–Per què aquest gust per la morbositat a Cara d'àngel?
–No és un gust per la morbositat, sinó la necessitat de parlar de coses de les quals normalment no es parla. Ahir em va trucar Josep Palau i Fabre i em va dir que estava llegint la novel·la i que ara és possible escriure-la, però durant tots els anys en què ha dominat de manera evident el Noucentisme no es podia fer. I això que ell havia obert una mica el camí, però costava molt. La societat catalana ha estat molt tancada, reclosa en ella mateixa, i a més és molt hipòcrita amb les seves cares obscures. El més enllà que anem és a la Vida privada, de Sagarra, i al final és una descripció una mica pintoresca de quatre cases de putes i prou. El que hi ha també és una novel·la d'obsessió per la joventut, gairebé una novel·la de vampirs, amb un individu que té la il·lusió perduda i només la pot recuperar amb la succió vampírica o fins i tot caníbal, perquè posseint-la només físicament no en té prou. Són uns temes que no són habituals, però crec que està bé que es toquin.

–Com és que la sexualitat s'ha erigit en centre del nostre món? El sexe és omnipresent, avui...
–Sí, hi ha una presència molt evident, sobretot al món occidental, que figura que ja estem alliberats i que som democràtics... El que no sé és si aquesta mena de sensualitat explica la totalitat del que passa, perquè generalment es relaciona amb una part positiva i bella de nosaltres mateixos, però també pot haver-hi una part obscura, que és la que a mi em sembla que de vegades es camufla i és la que vaig intentar explicar a Lena des del punt de vista d'un personatge femení turmentat per la malaltia i la culpabilitat, i en aquest cas a partir de la pèrdua de la joventut i la construcció d'un deliri.

–A mesura que es purifica, el seu protagonista va deshumanitzant-se, que és el contrari del que pretén...
–Ho destrueix tot... És el Faust, que és un dels mites moderns, i que també ha tocat Palau i Fabre. La intenció és construir un artefacte que tracti d'alguna cosa més que un senyor que va a un peepshow i que es penja d'una noia. Ell vol tenir el que considera més sublim que ha vist mai i alhora se sent a l'altra banda de la sublimitat i per això hi aspira, i per tant ha de fer un procés de depuració, de neteja, però si et poses a netejar gaire al final et carregues l'amic, la companya, aquella dona que en definitiva és una bona persona però que ha tingut mala sort... t'ho vas carregant tot. […]

–Quin paper té la novel·la dins el seu projecte narratiu?
–Hi haurà hagut l'exploració del món de Lena en una segona novel·la, però el meu projecte no passa per encallar-me aquí ni per seguir escrivint coses d'aquesta mena. El meu projecte narratiu és l'exploració, o el retrat, de l'ésser humà, probablement català, del segle XX, des del punt de vista no racional, no sentimental, sinó dels sentits, les intuïcions..., el que podríem dir-ne l'ànima, i anar explicant-la des de tants registres com pugui: des de l'autisme de La japonesa, fins a la perplexitat de no saber per què passen les coses de Louise (Un conte sobre la felicitat) o l'exploració d'uns records amargs i desagradables a Sota la pols, aquestes parts obscures de la sexualitat i de nosaltres mateixos a Lena i Cara d'àngel... Ara tinc ganes de parlar, a Weekend, de la gran hipocresia de la nostra societat... [...]

–Vostè ha defensat una literatura arriscada, ha estat en contacte amb gent com ara Brossa i Palau i Fabre, però la seva narrativa és bastant ortodoxa...
–Fins a l'any 1983 havia intentat escriure una narrativa d'investigació, de recerca, però una cosa és que vulguis fer-ho i l'altra que puguis, que estiguis en condicions de fer-ho. D'altra banda, mai vaig voler caure sota l'influx de Brossa: a mi m'interessava molt, l'he seguit i li he donat suport des que el vaig conèixer l'any 1967. El 1971 vaig escriure el primer llibre que s'ha escrit sobre ell... La meva admiració pel poeta era indiscutible, però jo no era Brossa. Cap a l'any 1979 o 1980 vaig tenir la sensació que havia arribat a un carreró sense sortida que em portava a una mena de tancament del text en ell mateix i cada vegada feia coses que eren més incomunicables al lector. Vaig deixar d'escriure i vaig passar tres anys llargs sense fer res. Tenia el propòsit de reconnectar amb el lector, jo sempre he tingut ganes de ser llegit, no a qualsevol preu però fent el que em semblava que havia de fer, i vaig començar aquesta aventura, aquest cicle, que s'inicia amb Mal de lluna i que arriba fins ara. Tinc la sensació que he tancat un procés de vint anys. Hi ha alguna excepció com L'emperador, que és més llarga i va cap a una altra banda, però en general és una trajectòria homogènia. [...]

–També ha publicat poesia i teatre...
–No em sento poeta: vaig fer unes versions de Matsuo Bashô, i un llibre de poemes posterior que n'és un epígon, però ja està. També he intentat escriure alguna cosa de teatre, vaig fer Platja negra, Antígona i un espectacle, Tempesta a les mans, amb Hausson i Carme Callol, i ara tinc un quart text acabat que es diu Interior anglès, que és un text per a dues actrius, però tampoc no em sento dramaturg. El que em sento realment és narrador, i tinc ganes de continuar-hi, i on he estat més còmode és amb aquestes novel·les que he anat escrivint durant els darrers vint anys.

–I per què vol canviar, doncs?
–Crec que és un gest valent, aquest trencament. Podria escriure una novel·la així cada any i mig, i anar fent. No és que no em costi, sinó que és una forma que ja tinc assumida i no tinc cap necessitat de complicar-me la vida, però sí que necessito trencar i plantejar-me reptes nous. I em sembla que no és una decisió personal: té a veure amb la construcció del país. Ens ho creiem o no ens ho creiem? O estem en un procés de reconstrucció nacional o més val que pleguem i ens posem a escriure en castellà, o que cadascú foti el que vulgui. Però si no, els projectes han de ser projectes necessaris, i jo crec que la narrativa necessita ara grans projectes. I ja els té, i penso en escriptors com ara Jaume Cabré i Jesús Montcada, entre d'altres. Cabré, per exemple, des del punt de vista del prestigi, no necessitava escriure una novel·la de set-centes pàgines, ningú li reclamava, i és una feinada immensa i l'ha feta, i el país l'hi ha d'agrair. I li agraeix? No. No parlo d'agraïments en forma de creus de Sant Jordi ni copets a l'esquena, sinó d'un plantejament estructural que permeti justament desenvolupar això, a la gent de la nostra generació i els que vénen, sense que l'escriptura sigui una autoexplotació, i és perfectament factible com a reconversió d'un sector com qualsevol altre. I si ha d'estar pendent de beques que ho estigui però a l'escandinava: sabent que li donaran una beca que li permetrà treballar amb comoditat durant cinc anys, i que tindrà una política fiscal que tindrà en compte el que aquesta persona està fent, i que a més hi haurà uns mecanismes de difusió a través del suport a les agències perquè aquest text tingui la possibilitat d'arribar més enllà, que hi hagi un suport de cara a les traduccions... Ha d'haver-hi una aposta real per la cultura, i en les coses que tenen a veure amb la llengua encara molt més. Però aquí només aposten els escriptors.

(Francesc-Bombí Vilaseca: "La societat catalana ha estat molt tancada, i és molt hipòcrita amb les seves cares obscures", Avui. Cultura, 2 de desembre de 2004)