
Oh dematí, mon dematí radiant!

Tarda. Desmai de llum, victòria impia
de la nit que ans d'encendre els seus fanals
apaga d'un a un els cirials
del dia,
i després torna al món.
Oh quina bella ruta s'ha triada
la nit pel seu retorn!

Guarnida de tenebra i enflocada
de gallarets de por i cançons morents
de quietuds i d'esgarrifaments
de campanada.
I ens ve la nit, i ens duu la gran desesma
dels núvols enfebrats,
que rutllen sobre els cims encaputxats
de lliris i violes de Quaresma.

(Terra de vent. Segon llibre de poemes. Barcelona: La Revista, 1936)

* * *

AMOR D'ESBARZERAR

Damunt els arços de dures espines passa l’Inefable.
No munten encara dels marges les blaves aromes,
ni emplena les flonges prades el suau exèrcit
de les margarides.

Lluny, endins de la plana (com brillen les neus en la serra!)
les tristes branques esperen una neu més viva.
Molt tristes veus et criden, en la plana nua,
lenta primavera.

Vindràs precedida de dolces pluges i brises
marines, oh tu, la bella que adoren els arços!
Vindràs per encendre damunt les dures espines
flames oloroses.
 

PÀL·LIDA OFRENA

Voldria dir: “Ara mos somnis són
tan purs com ma primera albada.”
Planes de neu inviolada,
músiques d’intraduïbles sons.

Tan purs. I sentiria el pas
fugaç de primaveres impossibles
que arriben amb llurs roses invisibles
a l’illa dels meus pobres roserars.

I sentiria en grisos cels, sonor
i ardent, el vol de triomfals aloses.
Voldria dir: “Abrandament d’amor
ja no, tal volta un defallir de roses.”

M’ofrenaran llurs calzes resplendents,
melancolia pàl·lida en el vent.
 

AMETLLER EN LA BOIRA

Veig, oh prodigi!, en la malenconia
de l’alba nua la fràgil beutat;
veig la tan bella. En el matí gelat,
on és el goig que t’emmirallaria?

Qui, tremolós, et desfarà les gales
petita esposa? En el matí tan pur,
blancor de gebre, fugitives ales,
llit nupcial d’atzur.

En va l’esperes ton amor de l’alba,
petita verge! en aquesta hora balba
et vas morint pia i calladament.

Retorna el somni d’on eixires. Vola!
Ja el dolç verger, planyent ta mort, s’endola
amb boirines d’argent.
 

EXPECTANT

Consirós rossinyol davant la mar espera,
solitari, la nau que guarda son tresor:
melodiosa estrofa fugissera
i, secreta, aquella cambra d’amor.

Davant la mar voluble, que s’exalta;
femenina, s’agença amb maragdes i or
i, de sobte enfollint-se, el bru rocam assalta
amb cantúria i blanquíssim furor.

S’asserena la mar i, de sota la muda
harmonia dels astres, la nau va perduda
a mercè de l’onada i l’atzar.

Solitari! retorna al teu cant, a l’antiga
melodia dels astres damunt la garriga,
al suau pleniluni que daura el pinar.

(Amor d'esbarzerar, recull inèdit, 1940-1946)