Em va identificar de seguida: jo era el Tomàs de cal Mostatxo, havia estat molt amic del meu pare, en pas descans. I prou se'n recordava, de la meva mare, tan bona cuinera, pobra dona. Havia estat un munt de vegades a casa meva, va afegir, segur que jo no me'n recordava, era un marrec que no aixecava un pam de terra. Va demanar per l'oncle. Va fent. I tan callat com sempre, imaginava, coi d'home. Millor no dir re que no pas parlar massa, va dir amb una rialla. Va deixar el xapo a un costat. Ens va convidar a passar dins, que a fora ens torraríem. Vam entrar a la cuina. Amb els porticons ben tancats s'hi estava prou bé. Va treure una Xibeca de la nevera i un tros de llangonissa de porc fer. Estava al corrent de tot, i no em va sorprendre. El preocupava el que estava passant. Em va assegurar que no hi tenien re a veure, segur que ja m'ho havia dit el Gispert. Però el fet de no participar-hi no volia dir que no els afectés. Els podia fer molt de mal, però no tenien cap marge de maniobra, es va lamentar. Pel que havien pogut saber, era una operació molt ben organitzada. De professionals, amb una bona colla de gent involucrada, i dels que en tenen els ous pelats, de passar coses. Re d'aprenents ni de passerells. I això els feia por. No era gens habitual remenar armes, i menys encara a aquesta escala.

(Fragment d'Obaga. Barcelona: La Magrana, 2003, p. 45-46)

* * *

PRIMO

El que és l'incipit o per on es comença

En nom de Déu lo Pare omnipotent, del Crist que ens redimia i de l'excels Paraclet. Au. Amén. Ja està. Que a partir d'ara ens empari la Trinitat, si existeix, si pot i si vol, ni que sigui només al llarg d'aquesta crònica on apareixeran molts homes que, a l'hora esmolada de la veritat, no van tenir la seva protecció i que avui paguen els seus pecats a l'infern o gaudeixen d'eterna benaurança al paradís.
Començo a escriure el segon dia de les calendes de juny de l'any divuitè del regnat del rei Robert, fill i hereu d'Hug dit el Capet. Ja són anys, divuit, els de Robert, rei dels francs. No sé gran cosa sobre ell. És gras com un bou, sua llard i li agraden les dones, i diuen que està casat amb tres a la vegada, com si fos un alfaquí dels ismaelites, malgrat les queixes de bisbes i fins i tot les protestes del papa Gerbert, que li ha enviat missatgers i requisitòries d'excomunió, de les quals no n'ha fet mai cap cas. Podria ser veritat, o invenció de maldients. Diuen els que hi han tingut tractes que els reis no hi són ben bé tots, que com més ens enfilem per les escales de la noblesa, menys homes virtuosos s'hi troben, i que els vicis i la vida còmoda els estoven el bon criteri, fins a convertir-los en criatures fades, sense voluntat. I quan el rei Robert es mori, podran passar ben bé cinc o sis o set mesos abans no ens arribi la notícia, i llavors tindrem tot de documents que porten la data del regnat d'un rei difunt, cosa que no pot ser i és de mal averany.

(Fragment inicial de L'any dels francs. Barcelona: Columna, 2003, p. 8)

* * *

No m'ho diuen a la cara, però ho sé: en el seu lloc jo faria igual. Sóc conegut com el Viudo. Andreu el Vidu o el Vidu Boix, tres denominacions que s'apliquen de manera indistinta, intercanviable, independent de les persones i de les situacions. En el decurs d'una conversa simple poden utilitzar el meu nom i tots els malnoms saltant de l'un a l'altre: ho he pogut comprovar en retalls de frases caçades al vol. Segons els meus companys, la viudetat, la viudesa o com collons es digui aquest estat de la matèria és el tret més definitori de la meva existència. Segurament tenen raó: amb dues paraules són capaços de destil·lar tot un caràcter, una trajectòria vital. Andreu el Vidu. El Vidu Boix. El Vidu Andreu. I això que no m'hi repenjo. 

(Fragment de Blau de Prússia. Barcelona: Columna, 2006, p. 17-18)

* * *

AQUÍ RÀDIO ANDORRA

En comptes d'anar-se'n de cap al llit fa una mica de temps. Uns minuts abans de les tres torna a engegar la ràdio. Se sent la cadència final d'un mambo, que en apagar-se deixa un sorollet de fons estàtic, i de seguida s'encadena amb l'indicatiu musical que recorda un codi morse. «Aquí Ràdio Andorra, l'emissora del Principat d'Andorra». L'Esteve coneix la veu. Li fa un salt el cor, és Lola Céspedes, una mica més plena, més madura. Ai, Lola, que tots ens fem grans. Que ella cobreixi el torn de nit li sembla un excel·lent presagi. La Lola havia ocupat la mateixa franja horària durant els moments més foscos de la guerra, entre l'octubre del 1941 i el desembre del 1943.

(Fragment d'Els ambaixadors. Barcelona: Destino, 2014, p. 189-190).

* * *

Em vaig prendre un ansiolític. Dos, de fet. Em pensava que era capaç de prescindir-ne, després de tants anys, però des que em van malferir, l'ànima m'havia quedat tocada i aquelles pastilletes eren com un salvavides. Era com si hagués tornat als temps de l'accident en què es va morir la Mònica, com si hagués tornat a la casella de sortida d'un joc de l'oca idiota i pervers. Em sentia vulnerable, fràgil, i el suport químic me n'esmorteïa els símptomes. Podia respirar una altra vegada amb normalitat, s'afluixava el nus que se'm feia al pit. Els companys ho notaven. Sense haver-los de dir res sabien què estava passant, i que era millor fer veure que tot anava bé. M'asseia al meu despatx i deixava que el món girés sense tenir-me en compte. Ells anaven i venien i feien les seves trucades i gestions, i no em molestaven per a res. Captava les seves converses al vol, em consolava veure com el món no s'aturava per culpa de la meva incapacitat transitòria.

(Fragment de La Bíblia andorrana. Barcelona: Columna, 2015, p. 43-44)