—La literatura no té també un potencial crític que l'ensenyament hauria d'aprofitar?
—Sí, i d'entrada ja ens ha estat destinada una mena de confinació daurada contra la qual hem de lluitar amb aquesta arma, precisament: la potenciació de la càrrega crítica inherent a la professió entesa en el més ple sentit de la paraula. És aquesta càrrega crítica el que es pretén impedir en les estructures educatives i professionals. De fet, contínuament veiem com, en lloc de resoldre els problemes estructurals, el poder controla la cultura, la fa dependre de les subvencions, potencia les revistes institucionals d'autobombo i redueix la crítica militant a la simple gasetilla de propaganda. No hem d'oblidar mai que el destinatari de la nostra activitat és el conjunt social; no els professionals de la literatura ni, encara menys, els col·legues, companys i competidors universitaris. Quan la professionalitat es converteix en una carrera per prendre posicions complim, segurament, amb l'objectiu a què ens destina la societat (convertir-nos en peces innòcues del conjunt social), però traïm el sentit mateix de la cultura i la literatura, la nostra funció debitora del conjunt social i no d'aquells que en tenen el poder.

—És també aquesta la funció d'Els Marges [...]?
—Els Marges va sorgir d'una necessitat: no hi havia cap publicació on poguessis publicar un article que no fos erudit. Un article erudit el donaves a Estudis romànics, i al cap de deu anys sortia al carrer. Però tot el que fos literatura d'un cert nivell, d'alta reflexió literària o d'alta investigació, no estrictament erudita, sinó d'un cert nivell d'assaig, no tenia sortida. Calia crear una plataforma d'aquesta mena, en un moment en què la literatura catalana va entrar a la universitat i s'havia d'iniciar una certa reactualització de la nostra història literària. I hem volgut fer una revista que complís una funció acadèmica, d'alta cultura, però que no fos només acadèmica, i no ens hem volgut lligar mai exclusivament a la universitat. [...]

—De fet, és una crítica punyent, de signe ben diferent a l'encara habitual de «pus parla català...».
—És que resulta que la literatura catalana no és aquesta mena de país de xauxa que presenten els suplements de determinats diaris catalans, on sembla que siguem la millor literatura del món, però no repercuteix en l'aparició d'uns valors sòlids, amb una certa pervivència i continuïtat, pes i funció social. Així que, en general, hi ha una crítica que ens està enganyant, s'està enganyant ella mateixa i també enganya els pobres autors. Crea unes patumetes, i tothom va d'autor amb la butaca posada sota el cul, content amb la seva poltrona a la futura història de la literatura catalana. [...] Convé que veiem la literatura com una cosa dinàmica i viva que no serveix per fer setials. Una de les funcions d'Els Marges ha estat donar una absoluta llibertat d'expressió a una gent que ni li va ni li ve: perquè ni els paguem res per dir el que diu, ni li donem el llibre, que s'ha de comprar pel seu compte, i si a l'autor no li agrada, no passa res. El resultat és que som l'única plataforma una mica punyent i crítica.

—Tant d'aquestes observacions com del to general de les ressenyes de la publicació no es desprèn una visió poc congratulatòria de la nostra cultura?
—Hi influeix molt el tipus de mercat que tenim, un mercat molt petit, insignificant, amb molt poques repercussions fora. A més a més, en aquests moments, ens trobem amb la presència d'uns valors creats per altres mercats i cercles culturals: tenim una colonització cultural molt considerable. I no dic que aquesta colonització no ens porti mai algun bon autor, però és evident que també ens duu el que toca, venut per una editorial dels Estats Units, que te l'imposa a través de la televisió, la premsa, la ràdio i el cinema. La cultura catalana no té aquesta força editorial, no pot col·locar un valor de la mateixa manera, i com a resultat és mig comprensible que el pecat del cofoisme. Però crec, de tota manera, que som massa cofois. L'única manera que la literatura catalana funcioni és que creï uns circuits, amb unes obres equiparables a les d'altres cultures. És a dir, que fem literatura, que no fem literatura catalana, sinó literatura en català.

[...]

—Pel que fa a l'estat de la llengua, Els Marges va ser una de les primeres veus a pronunciar un crit d'alerta amb el manifest de l'any 1979. On som ara?
—Em sembla que ara ens trobem en unes altres circumstàncies. Per això més aviat m'he resistit a publicar un segon manifest d'Els Marges. Crec que la política és una política feble, però –és clar- el problema és un problema polític. Difícilment podrem capgirar la tendència a la substitució, si no tenim uns instruments com els mass media, que en aquests moments són molt minoritàriament en català, per la repercussió i el pes polític que tenen. En teoria estem millor que abans, i hi ha molta més gent que pot parlar el català; però en la pràctica, és possible que en trobem molta menys que el parli. La gent no en fa un problema, de la llengua, i és lògic. De fet, hauríem d'aconseguir que el català no fos un problema; és a dir, que la manera habitual d'expressar-se de la gent a Catalunya vagi sent el català, perquè tothom ho senti més natural i més normal, i ho faci per facilitat i conveniència, i no per compromís o patriotisme. Aleshores estarem salvats. Ara, de moment, sembla que estem en un procés de substitució, i podria arribar el dia que només parlessin en català els parlamentaris, i pots comptar quin català parlaran!

(Joaquim Noguero: "L'educació literària, escola de vida. Entrevista a Jordi Castellanos" [Fragments], Escola catalana, núm. 326, gener 1996, p. 18-30)