No és aquesta la primera vegada, i espero que no sigui l'última, que la meva afició a l'art, entenent-lo com a fenomen de creació i no de decoració, em porta a parlar d'Antoni Tàpies. En la meva vida de crític més o menys esporàdic, he de confessar que el meu contacte amb aquest artista ha estat sempre molt estimulant. El meu jove amic tenia la virtut de situar-me, i m'atreveixo a dir de situar-nos a tots, en aquell punt just en què el comentari evasiu es fa impossible. Vull dir que hi ha un moment en què l'obra d'art es planteja com una simple conseqüència, i llavors, això que se'n diu tan lleugerament comprendre-la, es converteix gairebé en un joc de societat. Hi ha, però, un altre moment -i aquest n'és un- en què l'obra d'art intercepta la nostra còmoda comprensió amb una veu esquerpa, difícil o planyent que ens deixa inermes davant de la seva abusiva, i per abusiva, incomprensible bellesa. Això d'incomprensible ve a tomb perquè no crec que en aquest procés de successiva il·luminació del món que implica qualsevol obra d'art que es crea, sigui possible de trobar-s'hi de cop. Els snobs poden imaginar que el més nou, l'última moda, el darrer crit, per dir-ho amb un gal·licisme, equival a la immortalitat. Jo, però, donaré la raó ara a aquells reticents que no cedeixen fins que no arriba l'hora del convenciment. En el contacte amb qualsevol altre home, hi ha sempre un perill de dissolució que solament els frívols poden acceptar sense angúnia. Jo sabia que si ell s'hi jugava el tot per tot, en un cert sentit jo també m'hi jugava el tot per tot. És per aquest motiu que la seva obra no va ésser mai una cosa agradable o còmoda per a mi. I encara avui, admirant-la fins al màxim, no ho és. Sospito que tampoc ho és per a ell mateix.

(Del llibre Entre les lletres i les arts. Barcelona: Joaquim Horta, 1957, p. 122-123)
 

* * *

Un viatge al Pròxim Orient sempre és causa d'entusiasme. Hi ha una idea molt fantàstica d'aquestes terres, que els viatgers, a partir del segle XVIII, contribuïren a escampar, i que encara ara qualsevol turista duu dins la imaginació. Aquesta idea, el romanticisme no va fer sinó agreujar-la amb el seu gust de la nota pintoresca, amb el seu deler de tota mena d'exotismes, oposant-la a la vida de les ciutats europees, que li semblava grisa, burgesa, materialista. L'anacronisme del gran Imperi turc, que en aquell temps ja rodolava pel pendent de la decadència que l'havia de menar a la crisi de la primera Guerra Mundial, es prestava a aquests jocs malabars de color capaços d'enlluernar les imaginacions més febrils. L'Imperi turc dominava tots aquests països que després havien de saltar a trossos. Grècia, el segle passat, amb el suport sentimental i efectiu fins a la mort de Lord Byron, i els països àrabs, dins l'actual, arran de l'aventura d'aquell ésser extraordinari, fantàstic, arqueòleg, místic i poeta que fou el coronel Lawrence. D'aquesta manera, el Pròxim Orient, que ara és en voga a la premsa a causa del petroli i de la topada dels nacionalismes que obliguen les grans potències a un joc continu, va ser per als nostres avis una imatge bàsicament nostàlgica de fumadors de narguil, d'odalisques i d'harems, de paradisos més o menys defesos i artificials. Encara ara, el basar, la indumentària a certs llocs, la persistència de modes de cultura, fan que aquesta estampa sigui vàlida i possible, i no dubto pas que continuï desvetllant la imaginació de molts. Jo no gosaria pas dir que és falsa, malgrat totes les seves deformacions, perquè sé massa bé que recolza sobre una realitat que durant segles es va arrossegar per aquest racó de món, deixant una empremta inesborrable damunt una terra abrusada i pacient que, d'altra banda, ja n'havia suportades moltes d'altres. Aquesta constatació, però, ens mena precisament en allò que volia insinuar de bon començament, és a dir, que el Pròxim Orient és un cúmul d'imatges superposades provinents de mons diferents, a vegades antagònics. A tots els països podem trobar traces de les civilitzacions successives. En aquest que aviat visitarem, però, el fenomen pren una violència màxima. [···]

(Del llibre Viatge a Orient. Barcelona: Tàber, 1969, p. 9-13)