[...] El fet que les llengües per als seus parlants siguin instruments de comunicació, d'identificació i de relació amb l'entorn planteja una sèrie de qüestions que van molt més enllà de l'àmbit de la lingüística i la sociolingüística, perquè, en la mesura que aquest instrument és conceptualitzat de maneres diferents en diferents cultures —la mateixa noció de llengua com a entitat discreta és aliena a molts pobles africans o de Papua-Nova Guinea—, l'investigador, el tècnic o qualsevol professional que s'hi relacioni es troba en un àmbit on el compromís ètic és imprescindible. Al capdavall és molt fàcil aplicar una teoria, però no ho és tant que la mateixa teoria sigui útil a la comunitat, i sobretot que no sigui contraproduent. Així, doncs, quan es tracta de la recerca lingüística, al rigor cal afegir la sensibilitat necessària per no perdre de vista que l'objecte de recerca és indestriable de la història, les necessitats i els desitjos de les comunitats lingüístiques; i que és a aquestes a les que s'ha de ser útil abans que a un mateix o a la pròpia línia de recerca.

No he pogut estalviar les reflexions que precedeixen en prologar "Llengua, dialectes i estandardització" de Carles Castellanos, perquè aquest llibre reuneix, amb un equilibri inqüestionable, el rigor científic i el compromís moral, i el resultat és una obra imprescindible tant per als investigadors com per tots aquells que s’interessin per les llengües i els seus parlants. Això es palesa de manera tan contundent en tota l’obra que no em veig amb cor de fer-ne un pròleg convencional, perquè el llibre que el lector té a les mans és d'aquells que no necessiten ningú que en destaqui els valors ni els mèrits, es fan prou evidents en la lectura; però tampoc puc evitar transmetre allò que m'ha suggerit i el que l'ha convertit per a mi en una obra de referència.

Cada llibre té una història que, tot i formar-ne part, no es veu reflectida en les pàgines impreses. En aquest cas, jo puc explicar-ne una petita part perquè en sóc testimoni, i crec que cal fer-ho per tal que el lector pugui valorar aquest treball amb una dimensió afegida que, al meu entendre, l'explica i, si calgués, el justificaria. Carles Castellanos es va doctorar amb una tesi magnífica sobre l'estandardització de l’amazic. Aquell treball tenia un doble valor en tant que encarava una qüestió —l'estandardització mateixa de l'amazic— complexíssima, tant per la dispersió dels seus parlants com per la varietat dialectal mateixa de la llengua; i en tant que proporcionava una mirada exterior, i no per això menys compromesa, a una llengua que poques vegades ha rebut mirades que no siguin interiors, fragmentades o distorsionadores. Com que també sóc testimoni de l'agraïment dels amazics que han conegut el seu treball, no puc dubtar del seu valor moral, i és que, a vegades, una mirada respectuosa de l'altre pot ser més esperonadora que una llei de protecció. [...]

Si en els capítols dedicats a la individuació, l’autor ja recorre a exemples ben diversos d'arreu del món, aquest procediment es repeteix en els capítols —potser més tècnics— en què s'ocupa dels diferents aspectes del desenvolupament de l'estàndard. Fins allà a on jo en tinc coneixement, és el primer treball escrit en català que fa referència a una casuística tan variada, i on es mostren exemples d'arreu del món, també per això aquest és un llibre imprescindible. I, finalment, els capítols dedicats a tot allò que envolta el procés d'estandardització ens mostren perquè el compromís ètic és imprescindible en un projecte d'aquesta mena.

Aquesta dimensió, de la qual es prescindeix tan sovint quan es tracta de qüestions teòriques, no pot ser estalviada quan es tracta de proposar un model per a un poble que, com l'amazic, ha vist la seva llengua subordinada durant segles i que, com tants d'altres, podria tenir en l'escolarització una amenaça poderosíssima a la seva supervivència. Només cal esperar que la proposta compromesa de Carles Castellanos aporti nous elements per a la reflexió i l'acció que facin de l'amazic una llengua normalitzada. De moment, i a casa nostra, tenim en "Llengua, dialectes i estandardització" una obra de referència que, a més d'omplir un buit, era imprescindible.

(Carme Junyent: Pròleg al llibre Llengua, dialectes i estandardització, 2000)
 

* * *
 

He llegit amb un nus a la gola l'autobiografia de Carles Castellanos, titulada Reviure els dies. Records d'un temps silenciat. Com bé diu el prologuista, Josep M. Terricabras, no és una autobiografia, sinó memorialisme, perquè es tracta no que un autor faci memòria i ens conti la seva vida —el que recorda, el que embelleix, el que equivoca...—, sinó que els lectors fem memòria, a través d'un fets col·lectius narrats per una de les persones que els van protagonitzar. No crec que existeixi cap altre llibre capaç d'explicar en viu i des de dintre els moviments polítics als Països Catalans de signe independentista.

Carles Castellanos és una persona culta i intel·ligent. Així doncs, el seu no és un llibre enragé, vindicatiu, ni intenta passar comptes —ni amb la societat ni amb qui s'ha encarregat de desmobilitzar els intents independentistes—; és, això sí, un llibre que té un to general d'amargor, si bé està escrit amb serenitat. Carles Castellanos ha estat un autèntic líder polític i, com a tal, ha patit presó, maltractaments, exili, persecucions i tota mena de greuges personals que no exhibeix, com aquell que va d'heroi i ensenya les medalles i les nafres, però tampoc no amaga res. Castellanos explica els fets, diu noms, parla de traïcions, analitza estratègies, aporta dades, explica allò que romania confús —sembrar la confusió és un estratagema habitual quan el poder, qualsevol poder, es veu amenaçat—, dissecciona la crònica divisió de l'independentisme català, aporta reflexions, fa judicis morals. Al llarg de tot el llibre, tens la més clara sensació que l'autor no fa trampa: que no dissimula ni amaga res, que no oculta ni distorsiona res. Només això, ja el fa un llibre ben singular.

A mi em sembla que aquesta és una història oculta que ningú no explica enlloc i que tampoc interessa que es ventili. Els fets, la realitat, però, són aquí. Castellanos no és d'aquells que creuen que el poble català "quan convé" sega cadenes, operació no sols impossible sinó mancada de cap prova històrica; però tampoc és d'aquells que creuen que és un poble vençut no sols políticament i militarment, sinó moralment. Aquests no són els seus records, sinó els nostres records, perquè, encara que els ignoréssim, aquests fets han passat en aquest país, i els seus protagonistes són la nostra llengua i la nostra llibertat. Amagats i confusos, però nostres.

(Isabel-Clara Simó: "Castellanos", Avui, 3 d'abril de 2003)