"La novel·la s'inicia, precisament, amb la terrible notícia de l'accident que ha sofert el iot en el qual navegava, en solitari, el protagonista, un empresari amb fortuna en el món dels negocis però, tal com anirem descobrint, amb una vida afectiva complexa… Així, descobrirem tot un seguit d'emocions humanes que avancen entre la tendresa i l'amor, passant per la passió i el desig, fins arribar a l'orgull i l'arrogància…

[…] El nàufrag és una novel·la bastida a través de breus escenes, les que protagonitzen els seus personatges i de les quals el Joan Adell se serveix per tal d'indagar sense treva en la seva psicologia. És una novel·la en la qual el sexe actua com el motor que empeny la història, que mou els personatges, però en la qual l'autor ha desestimat la descripció d'aquestes escenes i del joc narratiu de l'erotisme. I en arribar al final, la sorpresa que estàvem esperant ens apareix amb un rondó que rebla el clau de les relacions de tota la història."

(Sílvia Romero: Caducitat immediata, maig 2008)
 

* * *
 

[I matarem els morts]. El mateix dia que Macià proclama la República Catalana, l'Andreu Burjacs, un exaltat obrer de disset anys de la fàbrica de teixits de Sarjau, espera a la plaça del poble que l'alcalde i els regidors surtin a la plaça per anunciar que el somni republicà s'ha estès arreu d'Espanya. Després de vuit mesos sense feina, aconsegueix de col·locar-se com a aprenent de mecànic en una altra fàbrica. Al cap de ben poc, la dona de l'amo s'hi fixa i li procura feines extres al jardí de casa seva i a la seva alcova. Al mateix temps, s'enamora d'Elisa, filla d'un firaire Valencià que està de passada per les festes del poble. La seva relació no resulta gens fàcil.

Novel·la d'ambientació i construcció de personatges (els secundaris, molt aconseguits) acuradíssims. Estil nerviüt, equilibri perfecte entre diàleg i narració, amb una omnisciència sòlida i creïble, sense escarafalls ni farbalans innecessaris. La correspondència entre els protagonistes contribueix a agilitzar la seqüència narrativa, i l'autor hi demostra un domini perfecte de l'estil epistolar i de la necessària varietat de registres

(Jordi Serra i Garrido: Revista Celobert, 10 d'octubre de 2010)
 

* * *

Al capvespre, el dia és ja sapient: se sap ja quasi fora del temps que li és concedit viure, a les portes d'un "futur que ja no li pertany", i alhora sap també –i amb transparència creixent– de tot el que ha anat vivint: de tot el que li queda en el record i va ocupant, com en un resum, les darreres pàgines del "llibre de les tardes", d'un llibre "que ja no cal llegir, de tan sabut". És sapient la vellesa: d'una vida plena, però també d'un "tu" que ja no hi és; d'un estiu, d'una canícula que no comptava les hores perquè les vivia com "el brogir eixelebrat de cigales embogides", però també d'un "parc d'hivern" que veu com la vida i la primavera de li'n fugen de l'ànima "arnada".

Aquest llibre, Tres estrelles Michelin, de Joan Adell (Blanes, La Selva, 1938), és ja transparent des del primer poema, "Canvi d'hora", fins i tot en la seua ambigüitat: l'hora perduda –avançada– "esmunyida entre els llençols" –és viscuda de forma oposada per la jove que, al tramvia, badalla "d'enyor del llit" i pel vell que, a la vorera, pensa sorneguerament que "avui no és mal dia per morir-se, que la mort arribarà una hora més tard". L'hora perduda és el hiatus entre el curs indiferent, inalterable, del temps –com "el sol que farà el se camí sense mirar-me"– i la enyorada però impossible permanència del jo i del seu món. Alhora, però, eixa hora perduda és també l'escletxa per on el jo entreveu i viu la seua permanència com repartida en els records i com recopilada i rellegida en el "llibre de les tardes", concisa imatge de la vellesa conscient.

Dir hora transparent és dir lucidesa; és veure, la vellesa, la seua pròpia invisibilitat, la seua quasi expulsió del temps, com la de les "rates disfressades d'homes" (al poema-xifra "Tres estrelles Michelin") que furguen en els contenidors i a les quals només els resten deixalles. Com deixalles són els estralls de la vida ("Carrer avall"), els de la misèria social ("Parc temàtic") o els de les derrotes de la història ("El jersei del mestre").

Tanmateix, la transparència –la lucidesa- vol dir, igualment, saber veure les "coses bones de la tardor", l'agredolç de les hores passades però amables, les "guspires de foc" en què va consumint-se l'alzina vella en la llar. Perquè, en el fons, i encara que tot va balmant-se –el jo, del tu; la natura, de l'home–, recordar, rellegir el llibre de la tarda és l'intent de retenir la imatge del que fou, de fer-la perdurar ni que siga en "els camps de romaní" del somni o en la "cara opaca d'un mirall esmicolat". Ser lúcid és, per fi, saber conservar i defensar, sencera i digna, la transparència interior, l'acceptació d'un ordre subtil on l'home està en pau amb ell mateix i amb el món, tot i l'inevitable punt de recança i de "vella i tossuda" displicència amb què el jo llegirà l'últim full del seu llibre de les tardes. Un ordre interior que, en el delicat equilibri d'alguns poemes finals (com ara "Les dotze van tocant", "Assaig de rèquiem", "Cançó de bressol" o "Un núvol") apunta a la infantesa, en el que té de permanència en el record i en el que té de projecció cap a un futur ("Avi, no et capfiquis, que el temps és etern"), com allò que salva els temps de tardor i els dóna sentit.

I tota aquesta radiografia vital la revela Joan Adell amb la precisió quirúrgica d'uns versos perfectament cisellats i d'un lèxic sense escarafalls ni verbositats banals, exacte, lluminós i viu. Un mestre. I un llibre de plena maduresa, de construcció clàssica, seré i bellíssim. Potser caldria llegir-lo, i rellegir-lo, amb música de Bach: per exemple, les Suites per a violoncel o El clave ben temperat. Si al lector li sembla.

(Antoni Ferrer: "L'hora transparent", Saó, novembre de 2012)