Al rellotge de l'església
són les dotze manco cinc.
Ho han estat tot el dia
i ho seran tota la nit.

També ho són quan el capvespre
emmoradeix els minuts
—dotze campanes esperen
hora de silenci en punt.
 

* * *
 

Interior teu

Un pic més: —Somniaràs
alenant calç, fusta d'ombres,
la claror d'una horabaixa
d'estiu, rera persianes.

Al teu somni, faig el llit
amb frescs llençols de fil i vànoves
i hi escamp per damunt grapats de llevamans
i de taronges,
i m'assec en silenci, encenent cigarretes,
a esperar que et despertis.
 

* * *
 

Dins el call de la mà,
fet cocó, copa o cràter,
t'hi cap un món de vidres
d'esquinçada transparència

i una part de la mar,
una glopada.
 

* * *
 

Tanca la tele

Bellugadissos
flocs de cotó, precises
ombres de pètal,

oronelles netegen
metalls de l'horabaixa.
 
(Material de calendari. Manacor: Caixa de Balears, 1993)

* * *
 

Sota la volta

Sota la volta de ferro,
sobre l'escorça de calç,
al salobrar de l'espera,
entre xaragalls de sang,
engirgolam rais precaris
amb secs canyissos d'asfòdels
contra el perdre, l'esbucar-se
—desposseïts, freturosos,
tan ignorants com maldestres,
sense enlloc més on anar.
 

* * *
 

La garriga de fum
a Damià Huguet

Vigilants i garriguers que, de cop, corren
per pletes i quintanes,
per comellars ventosos com el call de la mà,
per guarets magres
i encimbellats turons ombrius o de secà,

debades tresquen, corren tant com poden
cercant una ombra als liquenosos troncs,
fressa de res, un mínim
moviment entre soques

—escolten, boca closa, alenen, callen,
sospesen l'aire, els ritmes del fullam,
el bategar d'un volateig, un frec...

Boten marjades, sotgen rosts, torrenteres,
abeuradors secrets, basses, cocons, esperen
l'eco d'un tro, el ressò d'un lladruc
a l'altra banda del pujol,
passes furtives, senyes,
lloses parades, ginyols...

O si almanco plovia,
persistentment, amb ràbia,
i esbucava parets i tomava arbres,
o un vent de gel armat amb ganivetes,
un vent de llops empal·lidint els somnis,

o els cans que alleta amb sang la lluna plena

o qualque cosa
que trencàs el silenci.

(Sota la volta de ferro. Palma: Moll, 2000)

* * *

LES TERRASSES D'AVALON

Avalon

Llaguts, cervesa,
pluja inconstant, oronelles.
Oratge a les faldilles
de les palmeres.

(Que tu es en l'Isla Enxantea
Hon repayre Morgan la fea
E mesire le roy Artus,
precària la primavera,
la planeta de l'espera.)

Variació
Sobre un tema de Marc Granell i una música de Kodo

Desprevinguda troba la ciutat,
aquest migdia
d'estiu, la pluja

que arriba colpejant tambors de seda
i de paper,
toca la pell de les dones daurades,

estén frissoses, fluvials, catifes
i hi alça ballarines que s'escampen,
havent saltat, en dibuixos concèntrics...

Desprevinguts ens troba, com sempre, a la intempèrie.

Després d'una conversa amb Àngel Terron

Floreixen a la mar xicarandanes.
Del sol davallen gòtics
brins madurs de cugula
que els núvols, en llur lenta
progressió d'esquadra,
tamisen fins a fer-ne plata vella,
teranyines esteses, tels de cendra
que acanen les distàncies entre els éssers
quan s'escampen per l'aire sobre totes les coses
visibles i invisibles,
somiant una nova fesomia del món...

- tot és llum i molècules
i uns ulls humans que incandescents s'alçuren,
amarats de memòria i de mirada.
 
(Les terrasses d'Avalon. Palma: Moll, 2008)