El practicant rigorós de la parenta pròpia i rica, per molt ocasional que forçosament hagi d'ésser, ha d'esser encara més fidel, fidel a les seves concepcions, a les seves vivències, en definitiva a la seva escriptura. Tal és el cas de Miquel Cardell, en Les terrasses d'Avalon, que acaba de publicar l'editorial Moll, però datat 1992-1997 «Es tracta, sens dubte, d'un recull d'una sensibilitat colpidora i esplèndida, en el qual profunditza elegantment —en el sentit etimològic d'aquest terme— en una temàtica ja encetada en el quadern del mateix títol —el número 28 de la col·lecció «Poesia de paper»—, publicat el febrer de 1995 conjuntament per Sa Nostra i la Universitat de les Illes Balears. Tant la primera versió, de 1995, com la perfeccionada i completada d'ara tenen el seu origen últim en la matèria de Bretanya [...]. Però a Miquel Cardell el que, ja fa més de quinze anys, va mobilitzar-lo amb la força que el lector pot constatar va ésser el no manco mític lloc de l'enterrament del rei Artús o Artur, Avalon, o Insula Avalonis, una illa de mitologia celta situada en algun lloc de les Illes Britàniques, encara que tampoc està gens clar que realment es tractés d'una illa ja que, abans que la planura de Somerset fos dessecada, existia un pujol, amb el nom de Glastonbury Tor, que ho semblava per estar rodejat d'aigües pantanoses. Les restes d'Artús haurien estat descobertes el segle VII en un bagul de roure portant la inscripció Hic jacet sepultus iclitus rexArthurus in insula Avalonia, per a ésser novament enterrades sota l'altar major de l'abadia de Glastonbury i esdevenir un poderós atractiu per als pelegrins de l'època. I també és important esmentar que, segons algunes llegendes d'aquest cicle, Artús d'alguna manera ha de ressuscitar i retornar d'Avalon com a rei d'Anglaterra (com en una mena de sebastianisme avant la lettre).

Miquel Cardell s'hi refereix quan al poema I d'Insula Avalonis es demana i ens demana: «... Per quina porta / ha d'arribar, i què serà, i des d'on, / el que esperam a la blanca Avalon?» Amb la particularitat, que crida l'atenció, de considerar aquesta com si fos la nostra illa. Així, Avalon ja no seria sols el lloc de procedència ans també el d'arribada. Avalon hauria esdevingut, com ens diu a un altre indret, «la planeta de l'espera». I és que «l'anunciat fa temps, tan necessari, / l'impossible alçament de llum esperançada / sobre aquest llarg eclipsi, no podríem?». No podríem, «una ínfima llavor», no podríem conrar-la, i que esdevingui «l'anunciat fa temps, tan necessari», aquest és l'interrogant obsessiu. Artús, pel nostre poeta seria una mena de profeta de l'esperança, i la mestria del seu discurs li permet mostrar-nos-ho sols amb dos versos: «Reposa Artús en terra de filferros, / Entre pedra i escuma dorm i calla.» No essent-me possible, en l'espai que em queda, donar un testimoni realment vàlid de les virtuts d'aquesta parenta rica, no em queda altre recurs que transcriure'n dues estrofes magistrals: «Com qui ha pujat als ascensors del somni, / i ha viatjat pels astres i les mines, / després tot d'una l'or de les victòries, / avar dels dons del vol, de la durada / d'un ara del silenci de les coses / badant-se entre el batec i la mudança, / a les terrasses de l'embriaguesa, // diu que debades esperam la barca / de missatger, que no hi ha tal paraula / certa, vera, total, definitiva, / que és una illa recòndita i absorta, / sense ahir ni demà, el temps de l'espera, / que un rei absent somia el nostre somni.» Però no és sols una qüestió d'una manca d'espai: la veritat és que ens trobam amb una poesia d'una tal qualitat que no pot ésser dita més que per ella mateixa.

(Bartomeu Fiol: "El somni d'un rei absent", Diari de Balears, 9 de maig de 2008)
 

* * *

Amb el seu darrer poemari podríem dir que Miquel Cardell ha assolit la maduresa. Set anys després de Material de calendari (1993), potser ens arriba una mica tard aquest Sota la volta de ferro, si ens atenim al seu període d'escriptura (1991-1994), amb ganes de llegir allò de nou que ha ordit el poeta durant la segona meitat dels noranta. El ritme dels versos, la seva construcció lingüística, el seu treball introspectiu i merament poètic sonen com un xiuxiueig clar i harmoniós a cau d'orella. La seva mirada ultraista, les ganes de versemblança i la voluntat de realisme de la qual ens parlava a la declaració d'intencions (o pròleg) de l'anterior volum s'acosten a poc a poc, sense presses, com li podia haver passat abans.

Divideix Sota la volta de ferro en quatre parts, on tracta els silencis de la seva vida i de la seva Mallorca; el terròs, la història i les tradicions que fugen; les mirades i els records; i, finalment, diverses evocacions narratives, lectures presents i la descripció d'indrets que el solquen...

Si els silencis xerrassin ho farien a través de moltes de les paraules de Cardell, a poemes com ara 'Espoli', on el silenci apareix violent, a d'altres com 'La garriga de fum', en què s'encarna en el terròs de Damià Huguet, referent indispensable per entendre molts dels seus versos. I al seu millor poema, 'Hivern encès', on exposa la seva voluntat com a poeta, després de passejar-se per un racó de la memòria, un paisatge de febrer: 'd'esser tot u i, oberta la vida a les paraules, / abocar-me en un vers sobre totes les coses".

El pou apareixerà com el desllorigador de tot. Dipòsit de ressons, foscors i boques closes, aquest motiu servirà per interpretar el crit de Cardell, sense esverament, una mica resignat pel magre futur. Tot i que presentarà certa esperança en la gent, com si fos una mena de tango (dedica un poema a Astor Piazzolla) que es plany i deixa el final obert."

(Andreu Gomila: "La mirada del silenci", Avui Cultura, 23 de novembre de 2000, p. 14)