Sobre El quadern de les vides perdudes

Una història emocionant, ben trenada i construïda, bastida sobre una prosa precisa i eficaç, crua i esborronadora quan toca, lírica en ocasions. Un artefacte, en el bon sentit, que transporta la producció de Silvestre Vilaplana –despatxada fins ara amb solvència i ofici– a un estadi superior.

(Xavier Aliaga. "Quadern de la decrepitud", Núvol, 12 de juny de 2012 [enllaç])

* * *

Sobre Els dimonis de Pandora

Es fa difícil dir on acaba la novel·la de terror i on comença la novel·la d'intriga. I, és potser, precisament això, el que és més innovador respecte d'altres obres en català (de misteri i d'intriga n'hi ha moltes, però de terror, certament poques). Sigui com sigui, es tracta d'un text que enganxarà a més d'un lector.

(Aurora Vall. Faristol núm 40, juny de 2001)

* * *

Sobre Les cendres del cavaller

És una novel·la que conté tots els elements necessaris, disposats molt correctament i amb les dosis justes, per atrapar el lector. El vessant cavalleresc de Martorell és reconstruït sàviament en la novel·la, el vessant literari només insinuat. Martorell és un bon personatge de ficció, tot i que ja és conscient a la novel·la que el seu llegat té un nom molt més perdurable que el de la seua pròpia nissaga: Tirant lo Blanc.

(Isabel Moll. Lletres Valencianes, núm. 13, tardor de 2004)

* * *

Escrita de forma amena i didàctica, és en efecte una contribució important per a divulgar la figura de Martorell.

(Rosa Maria Pinyol. La Vanguardia, 26 de maig de 2004)

* * *

Una bona novel·la per conèixer millor una època, un país i, sobretot, un home que ha passat a la història.

(Pere Martí i Bertran. Escola catalana, núm. 429, abril de 2006) 

* * *

Sobre Calendari de silencis

L'admirable domini de la paraula poètica, de força lírica i de personalitat singular, revelen la fermesa d'una trajectòria poètica fèrtil i perdurable.

(M.A. Francés. "La literatura catalana a les terres del sud", Revista El Tempir, núm. 19, gener-juny de 2001)

* * *

Sobre Aigües de clepsidra

L'obra de Silvestre Vilaplana presenta unes característiques que la individualitzen i la defineixen amb un estil que posseeix signes de maduresa poètica i una inspiració nodrida en les experiències viscudes i en els anhels.

(Lluís Ferri. Revista Festa, núm. 99, novembre de 1999)

* * *

Ens trobem davant d'una poesia madura, amb una veu pròpia i original, que sap assimilar perfectament lectures d'altres amb les pròpies vivències d'una manera senzilla i solemne, analítica i sintètica, contundent i emotiva.

(Lluís Alpera. Pròleg a Aigües de clepsidra, 1999)

* * *

Sobre Deserts

Silvestre Vilaplana s'enfonsa en les misèries provocades pels homes. Una reflexió sobre l'horror que han de patir algunes persones per tal d'aconseguir l'ansiejada felicitat.

(s/n. El Punt, juliol de 2005)

* * *

Sobre Els ossos soterrats
A mig camí entre la novel·la històrica i la criminal, Els ossos soterrats resulta una lectura que flueix amb una enorme naturalitat malgrat la duresa del tema, amb una trama perfectament lligada que fluctua entre dos temps narratius: el passat (el moment dels terribles fets) i el present, quan la néta d’un dels homes assassinats intenta trobar i enterrar com es mereixen les seves restes. 
 
(Anna Maria Villalonga. Núvol, 12 de setembre de 2016.)

* * *

Vilaplana no és un autor esporàdic, que fa anys que pica pedra i que persisteix en això d'escriure tastant gèneres i formats. Una de les seves característiques generals és la vocació de distreure, de crear unes trames amb unes estructures, personatges, situacions, diàlegs, ritme, etcètera, pensats per enganxar el lector i evitar, cosa que aconsegueix amb escreix, que el llibre, com se sol dir, et caigui de les mans. Tot plegat a base de feina.

(Lluís Llort. Caràcters, novembre 2021).

* * *

Sobre La mirada de l’impostor

Una història que impacta, un ordit absolutament ben travat, un rosari d’imatges poderoses, un polsim gòtic i també la nua revelació de les mentides imposades, de les cicatrius obertes, dels abismes que s’amaguen rere respectables façanes, del dolor que mai s’acaba, dels somnis esventrats… Del desenllaç no us en parlaré, n’hi ha prou amb dir que resulta ser tan absolutament colpidor com inesperadament coherent.

(Eduard Riudavets Florit. Setmanari El Iris, 4 d'agost de 2024)