—Tots els colors del vent és una novel·la històrica que desentranya una història d’amor actual truncada per fets que van ocórrer durant la Guerra Civil. El passat sempre torna?
—El passat ens acompanya. A vegades torna i a vegades, no. Ens pot marcar més o menys, depenent de com hagi estat i de les seves circumstàncies. Evidentment, en el cas de les vides de Marina i Alberto —els protagonistes de la novel·la—, el passat els marca i, a més, marca el de les seves famílies. Aquest fet influeix sobre la seva joventut i els impedeix viure la seva història d’amor amb plenitud. Quan es retroben, hi ha un intent de mirar d’acabar allò que no es va poder cloure. Aquí queda el dubte de si, de vegades, aquest intent de recuperar el passat pot ser factible o no perquè ja no som aquelles persones que érem. La protagonista es pregunta si existeix el destí, si les nostres vides estan marcades, què podríem fer per canviar els errors del passat i preguntar-nos què faríem si tinguéssim una altra vida per esmenar-los. Per això, la novel·la té un rerefons universal perquè parla d’ambicions, odis, frustracions, etc., que poden succeir en qualsevol fil argumental que succeeixi en qualsevol part del món.

—Hi barreges ficció i no-ficció, però està molt documentada, sobretot perquè hi apareixen informes i documentació real aconseguida a l’Ajuntament de la Sénia. T’hi has trobat alguna sorpresa que ha capgirat la teva intenció inicial en escriure la novel·la?
—Tot el que he trobat ha reafirmat el que ja sabia. La part històrica la sabia de fonts orals, però, de totes maneres, vaig anar a l’Ajuntament de la Sénia a buscar documentació. Els arxius van ser cremats abans de l’entrada dels nacionals al poble, i per això no vaig trobar gaire cosa, però vaig poder descobrir petites joies que per a mi van ser molt valuoses. Per exemple, el meu pare sempre deia que, entre les coses que van requisar a la meva família, hi havia una bicicleta que era de la meva tia i m’explicava que el seu iaio havia vist una xiqueta que la portava i li va anar a demanar que els la tornés. Vaig trobar que aquesta bicicleta apareix al llibre on consta tot el que havien requisat a les famílies que van haver de marxar del poble. Em va fer adonar de la realitat de tot el que m’havien explicat a casa, que moltes vegades et penses que no són res més que cabòries de vells.

—El llibre és una invitació a superar aquest passat que el temps, a vegades, s’encarrega de curar?
—Hi ha gent que pensa que aquestes coses és millor no destapar-les, però jo penso que n’hem de poder parlar amb naturalitat i no passar pàgina sense més ni més. Tampoc n’hem de treure un esperit de venjança, només acceptar-les tal com van passar. ‘Tots els colors del vent’ no és una novel·la política, simplement va sobre persones amb diferents tipus d’ambicions.

(Judit Monclús. “Tots els colors del vent no és una novel·la política, simplement va sobre persones amb diferents tipus d’ambicions”, Surtdecasa.cat, 2 de març de 2017. En línia)