Autors i Autores

Sebastià Portell

Entrevistes

Al llibre citau un poeta que diu que sense haver-ho fet no es pot escriure en català. Quines són les figures imprescindibles que marca el cànon literari català, i per què?
Pla o Rodoreda en són dues de les grans figures. El cànon de la literatura catalana ha pecat de barcelonisme, de masclisme i de complex d’inferioritat; hi ha una gran obsessió per l’obra ben feta, perfecta. El resultat d’això és que a la col·lecció de les Millors Obres de la Literatura Catalana (MOLC) hi ha poques dones, pocs illencs i no hi ha representació racial. No hi és Guillem d’Efak, i això que va passar per Barcelona, era prolífic i té obres de molt bona qualitat. El cànon fa que assumim la subjectivitat: hem donat per bones i universals llistes que han fet persones, i ens hem oblidat que les han fet persones i que s’han de poder debatre o impugnar.

(Clàudia Darder: «Sebastià Portell: "El cànon de la literatura catalana ha pecat de barcelonisme, masclisme i complex d’inferioritat"», Ara Llibres, 25 de febrer del 2021. En línia)

* * *

Quin va ser l'últim cop que vas llegir el que realment et venia de gust?
Aquesta és precisament la pregunta que intent respondre en el llibre. Vivim en una societat que té unes dinàmiques pagades amb la pressa i el postureig, basada en el consum, i aquest no és el millor marc mental per parlar de cultura. M'agrada molt més parlar de llibertat, de descobriment i d'autodeterminació; perquè també existeix una autodeterminació lectora i d'escriptura. 'Les nenes que llegien al lavabo' m'ha ajudat molt a entendre per què no llegia el que realment em venia de gust, així com a posar-hi remei. Just avui he acabat un llibre que m'ha agradat moltíssim, 'Una habitació amb vistes' d'E.M. Forster, que acaba de publicar Viena Edicions amb la traducció de Xavier Zambrano. Ha estat deliciós. En uns dies de voràgine abans de Sant Jordi ha sigut com estar de vacances.

(Roser Regolf: «Sebastià Portell: "Són els lectors els qui desxifren i reescriuen els llibres"», Surtdecasa.cat, 22 d'abril del 2021. En línia)

* * *

Tot i la teva joventut, escrius un llibre que es pot llegir com una autobiografia lectora.
—El llibre assumeix molta subjectivitat i és fill d'una època i d'una experiència. Sempre dic que perseguia escriure una cosa caòtica i fortuïta i que es llegís com a tal.

D'on surt la proposta?
—Va ser un encàrrec d'Ara Llibres. Volien un assaig, però em van fer un encàrrec obert. No em van fer cap suggeriment temàtic ni cap indicació. Sabien que estava escrivint una novel·la, en què continuu treballant, i volien un tema de no-ficció. Els vaig proposar aquesta idea de la llibertat lectora i l'escriptura, perquè del no-res no podia treure un assaig. Havia de ser alguna cosa que em preocupés i em vaig adonar, mirant els meus escrits a premsa, que hi havia el tret comú de la raresa i la intersecció que es crea entre aquesta i la lectura i l'escriptura.

(Joan Safont: «Sebastià Portell: "No m'importaria que el llegir em fes perdre l'escriure"», El Nacional.cat, 30 de maig del 2021. En línia)

* * *

És jove, de somriure encomanadís i una de les sensacions literàries dels darrers temps. Guanyador del premi al Creador de l'any 2016 que concedeixen els lectors de Time Out, Sebastià Portell (Ses Salines, 1992) s'ha confirmat com una de les veus catalanes que caldrà seguir de ben a prop en un futur, gràcies a l'èxit d'una novel·la fulgurant, El dia que va morir David Bowie (LaBreu). De ritme frenètic i odissea generacional, de retops contents amb la tradició, una obra que transcorre en només quinze minuts. Això sí, sense treva.

(Esteve Plantada: «Sebastià Portell: "Tendeixo al cinisme i a la ironia per fugir del dolor"», Nació digital, 12 de febrer del 2017. En línia)