Ramon Solsona
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Comentaris d'obra

5. Cementiri de butxaca

"La obra de Ramon Solsona se ha desarrollado bajo el signo de la fragmentariedad y la transformación y no es raro que desde su primer libro haya asociado su manera de escribir con un calidoscopio. Sus dos principales novelas, Figures de calidoscopi (1989) y Les hores detingudes (1993), responden a estructuras recortadas y fluctuantes que van encajando las piezas como teselas de un mosaico. En el último de sus libros mayores, No tornarem mai més (1999), cuando la historia está ya explicada, el narrador gira el tubo y los pedazos de cristal forman nuevas simetrías (el caso de abuso de autoridad que ya conocemos por los soldados se vuelve a contar desde la perspectiva del cabo y del capitán). En Línia blava (2004) el vagón del metro es el observatorio en el que el narrador desgrana la vida de los pasajeros, explora el pasado y anticipa el futuro. A medida que suben y bajan en las estaciones, la narración va cambiando de geometría y densidad. Incluso en DG (1998), una novela-esperpento con un planteamiento más lineal, la historia empieza con un giro, que lleva a una maruja, la bomba Ruiz, a convertirse en Directora General de Felicitats Diverses de la Generalitat. Solsona ha escrito cuentos, dos volúmenes de artículos e incontables colaboraciones periodísticas en radio, televisión y prensa. Como otros autores catalanes es víctima de la angustia del éxito que le ha empujado a construir su trayectoria en una doble dirección, con obras de hondo calado argumental, constructivo y de lenguaje, y otras más livianas: una serie B para el gran público, basada en la facilidad de palabra, la imaginación y el ingenio. Aunque los mayores elogios le han venido por las obras del primer grupo, en las que profundiza en el conocimiento del alma humana enfrentada al enigma del tiempo, en sus últimas entregas la preocupación por llegar al máximo número de lectores le ha llevado a aflojar la tensión que era clave (para mí el mejor Solsona es el dramático, a pesar de algunos momentos muy graciosos de DG y del virtuosismo verbal de No tornarem mai més) y derivar sus argumentos hacia el folletín.

Cementiri de butxaca es un Solsona de serie B, muy dignamente escrito y perfectamente encajado en la tradición. En los años 30, Pere Calders fue uno de los máximos exponentes de un tipo de narrativa sucedánea de la literatura cosmopolita, que parodiaba los géneros, se reía del gran reportaje y del periodismo aventurero (además de Calders, lo practicaron Jordana, Trabal y Rodoreda)."

(Julià Guillamon. "Calaveras de calidoscopio", La vanguardia. Culturas, 15 de novembre de 2006, p. 9)

* * *

"I, tanmateix, què pretén expressar l'autor amb aquestes «tombes»? Contràriament al que podria semblar a primer cop d'ull, no és un llibre necrològic. EI leitmotiv de la tomba esdevé una ocasió per a tractar d'una manera oberta de la diversitat temàtica de la condició humana. En aquest punt, esdevenen importants els personatges. N'hi ha d'anònims, com la vigilant de museu que acabarà esdevenint la seva màxima atracció, al relat que obre el llibre, o l'exministre que serà víctima de la seva pròpia obra de govern. N'hi ha de coneguts, com Mozart, que serveix d'excusa per a elaborar una bonica reflexió sobre la vida i la música al planeta; com Lenin, al voltant de la tomba del qual s'estructura un original relat sobre les relacions amoroses; com Ceaucescu, amb el qual amb gran economia de recursos podem imaginar la vida a Bucarest sota el règim del dictador. Dit sigui de passada, la traducció romanesa del llibre va aparèixer publicada abans que la versió original en català. I, finalment, n'hi ha d'escriptors homenatjats. Des del meu punt de vista, en aquest apartat s'inscriuen alguns dels millors contes de l'obra. Citem «La tomba del compadre Juan», dedicat a Juan Villoro; «La tomba de les peònies», a Mercè Rodoreda, i, sobretot, «La vida pòstuma de Jesús Moncada», una peça magnífica tant per l'originalitat del plantejament com per la profunditat amb què recrea el món d'un dels autors més destacats en la narrativa catalana recent.

Tot plegat cristal·litza en la paradoxa com a recurs literari, sí, però també com a visió de la realitat. Perquè, al capdavall, Cementiri de butxaca ens planteja la dicotomia, d'una banda, de la complexitat de la realitat i, d'una altra, de la ment i els sentiments humans davant el pas del temps."

(Vicenç Llorca. "Ramon Solsona, Cementiri de butxaca", Serra d'Or, núm. 565, gener de 2007, p. 70)

* * *

"L'originalitat, el bon sentit de l'humor i la ironia de Lo Gaiter del Besos, pseudònim amb què Solsona va signar les poesies satíriques i humorístiques publicades al diari Avui entre 1987 i 1989, es respiren en cada racó d'aquest cementeri que convida a viure, i que ens recorda a estones la manera de fer del mestre Pere Calders. Es nota que l'autor s'ho ha passat tan bé escrivint el llibre com s'ho pot passar el lector llegint-lo, la qual cosa genera un curiós sentiment de complicitat entre ambdues parts. Certament, cadascun dels contes ens captiva l'atenció per la seva originalitat, l'estratègia narrativa de què fa ús i la manera amb que està resolt."

(Agnès Vidal. "Cementiri de butxaca, de Ramon Solsona", Lletra, desembre 2006-gener 2007)



--------------------