Que els camins s'obren i es tanquen
ho vas aprendre amb la lentitud del vent.
Després, s'han canviat tantes paraules
que a penes l'ànima pot reconéixer el record.
Diguérem temps i ens contestà l'aurora
mostrant la fosca nuvolada que amagava.
Diguérem mar i el bes omplí d'escuma
els verals altius del teu cos insigne.
Diguérem mort i es féu present l'amical somrís
que davant nostre no encertàvem a esbrinar.

(De La senda de les hores. Barcelona: Columna, 1999)

* * *

El nostre és un llenguatge diferent,
escoltem les veus de les fulles caigudes,
del vent fustigant amb delectança la primavera,
del roquissar moribund front a les ones.
Sabem de l'enveja pregona de les roses,
del treballar infest de les arnes i dels llops,
i comprenem la tristesa dels ponents
i la impúdica exhibició de les albes.
L'idioma del tot cisella els colors,
perdona l'acerba melodia dels astres
i no aspira a un futur que no li pertany.

(D'Els colors del vent. Badalona: Omicron, 2005)

* * *

DANSA 

Ens despullàvem en un joc premeditat,
sorprenent miratges de llum blanca,
territoris de carícia, dolces estepes d'èter.
Tot separava i bastia l’urpa oberta del desig.
S'adorm el temps en els teus cabells
en una alquímia de prodigis impossibles;
s'allunya el fred en els dibuixos de les mans,
en l'oferta geografia que ara em mostres.

(De Partitures perdudes. València: Editorial 3i4, 2007)

* * *

XV

Si te'n vas per passadissos d'enyor,
la pluja ja no serà un vidre que s'enlaira.
S'enfonsaran les lletres en els arcans de la pols,
en l'oblidat gest de cada malenconia erma
d'un mar sense estius i sense veles llunyanes.
Si te'n fuges pels rocosos alens de la dama,
amputarem el silenci amb el rogall inacabable
de tots el vents i de totes les quimeres perdudes.

(De Bagatge de tenebres)