"En Pous i Pagès s'envolta habitualment d'una aurèola de moralista. El valor que dóna al món natural i a la llibertat de l'individu condueix inevitablement a trobar suport en idees bàsiques inqüestionables, que es mantenen vives a la vida humana. Em refereixo a la idea del bé i de la pietat. Es feia la mateixa pregunta que Parsifal: Qui és bo? I al costat de la rebel·lió apareix un altre tret de la figura humana de Pous i Pagès: la pietat, que queda personalitzada en aquell conte de L'home bo, i que James Joyce definia a Retrat de l'artista adolescent, durant els mateixos anys de començament de segle, com el 'sentiment que paralitza l'ànim en presència de tot el que hi ha de greu i constant en els sofriments humans i uneix amb el ser pacient'.

El 1911 aporta altres aspectes. L'antiindustrialisme de la narrativa i de l'obra dramàtica es manté però tomba cap a uns temes conservadors, allunyats de la subversió. Com veurem, la seva millor obra, La vida i la mort d'en Jordi Fraginals, manté el valor de la Naturalesa ubicat al món rural, al costat del poder de la voluntat de fer-se el propi destí, però l'esperit llibertari ha desaparegut. Queda clar que l'alternativa que en Jordi Fraginals significa no és ni a la ciutat industrial ni al món tradicional i pairal. L'alternativa és encara a la terra però amb profunds canvis estructurals, Pous i Pagès aboca en el personatge tot el pòsit personal de 36 anys de vida. I crea un seu doble que havia de fugir durant la nit, incapaç de suportar la ferida de la vacuïtat que endevina en la pròpia vida."

(Maria A. Bosch. J. Pous i Pagès. Vida i obra. Figueres: Institut d'Estudis Empordanesos, 1997)

* * *

"No costa gaire de copsar en les primeres obres dramàtiques de Pous i Pagès la influència del teatre d'idees que Iglésias havia exposat en la seva personal versió catalana. […] Quan, el 1914, Pous i Pagès es mostrà crític i distanciat envers 'la seva producció destinada al teatre', no féu altra cosa que expressar una voluntat de rectificació ideològica i estètica que, a més, l'havia dut a reivindicar la comèdia com a gènere: 'Les asprors de la lluita han curtit el meu ànim i l'han predisposat per a contemplar amb serenitat, amb cert humor, les febleses humanes, les lluites de la vida. Per això, ara, el meu esperit se troba en el moment apte per a la comèdia'. I encara més: '(…) amb el ferm propòsit d'enriquir el teatre català, adaptant-hi aquells gèneres que encara no s'hi havien introduït, com, per exemple, la tragicomèdia'."

(Enric Gallén. "El Teatre Modernista. Josep Pous i Pagès", Història de la Literatura Catalana. Barcelona: Ariel, vol. 8, 1986, p. 405-413)

* * *

" [La vida i la mort d'en Jordi Fraginals] és una novel·la fins a un cert punt sorprenent perquè essent, com és, una novel·la 'de la voluntat', no participa –tret, potser, de la darrera part– dels trets típics de subjectivació narrativa que havia menat les altres novel·les contemporànies –des d'Els sots feréstecs fins a Solitud– a la ruptura amb el realisme i a la descomposició de l'estructura unitària. Cert que algunes de les característiques les conserva: l'obra s'estructura entorn de l'itinerari vital del protagonista i els personatges secundaris són simples complements que, acomplerta la funció que els pertoca, desapareixen; la llengua cerca àdhuc un ritme poètic, compassat. Però mai la suggestió del llenguatge adquireix prou autonomia com per desintegrar la narració. La vida i la mort d'en Jordi Fraginals és una obra unitària, mesurada, programada en funció d'un missatge teòric que Pous i Pagès sap ben bé quin és. No apunta cap al més enllà –l'incommensurable o les profunditats de l'ànima– per captar-lo sintèticament, intuïtivament. Pous descriu una realitat concreta perquè sap perfectament què és el que vol dir. Per això Alan Yates la relacionava amb les tècniques del segle XIX. Car la realitat integral (el principi d'integritat és d'ascendència realista) que Pous vol presentar no li permet potenciar la intensitat que dominava la narrativa contemporània. Així ho declara a l'Advertiment preliminar que va escriure el 1926: vol allunyar-se tant de l'optimisme com del pessimisme i captar, doncs, 'la' veritat. Per això, la novel·la de Pous és un esforç per racionalitzar la realitat humana, per conèixer i controlar allò que se'ns escapa. Una actitud realista sobre un pensament filosòfic voluntarista, de base irracionalista. Un contrast que no sorprèn si n'intuïm la finalitat: Pous i Pagès ha escrit una gran novel·la didàctica –moralitzadora, en el bon sentit del terme– estretament lligada a les seves actituds polítiques i socials, com a home i com a intel·lectual. Ha subordinat l'art a l'ensenyament i, per això, en un clam de regeneració, ofereix un model de lluita i de superació humana per estigmatitzar el caos que ens envolta: l'individu –cadascun dels individus– és l'única arma que té la humanitat per construir-se la seva pròpia història."

(Jordi Castellanos. "Pròleg" a La vida i la mort d'en Jordi Fraginals. Barcelona: Edicions 62, 1979)

* * *

"Sensible a la moda literària, a la demanda del públic i, en definitiva, a les indicacions dels empresaris, l'obra dramàtica de Josep Pous i Pagès se'ns apareix avui altament influïda per les circumstàncies més immediates que la propiciaren. Dramaturg en exercici des de 1902 a 1930, Josep Pous i Pagès dóna a l'escenari més de vint títols, en tots els quals podem apreciar una notable claredat expositiva, traduïda en un recte descabdellament de l'anècdota, com s'escau a la seva pruïja de narrador. Amb el temps augmenta la seva preocupació per l'adequació del diàleg, que ha de matisar psicològicament els personatges, fins al punt que arriba a considerar-lo com el valor angular del seu teatre: 'la tècnica teatral no existeix. Hi ha la tècnica d'estructuració, de combinació, però tècnica teatral, no. Ja ho podeu dir ben alt, que jo no em cansaré de repetir-ho! El secret, la clau de l'èxit no radica sinó en el diàleg. No hi ha més tècnica teatral que un diàleg bell i viu'."

(Xavier Fàbregas. "El teatre de Josep Pous i Pagès. Monogràfic en el centenari de Pous i Pagès", Serra d'Or, núm. 165, juny del 1973, p. 19)

* * *

"Josep Pous i Pagès va ésser un gran periodista de combat. Potser avui algú enlluernat per la seva més llarga actuació com a escriptor, dramaturg i polític, podria pensar que la tasca que Pous i Pagès portà a terme dins la nostra premsa fou anecdòtica, i que la meva atenció envers ell sigui fruit de la passió per l'ofici comú. Però, sincerament, el meu afany con és d'aconseguir per a la professió a la qual estic donat un nom il·lustre més, sinó que neix tot simplement del desig de situar el literat i l'home d'acció pública en el seu món exacte, aquell en el qual pogué exercitar més bé les seves qualitats. I aquest món fou, sense cap dubte per a mi, el del periodisme, encara que el pas de Pous i Pagès hi resultés relativament breu i com preparatori d'activitats de volada més ampla. Possiblement ni l'interessat mateix no ho sabia; però l'esperit i la ploma de Pous i Pagès eren més indicats per explanar-se en periòdics, sota l'estímul de l'actualitat i de la polèmica amb persones reals, que no per conrear d'altres gèneres en què les idees han d'ésser expressades després d'haver imaginat prèviament personatges que semblin de carn i ossos. Al meu entendre, la lluita periodística era la seva lluita, i això ho he pogut confirmar últimament en llegir una bona quantitat dels articles que, sota la rúbrica 'tot passant', publicà a El Poble Català, periòdic en el qual efectuà la part més important de la seva activitat periodística."

(Josep M. Cadena. "Pous i Pagès, periodista a El Poble Català. Monogràfic en el centenari de Pous i Pagès", Serra d'Or (Barcelona), núm. 165, juny del 1973, p. 25)