Martí Domínguez
Les confidències del comte de Buffon.
GUIA DE LECTURA
Edat de lectura
És un llibre adient per a alumnat a partir de setze anys. Per la temàtica que s'hi desenvolupa, pensem que és especialment interessant per a estudiants de les branques més científiques del batxillerat, ja que el protagonista, Georges-Louis Leclerc, comte de Buffon, fou un dels més grans naturalistes del segle XVIII. En l'obra és present el doble joc que tant interessa a Domínguez: literatura i ciència. Una simbiosi que ha de permetre al professorat donar a l'alumnat una visió més pluridisciplinària del coneixement.
Argument
A partir de la suposada troballa a la Cave del Museu Nacional d'Història Natural de París que fa el biòleg Domínguez d'un manuscrit signat per Georges-Louis Leclerc, el propi comte de Buffon ens explica la seva vida: la vida d'un dels més aforturnats espectadors del segle XVIII, ja que va conèixer Voltaire, Rousseau, Diderot, Helvetius, Montesquieu, Linné, Maupertuis...
Coneixerem els anys de formació de Buffon, membre d'una família benestant de la Borgonya; sabrem quins van ser els seus primers estudis i els viatges que l'endinsaren en el coneixement de la història natural. Aviat assistirà a salons i a tertúlies que li permetran conèixer els filòsofs, els literats i els estudiosos més significatius del segle. Mitjançant el protagonista, coneixerem a voltes el retrat físic, i també moral, d'aquests il.lustrats i, sobretot, coneixerem quins temes els van interessar més. En definitiva, es tracta d'un relat novel·lat d'un temps realment apassionant.
Tema
La reconstrucció literària de la vida de Georges-Louis Leclerc, comte de Buffon, serveix a Domínguez per treure a la llum les idees dels il·lustrats del segle XVIII. No li interessa tant el decorat històric –essent versemblant ja en té prou– com explicar literàriament tot un seguit de valors, d'il·lusions, que fan de l'home alguna cosa més que un animal.
Personatges
Georges-Louis Leclerc, mitjançant la suposada transcripció de les seves pròpies confidències, esdevé el narrador i el fil conductor de tota la novel·la. Buffon fou el gran naturalista del segle XVIII. Influït per Leibniz i per Newton, del qual traduí al francès algunes obres, es pot afirmar que el seu transformisme preparà el terreny a l'evolucionisme del segle XIX; és, per tant, un clar precedent de Darwin.
Ja en les primeres pàgines del llibre se'ns presenta una de les principals característiques de Buffon: la prudència. Sempre considerà que la funció de filòsof no implicava ser un heroi. Per aquest motiu, mai no estigué disposat a desvelar el seu pensament, a fer conèixer la seva autèntica visió del món que l'envoltava, la seva concepció de l'home i de la naturalesa, si això li hagués suposat anar a la Bastilla o a Vicennes (com Voltaire o Diderot). Aquesta prudència li va permetre viure íntegrament el període il·lustrat i esdevenir un espectador de luxe del seu context. Bo i això, es passà tota la vida descobrint totes les falsedats que els naturalistes, com per exemple Réaumur, havien dit, la qual cosa el convertí en un naturalista combatiu i lluitador.
Voltaire, que tants episodis de la vida de Buffon condicionarà, és vist com una persona brillant, amb una falta de respecte absolut pel poder. Tot i haver estat a la Bastilla, continuava proclamant que havia enganyat un ministre del rei. Buffon es trobava petit i indefens davant d'un personatge tan inassolible, a voltes fantasmagòric.
Sigui com sigui, però, la Història Natural escrita per Buffon aconsegueix denigrar, amb un involuntari sarcasme, una part de l'obra del gran Voltaire, el qual arremet ridículament contra el seu vell amic.
A part, la presència d'innombrables personatges que passen per la vida de Buffon: Madame du Châtelet –l'amiga matemàtica que serà qualificada com la dona més important del seu segle–, Réaumur –autèntic enemic de Buffon–, Helvetius –el jove filòsof encertat i divertit–, Rousseau, Montesquieu –un geni a l'altura de Newton, Bacon o Leibniz–... acaben de completar aquest viatge pel món de les idees del segle XVIII.
Suggeriments didàctics
Molts dels protagonistes de l'obra tenen por que les seves idees els portin a la presó. Per exemple, Montesquieu o el propi Buffon. També hem vist com Diderot va a la presó de Vincennes pels seus escrits o com Voltaire va a parar a la Bastilla.
Cal que l'alumnat busqui altres personatges del món de la ciència i del pensament que, a causa de les seves idees o dels seus descobriments, tinguessin problemes amb les jerarquies religioses o amb els "científics" oficials. La figura de Galileu, recentment rehabilitada, n'és un exemple clar.
En el llibre podem trobar l'epigrama voltairià: "Sóc ateu, gràcies a Déu". Recordem que l'epigrama en literatura és una composició poètica breu, normalment de dos versos, de to satíric i contingut moral, social o polític. Fou conreat, entre d'altres, per Góngora, Quevedo, Voltaire, Goethe... Als Països Catalans l'han fet servir Francesc Vicent Garcia, Frederic Soler, Apel.les Mestres, López-Picó... L'alumnat pot buscar epigrames d'aquests autors i comentar-los a classe. Un cop comentats, pot crear les seves pròpies composicions d'aquest tipus.
A Les confidències del comte de Buffon trobem una contraposició entre dos models de jardins: l'anglès (l'anomenat jardí de paisatge, on la naturalesa es desenvolupa més o menys espontàniament) i el francès, presentat com si fos una projecció més del saló. A partir d'aquí, l'alumnat pot aprofundir en els tipus de jardins i veure quin és el model que s'ha seguit a l'hora de fer el parc o els parcs de la seva població. Alguns exemples poden ser el jardí Botànic, a València, el jardí del Laberint d'Horta, a Barcelona, o els jardins d'Alfàbia, a Mallorca.
Els grans avenços que el món del coneixement experimentà en el segle XVIII són presents en el llibre. Cal que l'alumnat en faci una enumeració i que expliqui quina importància tingueren i han tingut en la nostra civilització actual.
En l'obra es veu clarament un interès per l'empirisme. Així s'afirma que l'única manera de poder obtenir conclusions segures del comportament d'una determinada espècie és haver-lo comprovat. S'hi comenta el quadre del rinoceront d'Albrecht Dürer, que és un dels dibuixos més bells de tota la història natural, però que no és un dibuix científic, ja que el pintor alemany no havia vist mai aquest animal.
Cal que l'alumnat busqui altres exemples d'animals més o menys inventats per pintors i que en faci una descripció i després la compari amb l'animal autèntic.
L'alumnat pot fer com Martí Domínguez. Pot escollir un personatge conegut -actual o no- i inventar-se'n unes suposades memòries, en les quals, barrejant realitat i ficció, es pugui conèixer el pensament i el context en què viu el personatge.