Cada any es trobaven en conflicte igual, i eren inútils tots els esforços que feien per resoldre'l. Per molt que esmolessin l'enginy en la forma d'aprofitar la immensa grandària dels llits patriarcals, per més matalassos que estenguessin a terra i n'engruixissin la quantitat cada anyada, sempre era major la multitud dels qui acudien a festa, i sempre en quedava una colla sense acomodar, obligats a dormir amb un llençol a la palla.

Tota la nombrosa parentela, tant els qui eren de la pròpia sang dels Fraginals, com els entrats a la família pels casaments de les distintes branques, tots es reunien a la casa pairal, atrets pels àpats suculents i l'alegre gatzara. I, a la llista inacabable dels parents, s'hi ajuntava la multitud dels convidats, sia per raó d'amistosos lligams, sia per comunitat d'idees o coneixença de negoci.

Els de més lluny ja hi compareixien la vigília. De mitja tarda enllà, la costa que duia a mas Fraginals semblava talment el camí d'un aplec, de la llarga corrua de carros i tartanes que en pujava seguidament les giragonses. I els mossos no paraven d'aconduir els animals a la quadra, d'acomodar vehicles de tota mena sota del porxo.

De bon matí que ja havia arribat la cuinera. I tot seguit començava la matança, delmadora de corrals i galliners. La cuinera prenia sinistre semblant d'espoliari. Pertot arreu imatges de mort, sagnants despulles. Aquí un ànec, horrible i grotesc, que corria llevada la testa. Allà la sagnosa nuesa d'un conill, que, amb el ganivet entre les dents, acabava d'escorxar una de les mosses. D'altra banda l'escaïnar d'un pollastre, al qual passaven el ganivet pel coll. I pertot munts de plomes, entranyes encara calentes, pilots d'aviram amb els ventres oberts i les testes caigudes, esteses de pells que estrafeien en macabra forma la figura del cos que ja no cobrien. I damunt dels fogons, arborats d'un foc de fornal, les enormes cassoles i paelles roncaven i xiulaven follament, himne esbojarrat en celebració d'aquell carnatge.

Mentrestant el pastor, baixat expressament de la jaça per aquell menester, sacrificava al mig de l'era l'anyell més gras de la ramada, ofrena a la divinitat protectora de la golafreria.

A entrada de fosc arribava la cobla. Era vell costum, a mas Fraginals, de tenir músics llogats per a exclusiu divertiment dels hostes. Així tota la festa es passava en família, sense la molèstia d'haver de baixar al poble per a les balles.

L'obligació de divertir aquell públic reduït no resultava per això cap canongia. Els pobres músics no paraven de rascar i de bufar seguidament. Tot just arribats, així que saltaven de la tartana, ja havien de desembeinar els instruments a corre-cuita per anunciar, de cara a la vall, el començament de la festa. De baix del poble hi responia el trillejar de les campanes, l'espinguet de la cobla llogada pels pavordes, que seguia els carrers camí de l'església. I per tota la vall s'escampaven ressons de triomfal alegria.

(La vida i la mort d'en Jordi Fraginals. Barcelona: Societat Catalana d'Edicions, 1912)

* * *

Són les onze del matí. El sol bat de ple a l'eixida i entra de biaix per la finestra.

ESCENA I

JOANIC I PEPA

JOANIC entra per l'eixida acalorat, suant; veient que no hi ha ningú, crida. –Pepa! Pepa!
PEPA, de dins la cambra de dalt l'escala. –Què mana?
JOANIC. –Surt. (S'eixuga la suor).
PEPA, eixint de la cambra i baixant l'escala, amb molta alegria. –Què hi ha? Ja són aquí?
JOANIC, amoïnat, recant-li. –No els he vistos en part del món.
PEPA, sobtada per la nova, posant-se a plorar. –Ai, tristes de nosaltres!
JOANIC, sense convenciment, només per consolar-la. –Per això no et desesperis. Potser encara vinguin.
PEPA. –No, Joanic; ja me'n veig el desengany. Quan ara no són aquí, és que s'han repensat de casar-se. (Passa desconsolada cap a la taula.)
JOANIC. –No cridis el mal temps! Jo diria que no és home per fer aquests papers, en Cinto.
PEPA. –El cor no m'enganya, Joanic: ens deixaran plantades! I el dia mateix del casament per més pena. (Deixant-se anar en una cadira). Senyor! En quina vergonya ens haurem de veure jo i la noia! (Plora de colzes a la taula i la cara tapada amb el davantal).
JOANIC, després d'una pausa. –I bé: què en trauràs, de tirar el cap per les parets? El que hagi de ser serà per més que facis. Jo, de tu, miraria de prendre-m'ho resignadament, vingui el que vingui.
PEPA. –Això és bo per dir! Si tu estiguessis en aquests treballs…
JOANIC. –Em sembla que bé dec sentir-me'n: tant pel parentiu com per la voluntat que us porto.
PEPA. –Ai, Joanic! Que diferent de teves a meves!
JOANIC, ofès. –Pepa, això no és això! Ni a tu t'està bé que m'ho diguis ni jo m'ho mereixo. Qui t'ha fet de costat d'ençà que ets viuda? Si no t'he pogut ajudar amb diners, perquè passen alts, no compto que m'hagis trobat mai escàs ni en feina ni en passos.
PEPA, aixecant-se i eixugant-se els ulls.–Tens raó: perdona si t'he ofès. Ni sé què em dic de tan regirada. No t'ho pensis pas mai, que no et sento grat de tot el que has fet per mi i la noia. Molt i molt te'n sento.
JOANIC, una mica confós. –Bé, no n'hi ha per tant tampoc! El que surt de dins, ben sortit és i en paus.

(L'endemà de bodes. Barcelona: Llibreria italiana, 1904)