És una novel·la de substrat crític, marcada per Thomas Bernhard, una obra que medita obsessivament sobre l'absència i la incertesa, sobre la identitat i l'exili, sobre els abismes. És un llibre que avança emportat per una intriga més interrogativa que anecdòtica, una novel·la incisiva que, per la seva voluntat d'estil i per la complexitat dels problemes que planteja, ingressa en el territori de l'autoficció mostrant el gust per l'especulació teòrica del seu autor.

Convertida en una impecable maquinària literària, Silenci de plom s'infla i es desinfla com un acordió narratiu per poder acollir en el seu si tres trames que se solapen i es confonen en el temps i en l'espai. […]

En un joc de mirall i de complexes mises en abîme, aquesta imatge revifa atzarosament gràcies a l'anècdota d'un preu en anglès sentit en la cua del supermercat, "two pounds twelve" i, alhora, d'unes xifres marcades en el braç d'un client que compra una ampolla de vi i que remeten a les xifres del nombre tatual dels supervivents dels camps... La minuciosa exegesi dels versos de Volero, lluny de ser un paratext marginal o un simple exercici de close reading, acaba conformant el teixit principal del llibre i donant explicació a molts dels ecos temàtics i calcs narratius que hi apareixen, en una clara reivindicació de la memòria històrica a través de la ficció.

(Xavier Pla. "L'atracció per l'abisme", Avui. Cultura, 20 de desembre de 2008)

* * *

Els relats bas­culen entre la ironia i la tra­gèdia, entre la tendresa desolada i el sarcasme. Una línia, fet i fet, molt separada de l'estètica dels contes de Quim Monzó, domi­nant fins fa no res. El narrador valencià parteix de la vida quoti­diana i de personatges anònims per mostrar-nos una realitat con­fusa, reblerta de zones d'ombra, d'equívocs i de sorpreses, de so­breentesos i de paraules carrega­des de vivències. Per mitjà de petits gestos i de detalls realis­tes, del pes absolut de l'atzar, ens trobem davant d'uns personatges commovedors, que encarnen vides trencades i somnis frus­trats, però mai no són uns individus resig­nats; s'agafen a una passió o a un desfici existencial per interrogar la història i viure amb intensitat la seua peripècia vital. Aquesta és precisament la força dels dos relats llargs, Marxa enrere i Lawn tennis. Aquest últim, que dóna títol al llibre, és amb tota certesa el més redó i entranyable, i narra la vida d'un home gran fascinat pel tennis. El seu relat inclou un repàs vivaç de les tècniques i de la història del tennis del segle vint. Però és alguna cosa més: per a ell, el tennis va lligat a la història política, a l'amistat frustrada, i sobretot a un somni engrescador: haver volgut acabar un partit interromput pel final de la guerra. Amb Lawn tennis Salvador Company s'aferma com un narrador notable amb capacitat per a contar històries de veritable interès.

(Francesc Calafat. "De la memòria o del passat", El País. Quadern, 10 de febrer de 2005)

* * *

[El cel a trossos] L'interès suscitat pels contes, llegits amb la mateixa dosi de plaer que de lleugeresa, prové sobretot de dos aspectes que es complementen. D'una banda hi ha la mirada del narrador, que, tot i ser part implicada, no és mai excessivament nostàlgica pel que fa al poble. Això li permet, sobretot, fer broma i escarni d'alguns personatges, i de conduir les narracions per una via burlesca que les situa en un punt equidistant —és inevitable— de la Mequinensa de Moncada i de l'ambient fallero i de pas-doble valencià. L'altre recurs és la força del llenguatge: l'estil es refia d'un registre oral, tallat amb dialectalismes i expressions populars, que condiciona fets i gent i alhora manté una voluntat de joc; un tractament lingüístic que molt sovint l'allunya del pur costumisme i li dóna aquell aire llegendari que dèiem abans. I és precisament la mixtura d'aquesta llengua popular, de poble perdut, amb uns fets vivíssims situats en plena actualitat —hi treuen el cap Nuñez y Navarro, o el món editorial, per posar dos exemples— allò que dóna a El cel a trossos un caràcter il·lusori, fabulós, i que el converteix de retop en una proposta radical.

(Jordí Puntí. "Radical", El País. Quadern, núm. 932, 24 de maig de 2001)

* * *

Adoptar una forma literària sempre t’obliga a retallar, a prendre un punt de vista sobre com penses el món, a adoptar un biaix moral i polític sobre els fets que mires (què expliques, que omets, com ho dius). Un mateix acte pot ser vist com una bestialitat o com una heroïcitat, depenent de com es narri. Aquesta és una de les tesis de Fons de formes (2018) —premi Andròmina de Narrativa 2018—, llibre en què l’escriptor Salvador Company ha volgut retratar els marcs mentals de tres encaputxats que, l’any 2006, van entrar a la llibreria Tres i Quatre de València fent crits espanyolistes i anticatalanistes. Per tal que aquest acte pogués ser vist com a heroic, o com a mínim acceptable per una part de la societat valenciana, calia un «fons de formes socials» que ho fessin pensable: un rerefons ideològic i una tolerància social. El llibre actua com si l’autor es proposés fer una cartografia d’aquest món de marcs mentals present al blaverisme.

(Ferran Wessel. "La forma del blaverisme", Núvol, 26 de juliol de 2019)