Autors i Autores

Jordi Coca

Comentaris d'obra

Insòlit. Ja fa un quart de segle que Jordi Coca ens va regalant, trinco-trinco, novel·les de primera magnitud, però encara és hora que rebi el reconeixement que correspongui a l'altura de la seva producció. Baixem al detall: ¿què seria del panorama de la narrativa catalana contemporània sense obres com La japonesa (1992), Dies meravellosos (1996), De nit, sota les estrelles (1999), Sota la pols (2001) i La noia del ball (2007), Lena (2002) o En caure la tarda (2012)? O dit d'una altra manera: quin novel·lista d'ara té al seu haver set obres d'aquesta vàlua? I això que he deixat de banda la poesia, els relats, el teatre, l'assaig i l'articulisme.

(D. Sam Abrams. "Sense grans paraules", El Punt Avui, 20 de novembre de 2016)

* * *

Partint d'una ambiciosa tesi doctoral destil·lada durant una desena d'anys –l'embrió de la qual és el pròleg de la reedició del volum de Palau Teatre de Don Joan (2003)–, Coca ens proposa una relectura radical del teatre de l'autor de Poemes de l'Alquimista després d'haver-ne investigat una bona quantitat de textos inèdits i d'haver-ne reordenat la producció creativa a partir del material conservat a la fundació que du el nom de l'artista. Per amistat, admiració i coneixements semblava doncs inexcusable que Coca resseguís a El teatre de Josep Palau i Fabre. Alquímia i revolta (1935-1958) la rica paleta de registres (poesia, teatre, narrativa, assaig, traducció) de l'artífex de Vides de Picasso tot desenvolupant-ne el llegat del període en què escriu el gruix més rellevant de la seva obra dramàtica per posar les bases d'una proposta artística capaç de sorprendre i emocionar. […]

Coca rescata així una figura, que té pocs paral·lels en la cultura catalana del segle XX i que sorprèn pel què té de laboriosa, en un estudi que esdevé fonamental perquè contribueix a la creació de coneixement. El volum es divideix en quatre parts. La primera traça la trajectòria vital i literària de Palau en el període acotat, la segona se centra en el pensament literari i estètic de l'escriptor, la tercera en repassa teoritzacions sobre teatre i tragèdia (clau del volta per entendre'l) i la quarta aprofundeix en la seva producció dramàtica a través dels personatges i mites que la nodreixen.

Ignorat no només pel franquisme, per què no reconèixer-ho, de vegades som una mica esquerps amb els nostres talents i amb el passat propi, Palau era un intel·lectual d'esperit cosmopolita i dimensió internacional mai prou reconeguda. Això sí, encara avui és meritat com a gran expert en la vida i obra de Picasso. Però a més a més, abraça una dimensió que supera les fronteres del país tal com ho demostra la batalla dialèctica que manté amb Sartre sobre Baudelaire en què acaba tenint raó.

Palau és alhora un autor que es planteja què és central en la seva existència i ho fa a partir d'un dels grans debats del segle XX i podríem dir que també ho és del XXI: quina és la diferència entre revolta i revolució. I, sobretot, què cal fer si volem canviar les coses més enllà dels elements circumstancials i cosmètics? L'artista es decanta per una revolta interior, que ha de sorgir d'un mateix i ser capaç de generar idees. En aquest sentit, apuntem un dels exemples que aporta l'estudi: "Em sembla molt que els països, com els individus, són grans en la mesura que saben veure els problemes que els assetgen i que saben escometre'ls de cara. Em temo que un dels defectes de Catalunya és el d'eludir, passar de costat o silenciar certs problemes enutjosos i que aquest és un dels dèficits actuals de la nostra psicologia col·lectiva." Que hi ha res més vigent? O potser aquesta és la bona i ens en sortirem?

(Marta Monedero. "Revolta o revouació?", El Punt Avui. Suplement Cultura, 27 de setembre de 2013, p. 12)

* * *

La hibridació entre els recursos de la ficció i l'exposició radical de la realitat fan que l'obra de Jordi Coca, per dir-ho a la manera de Vargas Llosa, sigui una encomiable mentida vertadera sobre l'època contemporània. Cobrint minuciosament una perspectiva històrica, a Els Lluïsos (1971) Coca aborda la Barcelona dels anys 50; a La dona del ball (2007) es reflecteixen els últims dies de la República; a Sota la pols (2001), es desplega una crònica de la postguerra; a La nit de les papallones (2009), les passes d'una estríper que actua en els teatres de varietés ens endinsen en el món del music-hall de la Barcelona de finals dels 60 fins a les darreries dels 70, una època molt capitalitzada literàriament per la bohèmia de la gauche divine.

En caure la tarda ratifica una línia de força de la literatura contemporània: el relat d'una realitat mancada d'irrigacions èpiques, la plasmació d'una ficció d'abast notarial. Julià de Jòdar amb La pastoral catalana, Joan Barril amb Les terres promeses, Hilari de Cara amb un Llac en flames i Joan Francesc Mira amb la trilogia Els treballs perduts, Purgatori i El professor d'història han afrontat des del marc de la literatura catalana el necessari relat d'aquest món en descomposició. Ara Jordi Coca, des d'un racional escepticisme de tons nihilistes, materialitza un nou elogi de la complexitat. Com? Revelant-nos un personatge que, com tots nosaltres, va «carregat de pixum i menja carn morta», viu amb temor i esperança, sua, és ambivalent, és amoral, també tendre, «es desperta en fals», «pensa en petit» i se sorprèn quan descobreix que l'emoció més gran que té és no tenir cap emoció. Pura vida, destil·lada per una literatura essencial que remarca aquelles regions que, de tan properes i aclaparadorament quotidianes, resulten invisibles.

(Lluís Muntada. "Narrar el to d'una època", L'Avenç, núm. 379, maig de 2012)

* * *

Entre els debats més apassionants d'aquest segle XXI hi ha una vella herència de l'anterior, l'enfrontament de la precisió narrativa, que ens porta cap a la novel·la breu, síntesi i final d'un art que sembla consumir-se dins la seva tradició, amb la novel·la oberta, total o totalitzant, de recerca contínua de nous horitzons. Tots dos models han donat en pocs anys exemples de gran volada i, sens dubte, aquesta divisió, prevista ja per Italo Calvino per al mil·lenni que comença, farà córrer encara molta tinta.

Dels escriptors catalans, pocs s'han apropat amb tant d'encert al primer model com el barceloní Jordi Coca. Les seves novel·les -fins i tot llibres com l'esplèndid assaig narratiu Paisatges de Hopper (1995)- persegueixen l'excel·lència a través dels poders del llenguatge i d'una reflexió extrema, als límits de la raó de l'ésser humà contemporani. L'autor s'esforça a extreure de la vastitud del món petits escenaris en els quals situar uns personatges que sovint es troben amb l'última manifestació d'una humanitat sotmesa per l'entorn, no sols hostil sinó també destructiu.

De fet, l'anterior novel·la de Jordi Coca, Lena (2002), ja anunciava que les millors troballes de la seva narrativa –l'enorme dimensió dels personatges i la capacitat per situar-los en uns escenaris fora de la realitat quotidiana– havien cristal·litzat en una obra de vocació perfecta que transgredia el vessant políticament correcte de la narrativa contemporània.

Muntanyes de solitud
Si Lena se'ns presentava com una història pertorbadora sobre el desig, la soledat i la incomunicació, Cara d'àngel continua posant l'accent sobre les mateixes qüestions, però l'autor no ha necessitat que el seu protagonista viatgés fins a Suècia per a instal·lar-lo en un cercle de passions no expressades, de desigs no acomplerts. Ha tingut prou amb el petit escenari de la Barcelona mítica de les Rambles i, sobretot, amb les muntanyes de solitud que alberga la ment del seu protagonista, un home madur que ja només troba plaer als extrems, que pensa la puresa com a matèria resident als somnis.

És un vell tema, l'home madur que persegueix la resta de les seves il·lusions en la realitat, a la fi fantàstica, d'una dona jove, prostituta, una dona que esdevindrà a penes un espectre de l'ésser que ha anat construint com a placebo. I l'home, que l'autor dibuixa amb precisió de geòmetra, s'enfronta a tota la seva existència anterior i present, aspira a posar-hi ordre on només hi ha hagut lloc per a la confusió. En aquest sentit, tot i que el personatge atrau per les seves immersions en l'infern dels seus somnis, també s'ha de dir que Coca sap repartir amb ofici petites sortides del seu món mental -l'aventura amb la germana del Toni, els passejos amb el Raúl, la relació amb la Mercè-, que no només serveixen de contrapunt realista a la seva fantasia, també suposen un descans per al lector. Un lector que acaba vivint amb una certa angoixa les peripècies cada cop més extremes del protagonista.

La mitja distància
A tot això s'hi ha d'afegir que Jordi Coca l'hi ha agafat el gust a la mitja distància, que les seves novel·les actuen com a paràboles d'una contemporaneïtat de la qual ignorem els senyals d'alerta. L'efectivitat narrativa és fora de dubtes. Podríem fins i tot dir que l'autor ens ofereix episodis dels seus particulars contes morals, una anàlisi necessària del temps que ens ha tocat viure, lluny de l'optimisme que al capdavall traspuen els films d'Eric Romher.

Només hi ha un fet a les últimes novel·les de Coca que acaba sobtant el lector. El marge tan petit que atorga a l'esperança, les escasses sortides dels seus personatges, les dificultats per tornar al camí. No pensem que sigui un pessimisme implícit a la seva obra, però configura una visió descarnada i dura de la societat actual. Potser per això ens impacten tant els seus llibres, ens deixen moralment exhaurits, i també potser per això l'autor ha anunciat el seu desig de deixar aquest tipus de novel·la i tornar a les narracions en tercera persona, més abastadores i, sens dubte, amb unes conclusions més obertes.

Tot i pensar que és en la mitja distància on Jordi Coca ha donat el millor com a novel·lista, ens alegra la seva decisió, potser perquè el plaer del lector comença en la capacitat del creador per il·lusionar-se. Però sens dubte Coca tornarà als seus contes morals, sobretot perquè deu ser conscient que cap dels seus contemporanis n'ha sabut treure un profit semblant. Cara d'àngel és un llibre imprescindible, però caldria tenir ben a prop una terrassa per agafar aire durant les pauses de lectura, una mena d'intermedi teatral per fer una cigarreta i assegurar-nos que encara és possible respirar.

(Xulio Ricardo Trigo. "Fragments d'una obsessió", Avui. Cultura, 2004)

* * *

Sota la pols, el llibre amb què Jordi Coca va guanyar l'última edició del premi Sant Jordi de novel·la, s'obre amb un paràgraf d'allò més significatiu i orientador: "Quan miro les velles fotografies de la meva infantesa se m'encongeix el cor. No semblo un nen malalt, però estic prim, vaig despentinat i faig uns ulls grossos i tristos. Exactament a les mateixes fotografies hi ha altres criatures que somriuen i juguen. En canvi a mi sempre se'm veu aclaparat i sense vida". Difícilment es podria trobar, des de la primera presa de contacte amb el text, una manera més precisa d'encarar el lector amb el que l'espera en les pàgines següents: una crònica en primera persona, lúcida i magníficament escrita dels anys de la postguerra en una zona de Barcelona situada entre el Camp de l'Arpa, el Guinardó i el Clot. Uns anys grisos marcats per la tristesa i la por, per la misèria i la repressió. Però, sobretot, el que el lector trobarà és una història que –com passa sempre que parlem de Literatura amb majúscula– transcendeix l'anècdota particular dels personatges que la protagonitzen per convertir se en una metàfora de l'existència que apel·la directament als racons més sensibles de l'ànima del lector.

La figura del pare
Segurament a aquestes alçades ja tothom deu haver llegit o escoltat que amb Sota la pols Jordi Coca passa comptes amb la figura del seu pare. Tal com se'l retrata en el llibre, un home de caràcter colèric i tarannà intolerant amb tot el que l'envolta, començant per la muller i pel seu fill. Sense voler dir en absolut que això no sigui així tinc, però, la impressió que entrar en la novel.la únicament amb aquesta impressió prèvia fóra com rebaixar-li injustament el sostre. Crec que més enllà d'un anecdotari personal sincer i sens dubte dolorós d'assumir, Jordi Coca ens ofereix un estremidor retrat del món dels vençuts ("Tots havíem perdut", cantava Raimon) i del temps de la por. Situat en una època i en un país concret, és clar, però extensible a escala universal. No en va l'obra més recent de Coca ("Des de fa tres anys només llegeixo els clàssics grecs", explicava no fa gaire en un xat) s'enfila pels terrenys dels mites clàssics. Unes zones en les quals la peripècia de l'individu es projecta sempre i de manera inequívoca cap a l'absolut. I val a dir que el que fa encara més implacable aquest retrat és el fet que ens arribi a través de la veu no gens innocent d'un noi d'11 anys –el fill de la família– que evoca des d'un indeterminat futur el període del seu pas de la infantesa a l'adolescència. En aquesta crònica de viatge pels inferns de la còlera i l'estultícia, Jordi Coca ens ve a dir que l'únic raig d'esperança resideix en la cultura. En la llibertat per la bellesa, com si diguéssim. Una conclusió, per cert, enormement propera als clàssics. "La meva salvació seran els llibres", proclama el protagonista cap a la meitat del llibre. I no és gens casual que el text que obrirà el seu horitzó vital sigui Robinson Crusoe, un retrat de la solitud profunda de l'home i, alhora, la crònica d'un aprenentatge del món. Ni més ni menys que el que el noi està vivint en aquells precisos moments. En el mapa de Sota la pols s'hi dibuixen unes quantes referències constants: la mort (amb la repressió i la por com a aliades directes), la pobresa (física i espiritual), el sexe (com una expectativa tot just intuïda però encara no desenvolupada), la família (cau de perpètues desavinences i discussions) i els amics (abocats a una existència sense futur ni il·lusions). També, sens dubte, hi té un pes específic la figura del pare, metàfora inequívoca d'un poder absolut perniciós en qualsevol moment: quan és amb la dona i el fill (crits i calbots), quan arriba de nit (sorolls, renecs i cops de porta) i fins i tot quan és lluny (amb els tripijocs de la feina que acaben posant-lo en mans de la policia). D'altra banda Coca juga fort i bé la carta dels contrastos: la tristor de l'escola enfront de la família amiga que proporciona llibres al protagonista, els companys més petits enfront dels més grans que flirtegen amb l'estètica fatxenda dels falangistes, la imatge dura del pare enfront els trets molt més tendres de la mare... En aparença la prosa de Jordi Coca no sembla brillant ni entusiasmadora. En aparença només, perquè si la llegeixen amb atenció veuran com sap transmetre'ns amb extrema precisió i senzillesa la torbadora perplexitat i la immensa fatiga de viure que hi ha dins de l'ànima del narrador de Sota la pols. Una novel·la dura, sense concessions, implacable i amb un final d'una cruesa i d'una fredor capaç de glaçar l’esperit del lector més animós. Una novel·la, creguin-me, que s'ha de llegir.

(Joan Josep Isern. "Crònica implacable dels anys grisos", Avui. Cultura, 2001)

* * *

L'obra de Jordi Coca ha evolucionat des d'uns plantejaments inicials literàriament transgressors a una conciliació de les diverses tendències que han marcat la literatura d'aquest segle. Es tracta, en paraules de Marta Nadal, d'«un escriptor preocupat, bàsicament, per assolir una obra en què la claredat d'expressió i la contemporaneïtat narrativa siguin els elements fonamentals a partir dels quals es vertebri el treball del novel·lista. Aquesta voluntat d'adequar-se al ritme del nostre segle va acompanyada d'un interès pel ritme interior dels personatges, per les veus interioritzades d'uns éssers que dibuixen una melodia gairebé imperceptible per l'exterior.» (Serra d'Or, núm. 409).

És un dels escriptors que en els anys setanta i primera meitat dels vuitanta va renovar formalment el panorama narratiu català. Va començar el seu periple literari als vint-i-quatre anys, l'any 1971, amb la novel·la Un d'aquells estius (Els Lluïsos). És un text narratiu en què predominen dos trets: l'intent d'aplegar les característiques de l'oralitat i el tractament fragmentat de la memòria.

En aquella època d'iniciació, dos escriptors catalans són objecte d'estudi per part de Jordi Coca. El primer autor que li interessa, tot i que discrepa de molts dels seus plantejaments, és Joan Brossa. Escriu un assaig en què el propi poeta passa revista a les seves posicions estètiques en una entrevista llarga. Joan Brossa o el pedestal són les sabates és el títol del llibre. L'any 1973 repeteix la mateixa fórmula amb un altre escriptor, Manuel de Pedrolo: Pedrolo perillós? Escriu també una segona novel·la, Alta comèdia, que en l'actualitat considera equivocada. L'autor s'ha negat reiteradament a reeditar-la.

Seguint en el camí d'investigació i d'aprenentatge que havia iniciat, amb vint-i-sis anys i quatre llibres publicats, emprèn un procés creatiu que el porta a experimentar tècniques narratives diverses. Jordi Coca es reconeix, en aquell moment, com un escriptor ambiciós, allunyat de l'obsessió per obtenir un èxit de públic immediat, sense pressa però amb uns objectius ben definits que s'haurien de concretar amb el temps. Tracta de resoldre en la seva escriptura el conflicte entre tendències narratives diferents. Fa referència al escriptors més notables del segle xx sobretot, però no únicament els textualistes o el nouveau roman. El seu interès abasta també autors com ara Proust, Pavese, Rulfo o Kafka. Tot això, sense deixar de banda els autors més significatius del segle XIX, la poesia xinesa o els clàssics grecs.

L'any 1973 inicia la redacció d'un text breu, "Iadwiga", en què va treballar durant tres anys. La intenció d'aquesta narració, del tot experimental, és plantejar al lector el repte de participar d'una proposta narrativa en què algunes claus d'interpretació li han estat escamotejades.

Tot això el du a una nova experimentació literària. Es tracta de la novel·la curta El secret de la cavalleria, on l'autor relaciona dos textos distints: Iadwiga, la seva obra anterior, i un text on descriu la seva experiència a Portugal en esclatar la Revolució dels Clavells. El díptic duria el títol de Selva i Salonet i va ser publicat en una col·lecció de l'editorial Robrenyo, que ell mateix dirigia. Quatre anys més tard la reeditaria en una altra editorial, Llibres del Mall.

En plena elaboració d'aquest llibre llegeix una novel·la que hauria de ser decisiva en la seva evolució com a escriptor. Un text que l'impressionaria fins al punt d'arribar al convenciment que es trobava davant el model narratiu que resolia els plantejaments que l'havien obsedit durant molt de temps. Es tractava de La por del porter davant del penalty, de Peter Handke, títol que li obre perspectives noves en relació amb les qüestions estètiques que més el preocupaven.

L'interès per teoritzar el fet literari motiva Jordi Coca a plantejar-se la possible síntesi de dos tipus d'escriptures ben distints, la que caracteritza autors com Cesare Pavese i Albert Camus, i una altra, d'expressió densa, com l'exercida per Saint-John Perse. Llegeix especialment, amb total devoció, l'obra d'Alain Robbe-Grillet, que considera a mig camí entre aquelles dues opcions.

La síntesi dels procediments literaris provoca la redacció, l'any 1978, d'El detectiu, el soldat i la negra, en què introdueix també elements kafkians que li permeten una ampliació del concepte de realitat.

Entre el 1978 i el 1981 intenta trobar una unitat no convencional a un conjunt de textos molt diferents, on tant hi podia haver l'anotació de caràcter autobiogràfic com la prosa suggeridora i evocativa, o la fredor de les frases curtes i tallants. El volum el va titular Les coses febles. És un llibre que tanca una etapa. Més tard va treballar en uns projectes del tot autònoms, dels quals només ha conservat Sopàrem a Royal, Incidents a l'horitzó i El cor de les coses.

A partir dels anys 1982-1983 el seu interès per la narrativa va minvar considerablement a causa, sobretot, de la dificultat de trobar una solució conciliadora de les dues tendències que l'atreien. També hi va haver un problema d'esgotament, de fatiga per la desproporció entre les energies que dedicava a la literatura i les quasi nul·les compensacions que n'obtenia. La crítica era sempre generosa i respectuosa amb el que feia, però de mica en mica es veia arraconat a una marginalitat que no buscava.

Va obrir un parèntesi de tres anys. Deixà d'escriure, s'endinsà en la gestió cultural i, en aquest silenci, va fer possible que els seus neguits descansessin una temporada. Aquest provisori allunyament de la literatura hauria de permetre altres recerques i una comunicació nova entre l'autor i el lector.

Més tard, l'any 1995, publicaria el volum El cor de les coses, que aplega els textos de Jordi Coca escrits entre 1973 i 1990 (a excepció d'Alta comèdia) que fins llavors es trobaven dispersos o descatalogats.

Quan l'any 1986 va iniciar la novel·la curta Mal de lluna, encara persistien els dubtes sobre la necessitat del fet literari en si mateix i no acabava de veure prou clarament la funció que aquest havia de tenir en la societat. Tenia ganes de fer un text senzill, transparent, sense cap dificultat de lectura i que, alhora, incidís en les dificultats que de vegades tenen els éssers humans d'expressar els sentiments més senzills. Segons Àlex Broch, "tot aquest procés no és fàcil per a un lector que s'aproxima d'una manera ingènua o natural a la lectura. I Jordi Coca, com tots els autors subjectes a un projecte d'obra transgressora, viu i pateix al llarg dels anys vuitanta un procés de reflexió sobre la seva pròpia obra, els límits literaris i la possibilitat de comunicació. La conseqüència en serà un replantejament i una transformació de l'estil narratiu. Amb tot, Coca no deixa de ser fidel al seu món conceptual.

(Escriptor del Mes, gener 1994, Generalitat de Catalunya)