Aquí els homes són de call vermell, com una idea,
com la terra que consent els solcs lineals i l'agressiu rostoll
que esgrogueeix els camps d'una amarada fe diària i dura.
Veu i camí. Feinera raça de foravilenca mida
on cada pell relluu el cos concret d'una gramàtica amb nirvi.
Poble que parla amb una sang que escriu aquesta llibertat de creure,
el foc sencer d'una suor tenyida amb un polsim de pedra
que ja a la cara mostra una rojor amb vida.
Campos sempre groc aspriu, verds d'home encara, lloc meu.
Ho escric amb el pols de la terra de secà que treu blat i 
bandera.
Perquè hi crec. Jo, home de call vermell i damià de sang que
vessa,
som qui dic terra, país, Mallorca.

(Dins de Carn de vas, 1976)

* * *

Un dia té massa hores per poder dir la veritat,
massa coloms per gratar a fons la terra,
massa saons per créixer. Hi ha dies, però,
que la vergonya de viure és un secret que fa por
fins i tot als qui tenen el coratge d'escriure
el seu nom amb ferro,
enyorar en net el cor d'una escarnida passió
o mirar de prop el fems carnal que una existència provocada
dóna.

Aquí, que sempre és foravila i quatre arbres, la terra 
mai no fa vergonya de servir en brut per a qualque cosa: va
terra,
perquè la llacor, que és lineal, urgent i poemàtica,
la donen sempre els altres: bèstia i home
units pel mateix número
que sempre duu l'engrut i la ditada amarga
d'un corral amb gallines o d'una moresca casa
emblanquinada.
La terra d'agrair es escapció de cos total o carn barata,
com la paret que tanca i el portal que obri
són camí obert que menen a la llibertat civil
que dóna el tros de vida que un mai no calla.

El guaret d'existir el crea sempre l'home com a arma,
no l'anyada, que regala verdors florejades amb paciència i
ràbia.

Per això d'aquí, ara d'avui
amb verds que minven i vorerades blaves,
el temps total rosega amb vents civils i focs salvatges
el call d'una sentència
que crulla el tou caliu del sol i d'aquestes pluges rovellades.
Perquè l'home damià, que té mans per callar i ulls per 
combatre,
és una fera que s'escriu sobre l'oberta pàgina
on un escrit sempre fa olor de terra solquejada.

(Dins d'Esquena de ganivet, 1976)

* * *

Estim els meus i escric amb l'esperança
de no esperar res pus del que hem patit.
Tothom té dret a un tros de paper escrit;
tothom té dret a podrir-se en la terra.

Els arbres vells treuen bordalls menuts.

(Dins de Traus badats, 1979)

* * *

És aquí, entre aquests verds que la garriga té,
amb claror, i entre les pedres d'aquesta terra magra,
on creix, amb un silenci, l'espiga que hem amat.

Els blaus de l'horitzó són sempre massa pàl·lids,
i negregen fondals al ponent de l'atzar.
Ningú no acudiria a trescar aquests paratges
descalç entre parets, sense conèixer els signes
que fiten aquests camps tan solitaris sempre.

L'espiga és més que un símbol. I els romeguers no callen
les colors dels sembrats que sempre enyoren pluges,
i saben que és inútil pregar al déu del temps.

Immensos sementers. Verdor de call vermell.
Si el silenci roman, amb llunyans cants d'aucells,
l'ombra del temps no dirà una paraula.
El gra de cada espiga farà créixer més gra.
Destí obscur entre camins obscurs. Fetes ben clares.
La vila dorm plàcidament i repiquen campanes.

(Dins de Guarets a l'alba, 1987)

* * *

Amb la saladina als peus tast la terra que tenc,
i les ones del mar, i la verdor dels pins.
Totes aquestes illes que amb un cop d'ull trescam
són la pedra d'un món on la claror fa niu,
caliu d'un foc antic, guarets que alenen fort
entre els calls del rocam i la crosta dels punys.

Cap secret no convenç el futur que vivim.
Amb terra seca als ulls, i una pedra a la mà,
voldríem llegir el nom de les fites que veim,
callant amb un alè tota la pols que hem fet.
La sal, que tot ho veu, sabrà triar el mal
que ens meni de bell nou a vèncer l'imprevist.

(Dins de Vols des d'Orly, 1995)