EL CEL A TROSSOS

 "Mirant-se a l'espill mentre s'afaita, evoca els rostres dels seus anteriors veïns: una parella de professors de filosofia pels volts dels trenta naturals d'un poblet que es diu el Quart de Benborser. Recorda també, repassant-se les galtes i la part inferior de les barres, que la nit que aquells desaparegueren li va preguntar la seua dona si no ho havia sentit; ell, mig enfonsat encara en un somni bonic, contestà que què i ella li explicà que uns colps; uns colps que primer ell no sentia i que després, quan els escoltà, van estar d'acord que provenien de la casa dels veïns i que, fins i tot, s'hi sentien uns crits com de forcejament; tanmateix, segons ell li va retraure, encara era molt prompte per a alçar-se i, en qualsevol cas, si els passava res de dolent ja s'ho farien com millor podrien, ¿no? A continuació ja no en parlaren, però van sentir per enèsima volta els crits finals, lliures de parets, al mig de caigudes i colps; després les portades al cotxe, com engegaven un motor i el seu soroll perdent-se cap als afores de la ciutat. Quan va tornar del lavabo, dutxat i afaitat, ella li va dir que no podia més i li va demanar que es canviassen de barri o fins i tot de ciutat. Abans d'esclatar en un plor li va recitar el mea culpa d'un cert Niemöller. Ell hi accedí.
Quan per fi torna a la cambra, la foscor el fa anar a les palpentes fins que arriba a la finestra i descobreix que rere la cortina ha començat a clarejar. 

(Del llibre El cel a trossos. Gent de Benborser. Barcelona: Empúries, 2001, p. 103-105)

* * *

LAWN TENNIS

"Ahir, un dia núvol de la fi de setembre, vaig tornar a la pista. Aquesta vegada vaig viatjar amb el metro fins a l’Eliana, evitant fer-hi una ullada al passar a la vora. Des de l'estacioneta vaig perfer el camí que ell anava a recórrer el matí de juny que hi coincidírem.
Abans, però, vaig estar a punt, com ell, de fer mitja volta: hi havia tolls i molt de fang i, a més, les tempestes de l'estiu, tan freqüents i tardorals, em feien témer l’estat en què la trobaria. En algun jardí proper o en algun hort estaven cremant i, quan ja anava a fer marxa enrere, la flaire d’aquell fum d’herba humida em va omplir de memòria els sentits. Vaig decidir que la veuria des de fora, però encara m'hi vaig acostar massa: un corriment de terres al barranc, que pudia moltíssim a tarquim, havia fet solsir-se la part esquerra del fons de la pista. El mur de la casa més proper, on continuava havent-hi resquícies del que fou una línia negra, estava tot clivellat. No massa lluny, al costat de la finestra, travessada per dues esquerdes i mig tapada per grafits il·legibles, resistia la pintada contra l'OTAN. També havien caigut amb la solsida els ferros que sostenien el filat d'aquella banda, l'única resta visible del qual, de fora estant, eren unes marques de rovell en escaquer al mur clivellat del xalet. La xarxa havia desaparegut, probablement arrossegada per les pluges. Tanmateix, al terreny del que fou la pista gairebé no hi havia bassals: havien fet un bon treball els que la construïren. Un dels pals de la xarxa, l'únic que quedava, s'havia inclinat una mica cap a l’absència de l’altre; mig dit, un dit si de cas. De les línies, feia temps que no en quedava ni rastre."

(Del llibre Lawn tennis, Ciutat de Mallorca: Moll, 2004, p. 63-64)
 

* * *

FALSE FRIENDS

Temps de penediment, de penitència que va en el pecat, com aqueixos llums obscens, brutalment grocs i expansius, al que era una fèrtil vall del Camp de Túria; com tu ací, assegut a deshora al teu despatx de traïdor, d'oferta que no es pot rebutjar i que no has rebutjat, donant-te arguments que t'hauries negat a admetre en llavis d'un altre, apostrofa ja dret la seua imatge reflectida al vidre. Com quan vas acceptar aquesta plaça: no saps estar sense fer res, et deies; què faràs si no fas classe? Tu, jubilat? Passejant el gos que no tens? Anant a recollir de l'escola els néts que en realitat són fills d'un nebot? Sí, cadascú té el seu preu, conclou mirant-se la barba blanquinosa, les arrugues del front i dels ulls o els cabells en retirada, i també la seua manera de fer-se creure que no haurà de pagar-lo amb escreix, amb un munt d'interessos.

(De False Friends. Barcelona: Més Llibres, 2017, p. 19)