[...]

—Dius que ets un escriptor tardà... 
—Sí, i de vegades he pensat que s’hi m’hi hagués dedicat abans, potser hauria arribat a ser alguna cosa. Quan era petit i em preguntaven què volia ser, sempre deia: Manaia. Em feien una impressió molt engrescadora aquells homes disfressats de soldats romans en la processó de Setmana Santa. Passats uns anys, ja no em preguntaven què volia ser, però jo sí que m’ho preguntava a mi mateix i la resposta quasi sempre era fer una carrera de lletres. Per circumstàncies familiars, vaig fer una carrera de ciències, però tampoc no me’n penedeixo. Salvant totes les distàncies, aquests dies de l’any Pompeu Fabra, s’ha donat un relleu especial al fet que era químic o enginyer industrial. Tenia una formació de ciències. 

—Quin és el pròxim projecte? 
—Sempre tinc projectes, molts no arriben a cristal·litzar en res. Però penso molt poc en el meu futur; el que més m’importa és el meu dia a dia. Penso en el futur dels meus familiars i descendents, però no en el meu. M’interessa el meu present i una de les maneres de viure’l amb intensitat és escriure. 

—Cada dia escrius? 
—Pràcticament, però ara sóc menys disciplinant. En l’època de Matins grisos, m’imposava quatre hores diàries d’escriptura, obligatòries, a la tarda. Ara no, uns dies són dues hores, uns altres tres... 

—També t’has format com a escriptor. 
—Sí. A l’escola d’escriptura no t’ensenyen a escriure, això difícilment s’ensenya, però et donen moltes pautes, tècniques molt útils i sobretot, el que m’ha donat l’Escola d’escriptura de l’Ateneu és el coneixement de gent molt interessant, amb molts dels quals tinc una relació molt fructífera. 

—La novel·la també tracta de la vellesa, i s’hi fa esment dels signes més dramàtics de la vellesa: la indiferència, la manca de curiositat i el desinterès per tot. Ara bé, tu no transmets res de tot això... 
—Miro de no caure en aquests paranys de la vellesa. Tinc una germana en una residència d’avis i el que crida més l'atenció d’aquell col·lectiu és la indiferència. És molt trist. Estan ben acomodats i cuidats, però no tenen motivacions i aquestes instal·lacions tampoc no estan capacitades per motivar-los. I els veus indiferents, allunyats del que passa en el món... Aquesta és, per a mi, la faceta més trista de la vellesa. 

—I vius molt a prop de la naturalesa... 
—Aquí m’hi sento molt bé, l’entorn és important. Quan ens vam casar compartia amb la meva dona la il·lusió de viure prop del mar i de veure’l cada dia. Però l’ambient del poble ens va fer fugir. En aquell piset amb vista al mar, hi vam ser feliços alguns hiverns, perquè a l’estiu, el primer que feia en arribar a casa, era tancar les finestres perquè no m’arribés l’olor de la xurreria, el soroll de la tómbola... En aquell moment, amb la vida laboral activa que duia, era un martiri. Aquesta masia de la família, era una masia humil, de segon o tercer ordre a Catalunya. Quan les darreres famílies la van abandonar, en l’època que la terra s’abandonava per anar a la SAFA, la vam rehabilitar; primer per passar-hi els estius i després hi vam acabar vivint. I n’estic molt satisfet. 

—Quins són els teus escriptors de referència? 
—En primer lloc, posaria els autors de la novel·la russa del s XIX en els meus orígens lectors. Em van apassionar quan els vaig llegir i els estic rellegint. En l’actualitat, m’agraden molt escriptors europeus com Sandor Marai, Gunter Grass i tot els que van viure el drama d’Europa en el període d’entreguerres i en la segona guerra mundial. M’han aportat un coneixement d’Europa que no m’ha aportat cap escriptor de casa. Respecte als escriptors de casa, he llegit tot el que ha escrit en Jaume Cabré. Ha sigut, d’alguna manera, mestre meu. M’agrada moltíssim, tot i que últimament està una mica qüestionada i no sé perquè, la Carme Riera. Les dones m’agraden molt, en tots els aspectes; però com a escriptora, la Rodoreda. No sóc un lector que investigui noves lectures. Llegeixo bàsicament gent que té unes certes garanties. Ara bé, quan un llibre em cau de les mans, sigui qui sigui qui l’hagi escrit, em cau de les mans. Ja no tinc edat per perdre temps en coses que no m’interessin molt. 

—Com et consideres com a escriptor: poeta o narrador? 
—Un narrador. Com a poeta intento ser entenedor. Crec que un dels problemes de la poesia moderna és que és molt críptica. Els poetes en general escriuen molt per a ells mateixos, estan contínuament fent catarsis personals i potser no pensen prou en el destinatari d’allò que escriuen, en el lector. Perquè l’art té sempre un destinatari: en literatura és el lector, en música és l’oient i en pintura és l’espectador. Si no s’estableix el diàleg entre autor i receptor, entenc que s’està fracassant. El poeta s’ho pot passar molt bé escrivint i quan es rellegeix sentir-se satisfet de la seva obra, però ha de transmetre. Un mateix s’ha d’auto limitar i auto disciplinar, perquè la metàfora és molt poderosa, de vegades més que la pròpia voluntat. Aquell que desitgem que ens estigui llegint, ens ha d’entendre. 

—Deus tenir menys lectors de poesia que de novel·la... 
—La poesia és un gènere molt difícil de vendre. En general, el món poètic hauria de fer un exercici d’autoreflexió i mirar d’arribar, ja no al públic, sinó al gran públic, En cas contrari, i no vull ser pessimista, la poesia pot acabar sent una relíquia. La poesia críptica i alambinada, crec que no té futur. Ara bé, fent poesia pots dir molt en poc temps. En narrativa hi ha un gènere molt interessant, que també he practicat molt, però publicat poc, que és el conte i el conte curt. 

—Quant de temps costa escriure una novel·la? 
—Aquesta, dos anys, però això significa que des que la comences fi que l’entregues a l’editor o te la premien, que són les dues vies que conec per publicar. Però dintre d’aquests dos anys, poden passar períodes que la novel·la es deixi reposar, que crec que també s’ha de fer. Després m’hi torno a posar, rellegeixo i continuo modulant aquella obra... o la llenço a la paperera, que també m’ha passat. Per escriure Matins grisos m’hi vaig estar quatre anys. 

—Tens contacte amb els teus lectors? T’arriba el feed-back? 
—Sí, m’arriba sobretot dels escriptors amb qui em vaig relacionar a l’Escola d’escriptura i també, sempre hi ha algun fan, algú que et segueix. Però sempre dic que sóc un autor prolífic, multi premiat, però absolutament desconegut. I no m’importa gaire. He arribat allà on crec que puc arribar i on em satisfà. Em sento molt bé en el meu poble. Aquí se m’ha fet realitat la mentida aquella que diu que ningú no és profeta a la seva terra. És una mentida com una catedral, perquè jo a la meva terra, a Blanes, he sigut profeta: hi ha gent que em llegeix, els meus llibres es vénen més a les llibreries de Blanes que a les de Barcelona... De manera que, en el meu poble, hi tinc lectors. I també detractors, cosa que m’encanta. Ho trobo molt positiu; m’agrada molt escoltar gent prou valenta i sincera que, pel carrer, a peu dret, et fan una mica de crítica. 

(Carolina Trinxeria: Revista Celobert, 2018)