D'AQUÍ ESTANT

Tants anys com han passat i tot igual.
La línia constant de l'horitzó,
la seua llum profunda, aquest tapís
solcat d'onades, i l'impenitent
desig antic que nia dintre els ulls.
I no debades cal que siga així.
Són coses sense més, són pur atzar,
contínues sorpreses massa a prop
baratant el migdia arran de pell
amb un calfred de trenta-nou estius.

(Del llibre Hostes. Barcelona: Proa, 2006, p. 21)

* * *

MOTS ENDEBADES
"El Montgó a l'alba"

Però tu sobrevius, sempre perdures.
Quan encara murmuren les estrelles,
la teua veritat tremola als llavis
de tots els santuaris de l'altura.

Les meues hores són els teus mil·lennis.

En el nom d'unes aus que semblen moure
l'edat del sol a més serenes danses
salves un món que no té qui l'habite.

(Del llibre Hostes. Barcelona: Proa, 2006, p. 28)

* * *

SI TORNAVA

Mai no sabré per què la gratitud
té la forma senzilla d'unes mans.
Un llibre porta a d'altres llibres, com
els camins duen més i més camins.
De vegades l'atzar és un mot bell.
Hi crec, com crec que el món dura l'instant
d'un sí robat als déus. A poc a poc
la mirada contempla aquesta llum
talment els llocs on sempre tornaré.
Dénia. Dos mil quatre. Enllà dels cims,
tendra pau de l'octubre. El temps és clar,
a la justa mesura d'un gran cor
que batega amb el pols d'una au que fuig.
¿Com confiar les nostres pobres veus
al llenguatge convicte del matí?
Posem-li noms amb síl·labes constants,
tractem d'abandonar-nos a la sort
de totes les dreceres, ben amunt.
Tantes raons com restaran per dir.
Tantes respostes en un sol perquè.

(Del llibre Hostes. Barcelona: Proa, 2006, p. 36)

* * *

RAÓ DE SER

Qui poguera aturar aquesta llum
en el moment exacte en què reïx
a vèncer la voluptuositat
de formes condemnades al perdó!
Pels camps insomnes ha callat l'ocell.
L'estiu de l'hora baixa sobre els pins
té la flaire precisa del costum.
Tremola vespre enlaire el firmament.
A l'abast del llebeig i de les mans
tot torna a ser de nou batec i pols.

(Del llibre Hostes. Barcelona: Proa, 2006, p. 44)

* * *

TOT ÉS AIXÒ

Brevetat de carrasques i turons
saciats d'horabaixa. ¿Sense quines paraules no sentir per tantes veus
la primera ferida de la lluna?
Baladre encara sense flor.
Morint,
torn l'hoste de l'illa abandonada.

(Del llibre Hostes. Barcelona: Proa, 2006, p. 55)

* * *

SETGE

Tot el que és important passa de sobte.
En la procaç mil·lèsima veloç
s'inaugura la fi, l'inici acaba.
La llàgrima prudent del comiat,
el crit de les parteres i l'orgasme.
El so de la paraula que descriu
les coartades de la malaltia.
L'encontre, el colp de sort, l'últim alè.

Tot el que és important passa de sobte.
El gest insubornable del botxí,
la veu que dictamina la sentència.
Només amb un instant, un solament,
n'hi ha prou per proclamar el mai de sempre.
L'esclat de l'ametler, el nom d'algú,
l'ofec convuls, la sang i la caiguda.
El llamp mortal, el mot del sí i del no.

Tot el que és important passa de sobte.
La gota que farà vessar el got,
el tret de l'arma, la porta que s'obri.
L'encegament i la terra que trem,
l'abraç de l'arribada, la pell nua.
Precoç i prematur l'inesperat.
Les mans impacients dels suïcides.
El dring d'aquest rellotge que no para.

(Del llibre Hostes. Barcelona: Proa, 2006, p. 64-65)