—Reposat, reflexiu, curós amb les idees que vol expressar tant si fa de professor com si té una conversa més informal, ens rep a casa seva per parlar, però no únicament, sobre el darrer treball publicat Literatura, vides, ciutats. Per què literatura, vides i ciutats?
—Es tracta d'un recull d'articles, precedit a manera d'introducció pel que porta per títol "El clos matern dels clàssics", de reflexió entorn dels clàssics, en aquest cas dos de començament de segle: Jacint Verdaguer i Víctor Català, i la intervenció de la literatura en la construcció dels mites de dues ciutats: Barcelona i Girona. El títol ve a dir que la literatura unifica vides, o condiciona, marca d'alguna manera, dóna forma a les vides i dóna forma i imatge a les ciutats. Això de vida, d'altra banda, té un doble sentit aplicat en el cas de Verdaguer i en el cas dels personatges de les obres del mateix Verdaguer i de la Víctor Català; en el cas de Solitud, justament el que s'analitza és la concepció de la vida.

—D'on sorgeix la idea de plantejar-se l'establiment dels clàssics de què es parla al primer capítol?
—Aquest article va sorgir a partir de la programació que el Romea va fer de Clàssics Catalans durant un any; en certa manera es tractava de la primera vegada que un teatre programava tot un cicle sobre autors catalans i en aquest marc es volia fornir una reflexió teòrica sobre els clàssics. Per aquest motiu, el punt de referència bàsic és el teatre i l'estudi pren com a punt de partida justament Pigmalió i la relació entre llengua, cultura, literatura i nivells de llenguatge, per tant, també nivells de cultura, que presenta aquesta obra en la versió de Joan Oliver i en l'esforç que ha de fer a l'hora de situar o triar uns clàssics catalans. En els anys cinquanta, quan Oliver fa la versió de Pigmalió, per als anglesos eren molt clars quins eren els seus grans referents literaris, en canvi, dintre d'una literatura sense escola, amb totes les dificultats d'una vida precària, doncs evidentment aquests clàssics no estan establerts i són absolutament discutibles.

—Per tant, a banda de plantejar aquest establiment en general, també cal tenir presents els condicionants propis de la cultura catalana.
—El que vinc a dir és que un clàssic no ho és perquè ja existeixi prèviament a la seva lectura, interpretació i funció social dintre d'una literatura, i aquesta literatura dintre d'una societat, sinó en funció de com se'l tracta, com se'l situa, de com se'l llegeix i se l'utilitza per part d'una societat determinada. En aquest sentit, en el cas de la literatura catalana els problemes bàsics són de sociabilització, de presència pública i, per tant, de funció nacional de la literatura com a referent comú, útil, funcional, de tota la societat. I ni l'ensenyament ha establert de manera fixa els valors literaris ni els mitjans de comunicació ajuden a fer-los presents, per la qual cosa la literatura catalana té un problema especial en l'establiment i el manteniment d'aquests valors que representen els clàssics, que tradicionalment ja assenyalo que vénen a ser els punts de referència d'una societat.

—Cal plantejar-se, doncs, la manera d'acostar-se al passat.
—Com que la reflexió ve a incidir en com es mantenen, com s'estableixen aquests clàssics, és aquí on jo, com a universitari, faig una especial reflexió sobre la funció de la universitat, dels alts nivells d'investigació d'una cultura i d'ensenyament, que justament el que han de fer és estar en contínua reflexió, en contínua reinterpretació del passat perquè aquesta és la manera com el passat no ens queda encarcarat i situat com un pur referent simbòlic, sinó com el passat que entronca i pren sentit en funció de l'actualitat. Perquè si el llegat interessa no és perquè és passat, sinó en tant que conserva la seva validesa, però perquè conservi la seva validesa el que necessitem és una contínua reinterpretació, i aquesta reinterpretació no només ha de venir de la universitat sinó de tots els mitjans culturals, i en aquest punt la contracultura també hi té la seva funció: en tant que rebutja uns valors i en promou uns altres.

[...]

—Com és la investigació literària catalana?
—És més aviat jove, però en canvi és una investigació que ha actuat amb una certa actitud renovadora, no està viciada per unes tradicions anteriors, com la que ha donat dintre la tradició espanyola Menéndez Pelayo i les formes de recerca que s'havien instaurat de fa temps. Per exemple, una de les coses característiques de la literatura catalana és el seu plantejament dintre del que en diríem un claríssim comparativisme: la literatura catalana en cap moment l'hem plantejada com un cercle tancat en ella mateixa, sempre, tota mena de valoració i estudi s'ha fet des de la perspectiva i en relació a la literatura europea, i aquest em sembla que és un factor a tenir en compte.

[...]

—Després d'acostar-se al mite de Girona (Girona-la-Morta, com Venècia o Bruges), analitza el cas de Barcelona. Quins elements intervenen en l'elaboració d'una determinada imatge de la ciutat?
—L'estudi té com a eix la visió que es té de la ciutat, les perspectives que ens dóna literatura de la ciutat, per arribar al moment en què la literatura es preocupa per crear o donar una imatge de Barcelona, bàsicament als anys trenta entorn de l'Exposició Universal: el període en què Barcelona es converteix en un tema per la literatura i la novel·la europea contemporània. I aquesta imatge creada de Barcelona no és la que haurien volgut els literats barcelonins cultes (fent aquella distinció entre aquells que escriuen de i des del Passeig de Gràcia i els que escriuen del districte cinquè): la d'una Barcelona burgesa, emprenedora, avançada, d'alguna manera la ciutat ideal. En canvi, la imatge que es popularitza és la d'una Barcelona portuària, de prostitució, de misèria de districte cinquè, i, en tot cas, també amb anarquisme, violència al carrer. Tot això crea un cert conflicte d'interessos en els vint-trenta que, d'alguna manera, potser podríem dir que ho resol la Olimpíada potenciant molt la imatge de la Barcelona modernista, la Barcelona burgesa, la Barcelona avançada, la Barcelona del disseny, etc., que ha fet oblidar la imatge tòpica, típica i tradicional de Barcelona.

—Centrant-nos en l'altra Barcelona, la del districte cinquè, fins a quin punt en la literatura catalana només es busca en aquest món el subterfugi per no plantejar directament una nova manera de viure la sexualitat?
—Això hi és. Hi ha una literatura del districte cinquè, que és la literatura que en bona part és adaptació del tema dels baixos fons, dels apatxes parisencs, etc., que és la literatura del Paral·lel; aquesta literatura planteja unes relacions i situacions que, en part, tenen el seu públic: la gent que s'identifica amb la burgesia que va a aquests espectacles, en un moment en què hi ha aquest canvi de costums. Una de les coses que cal tenir present és aquesta mena d'utilització, en aquest cas per part de la literatura burgesa, del districte cinquè com a mitjà per plantejar els temes eròtics, de canvi de costums, de la moralitat. Perquè el lloc on hi ha conflicte en aquest punt no és al districte cinquè, que en darrer terme no deixa de ser el lloc del vici permès o admès, sinó justament en les formes de vida burgesa, en la crisi de la família, que curiosament es planteja en general com un conflicte on sempre apareixen personatges més o menys marginats del districte cinquè. És una manera de fugir o de suavitzar els problemes: al darrera hi ha una mentalitat conservadora, moralista. També hi ha, al contrari, qui va a tractar, qui provoca, aquests temes, cas de Pla o Sagarra, perquè són els temes conflictius amb els sectors moralistes. Sagarra ho planteja directament quan posa aquells personatges que, després de passar una nit fent la "visita cultural i curiosa" al districte cinquè, acaben amb la reflexió d'un d'ells que diu "el vici no són aquests, el vici som nosaltres". Aquesta és l'autèntica realitat del lloc on eren els vicis: en la mentalitat burgesa, que era el públic del districte cinquè.

(David Serrano i Blanquer: "Jordi Castellanos: literatura, vides, ciutats" [Fragments], Quadern, núm. 115, abril de 1998)